11 de setembre de 2012. Diada nacional de Catalunya.

Tothom manifesta obertament que enguany aquesta Diada és especial.  Un gran nombre de catalans participarà en els actes programats per aquest dia i especialment en la marxa reivindicativa per la Independència, expressant la voluntat de ser un nou estat sobirà dins de la Unió Europea.  Mai no hi haurà hagut tanta gent dient-ho tant clarament i amb tanta convicció.

Tot i així, és de preveure que el clam quedi present a l’aire de tot el país fins el dia 20, data en què el President Mas s’entrevisti  amb el President Rajoy
li presenti el projecte de “pacte fiscal” acordat pel parlament catatà  i torni amb algun tipus de resposta del Govern de Madrid.

M’hauria agradat escoltar alguna paraula i gest amable per part d’aquest govern del PP, però fins i tot el dia de la vigília de la Diada, el president Rajoy, en la roda de premsa que ha concedit a un grup de periodistes, representants del principals media del país, s’ha enrocat amb el “això ara no toca”.  I per aquesta actitut, per acció i per omissió, el govern és culpable de tota la tensió que s’acumula en aquest país i que no pot ser bona de cap manera en un moment econòmic tan delicat.

Caldrà veure quines mesures prenen els partits polítics catalans davant el govern de majoria absoluta del PP que pretén seguir  mantenint Catalunya com a autonomia parasitada i  sota desequilibri econòmic permanent, l’equivalent actual a “bombardejar Barcelona cada cinquanta anys” per mantenir Catalunya sotmesa.

Potser sí que no cal fer-nos moltes il·lusions per no haver de patir greus frustracions com vaticinen que passarà els que tornen de tot, o els que no creuen en res. Tanmateix, m’agrada imaginar  que aquesta Diada de 2012 serà especial i contribuirà a reforçar el sentiment identitari de tots els catalans.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Postcomentari al post “L´única sortida” del blog Entrellum.

*Postcomentari.

El meu comentari al blog de Toni Ibáñez:  Entrellum” .  Post:  L’ única sortida   (24.8.2012)

Hola Toni,

Ahir vaig provar de deixar-te un comentari però pel que sembla no va passar perquè vaig oblidar els números del codi que demana el verificador.  Hi torno.

Dues o tres cosetes.

1. Deia que de seguida et vaig identificar a la foto, tal com demanaves,  allà just sota l’arbre, i em va semblar endevinar que hi estàs amb la teva companya.

2. Deia tembé, -seguint la idea de l’Enric Juliana fa uns dies, en una entrevista al Matí digital –  que en bona part, la possibilitat d’aconseguir que Catalunya obtingui la Independència depèn de la conjuntura sociopolíítica i econòmica internacional… i no del nombre de persones que es manifestin a la Plaça de Catalunya l’11S.

Hauria d’anar bé a França i a Alemanya i no tocar gaire allò que no sona a l’Obama o al president americà de torn… justament perquè els EEUU  tenen permanentment un munt de focs encesos i no controlats arreu del món. Però també cal saber què en pensen els xinesos que ja comencen a manar tant o més que els americans. I potser encara falta saber tsmbé què diu el Vaticà, que com sabem té influències demoníaques arreu, tot i que al Vaticà sempre li va bé tot.

Segons Juliana, hi hauria alguna possibilitat, i encara, si al cap d’avall la cosa petés i Espanya hagués d’acabar sortint de l’euro i tornar a la pesseta o  a la PPeta!

Ara bé, justament avui he llegit  (escrit per Màrius Carol) que els de  Newsweek  [portada de la revista el 14 de juny 2012] ja donen per fet el final d’Europa i l’euro… Horrible profecia:

 http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120617/54311685430/marius-carol-el-redactor-de-necrologiques.html#ixzz24fbBPLmk

“La premsa dels Estats Units comença a donar per mort l’euro. I fins i tot la UE. Newsweek, per exemple, dedica la seva portada a la moneda única i l’acompanya de les paraules “kaput, finit, fini, the end” i un destacat en el qual es llegeix: “Europa no té anys, potser li queden només dies”. The New York Times va ser el primer en advertir que la pròxima víctima de la crisi serà Espanya per la mala gestió de Merkel i el BCE, la qual cosa podria abocar Europa al fracàs, i sembla que l’advertència no era tan desassenyada. (…)”
Màrius  Carol. La Vanguardia.com

 

3. Manifestem-nos? Manifestem-nos!  Està bé que arreu del món vegin que Catalunya està sotmesa a Espanya per la força, i que no en forma part per voluntat pròpia. Que sentint-se  maltractada per Espanya, Catalunya exigeix o la reparació immediata o el divorci. Però com et deia més amunt, la solució és complexa i difícil.
No entenc que Mariano Rajoy i el seu govern  no facin el més mínim gest amistós i diguin que ens estimen “encara que sigui mentida” !

Jo deia que dubto que sigui per demà passat.  Potser ho veuran els teus néts, Toni, pren-t’ho amb calma.  Potser pel 2114?  Abans s’ha d’independitzar Escòcia del Regne Unit i veure com els va.
O  el Quebec del Canadà… Com sabem el País basc ja és econòmicament independent des de fa temps i la veritat és que els va força bé.

Per això el “pacte fiscal” fóra una bona solució de transició.  Rauxa, la justa, o tanta com calgui.  Però de Seny, sempre una mica més! 

Parlaves de por: sí, crec que en la situació actual n’hi ha per tenir por, Toni.  Qui ha de pagar les pensions als pensionistes?  Qui ha de pagar l’immens -quasi infinit-  deute que han acumulat els governs de CIU i Tripartit ? Qui resolt els infinits afers de corrupció que han tacat Catalunya els darrers anys?

4. Crec que hauríem de pressionar Angela Merkel perquè pressioni Mariano Rajoy perquè deixi d’extorquir -com dius tu- Catalunya al nivell que ho està fent.  Perquè ara no és que ens apretin, és que ens tenen lligats de mans  i no ens donen ni aigua.  I , a sobre, diuen que ara no toca parlar-ne !    És cinisme i és delicte !

Entre els deures que li posa l’ Angela  ( o la Troika)  cada trimestre hi hauria d’incloure “tractar millor Catalunya”  amb exercicis concrets a implementar… No és inversemblant.

Això em fa pensar que tu ben bé podries escriure una carta oberta a Herr Merkel  (mira al meu blog, el post  que vaig escriure fa pocs dies : Carta oberta a algú  http://wp.me/p1TL0-GQ ) demanant-li que fes alguna cosa en aquest sentit i preguntant-li de passada, com ho veu ella això de  la putada permanent que Espanya gasta a Catalunya …  que ens aniria bé que fes de  cosina de Zumosol.

Això sí, cal tenir ben present  que Europa,  que tant ens ha ajudat econòmicament durant aquests darrers anys,  políticament sempre ens ha traït en els grans moments històrics… Per tant , ja sé que no cal confiar-hi massa… però l’esperança és el darrer que  s’ha de perdre, diuen, oi? Tu mateix !

Retocat i polit tot el que et volia enviar i potser no vas rebre, acabo dient el que et deia:  Cuida’t i fes bondat, si pots.

SGR

Joan Majó sobre la independència.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

 .

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Si Cataluña se va” (Suso del Toro. 2010).

Hi ha tanta necessitat de carinyo polític a Catalunya… que m’envien avui, dimecres 9 de maig del 2012 , còpia d’un article de Suso del Toro
publicat a l’edició del diari  El País el 8 d’‘agost del 2010 !!!    I no em diuen que és de fa gairebé dos anys!

M’ho he mirat i  m’ha semblat que  l’anacronisme es podia explicar pel fet que,  prescindint de la dates,
una part del contingut de l’article de Suso del Toro continua tenint tota la seva vigència.
Una altra part, com les referències al ex president Rodríguez Zapatero  fan que ens adonem del molt de pressa
que passa el temps i de com canvien els fets històrics ! … Rodríguez Zapatero… no us sembla que ja faci cinc anys?
I només era abans d’ahir !

Suso del Toro, és un dels escriptors de més actualitat a Galícia. Té  publicat un llibre titulat
Outro idea de España: Mar de fondo (Otra idea de EspañaISBN 84-8307-672-1, 2005).
Recopio aquí l’article, que per cert es pot consultar a Internet, present en molts webs que el van reproduir.

SUSO DE TORO. Si Cataluña se va.
El País.   8 agosto 2010

“Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado
de la desafección al despegue.
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a
lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños.
Ni siquiera descansan los domingos: leo en una revista dominical que
distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que
confeccionaron con “los españoles más queridos y más odiados” por los
españoles. Qué miedo. Los tales “españoles” que declararon para la
encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de
ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas
se transformen en “los españoles”. ¿A que no saben quiénes son “los
más odiados” de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería
grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte
superior de la lista son políticos “enemigos de España”: catalanes o
miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio
presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de
programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son
consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los
deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito
cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el
Mundial.
El odio contra los “enemigos de España”, los “antiespañoles”, viene
del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los
asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los
crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más
remedio, la dieta se completó con “los catalanes nos roban, el
“Estatut” rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se
rompen…” Los insultos continuos y las campañas contra los intereses
catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que
ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que
argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses
centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en
una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue,
buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al
fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir
formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y
problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre
partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre
por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana:
Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá
encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente
ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la
independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos
catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la
Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes
ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para
poder existir dentro de España. También saben que reformarla o
redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el
nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como
nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra
existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa
deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan
inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la
sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la
capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal
Constitucional al último guardia. La “España plural” ha sido
imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán
tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase
la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva
idea de España. Pero España sigue siendo de
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras
Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta
siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes
se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la
ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas
otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época
de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y
demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian
pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será
definitivamente insoportable.”

.

Que sàpigues, Suso admirat, que ara per ara, ens quedem… però no pas per voluntat pròpia,
ni perquè tu ens necessitis! Sinó perquè no ens deixen marxar!
Els pitjor és que ho facin mantenint  i forçant encara més  la injustícia
provocada per la relació paràsita d’Espanya en relació amb Catalunya.
Ofegant Catalunya, Espanya s’ensorrarà.  Quin govern espanyol  està disposat a evitar-ho?

Espriu ja pronosticava que del somni a la realitat  i ha dissortadament una distància infranquejable.
Ara hi ha noves versions del seu famós Assaig de càntic en el temple 


Assaig de càntic en temps de dominació espanyola

Com m’agradaria ser un home lliure
Viure com un català lliure a Catalunya
I no haver d’estar sotmès a la dictadura
Econòmica d’allò que s’anomena Espanya 

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria ser com un suec o un danès
O com un txec o un eslovè,  com un grec  o un finlandès
Que no han de demanar ni permís ni perdó a ningú
Per parlar llurs llengües maternes i minoritàries.

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria poder ser solidari amb,
Sense fer distincions, tots els pobles d’Espanya 

Però sense ser expol·liat i insultat a diari
En els temps de la crisi i de la còlera integral
Contra la dominació colonial espanyola.

Però, tu, tu sigues valent !

Massa em temo que no he de poder seguir
Mai el meu somni de completa llibertat 

I em quedaré lligat a Espanya fins la mort
Car jo sóc també massa poruc i covard 
I potser no tindré el valor que cal per lluitar 
Per la Independència de la meva rica, plena
Però dissortada i maltractada Pàtria.

Però, tu, tu sigues valent !

Anònim català
 


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Quatripartit

He preparat aquest escrit  avui diumenge desprésque fa pocs dies rebés còpia d’un article publicat a La Vanguardia i que cito més avall.
Penjo aquest post a deu minuts del començament del debat per televisió entre els candidats dels diferents partits polítics amb representació parlamentària.  Veurem si després del debat  se m’acut proposar alguna cosa o no. Si alguna cosa em fa canviar d’opció o no…

Les properes eleccions del dia 28 potser deixaran més clar què diuen els catalans amb els seus vots.
No crec que quedi molt clar què volen realment, perquè en unes eleccions es vota també contra allò que no es vol, i el sentit de molts vots queda així diluit.
La llei electoral tampoc no ajudarà massa a aclarir les coses, però pot tornar a donar alguna sorpresa. Jo intento imaginar el govern que sortirà dels pactes allà pels voltants de Nadal… però no m’en surto gaire bé. De seguida se’m fa un núvol espès fet d’imatges contradictòries.

El passat 3 d’agost, el periodista David  García publicava a La Vanguardia un article amb el títol  “Un mal negocio”

Un mal negocio

David García |  03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.”
(L’article sencer +++)

El que sí va quedant clar des de fa uns anys és que efectivament a Catalunya s’ha perdut la por a parlar d’Independència, idea que, cada vegada més sovint, s’associa a la idea de Justícia  i a  la possibilitat d’aconseguir més justícia distributiva que compensi el manifest expoli fiscal amb el que s’ha castigat Catalunya to i ser un dels grans motors d’Espanya.

Alguns mal nascuts tenen la indecència de parlar de fascisme!
És l’exemple clar de la profunda baixesa moral de gentussa de mala fe, envejosa i menyspreable que no té arguments vàlids.
Sempre hi ha hagut gent que borda i sempre n’hi haurà, però només amb lladrucs no aconseguiran gran cosa. Per convèncer es necessita alguna cosa més que insults.
També queda clar que ningú no insulta de manera tan fastigosa ni al poble de Navarra ni al poble del País Basc, a qui se’ls reconeixen drets forals que es tradueixen en més autonomia i més riquesa.
Aquesta és la gran prova que Catalunya té tota la raó i tot el dret a demanar una justa compensació econòmica, equivalent a la que es respecta a les altres comunitats forals, que li permeti seguir desenvolupant-se plenament en tots els àmbits.

Jo voto per un Quatripartit utòpic. Per una  Convergència Social  o una Sociovergència,  Republicana i Ecològica que aplegui el bo i millor dels quatre partits del meu Quatripartit:  PSC, CIU, ERC i ICV.

Cal que tothom prengui consciència que cal anar a votar i després que tots els indecisos evitin de dispersar els seus vots i els concentrin en aquest quatripartit que és el que millor podria contribuir a superar la crisi  i avançar cap a una Catalunya més forta i més justa.
_______________________________

Espanya ha derrotat Catalunya. Victòria pírrica?

La guerra de l’Estatut s’ha acabat. El Tribunal Constitucional d’Espanya ha derrotat Catalunya.
És la fi de la Guerra dels quatre anys. Nova derrota de Catalunya en front d’Espanya.
És la victòria dels Guerra i Múgica d’un costat i dels Aznar y Rajoy de l’altre. Extrems que s’acaben acostant en els mateixos interesos nacionals. La seva victoria és encara més important perquè saben que han reocupat territori polític que ja havien cedit a contracor .
Aquest cop no els ha calgut enviar els tancs. Els ho ha resolt un grup de persones que, per dignitat, havien d’haver renunciat a dictar sentencia. La Història ho recordarà com un fet vergonyós que algún dia caldrà reparar moralment.
Ens han condemnat a cadena perpètua, declarant Catalunya regió colonitzada i sotmesa en tot allò que és fonamental per un poble: els símbols, la llengua, la gestió jurídica i la gestió económica.
Ll’ofensa és irreparable i imperdonable. Ells es conformen en sotmetre’ns econòmicament i jurídicament perquè saben que no poden sometre la nostra dignitat i el nostre sentiment de poble que se sap nació.
Cal que de la nostra frustració i indignació en surti resiliència, intel•ligència i creativitat.
Que es transformi per nosaltres en la primera pedra per construir democràticament una Catalunya independent i sobirana en el marc de la Unió europea.
Convertim la seva victoria en una victoria pírrica.

_________________________

Enllaços

**********************************************