Mantenir viu el blog. 20/30. Nous refranys per al temps actual.

Estratègies blogoescriptòriques per mantenir viu el blog.

20/30. Escriviu nous refranys adequats als nous temps de crisi que estem patint.

Aquesta idea no és original. La copio d’una proposta que acostuma a fer una vegada cada any la revista New Statesman a la secció literària i humorísticocreativa “Weekend Competition“.
Cada dia, cada setmana i cada mes passen coses novedoses, increïbles però certes, que son paradigmàtiques.  Es tracta de fixar-les en nous refranys populars.
Poden ser de nova creació  o variacions  fetes sobre la ingent quantitat de parèmies existents en totes les llengües conegudes…

Però si ens volguessim cenyir al català, en Víctor Pàmies va recopil·lar no fa tant el top ten dels refranys catalans:

Doncs bé, fixeu-vos bé què esdevindríen si els haguéssim d’actualitzar… o ens servissin d’inspiració per a fer un post pel nostre blog…

“Qui no vulgui anar a l’atur, que no li facin l’ERO.”  (SGR)

 “Al maig, cada cop més retallades de boig.”  (SGR)

 “No diguis  Pacte Fiscal fins que no els tinguis al sac i ben lligat. ”  (SGR)

“El PP,  dretanot, ofega els vells a la vora del foc i escanya tots els catalans sempre que pot.”  (SGR)

“Tal faràs, tal trobaràs, però si ets un ex-directiu de Bankia o de Caixa del Penedès, segurament te n’escaparàs.”  (SGR)

“Qui sembra trangènics,  cultiva pandèmies futures.”  (SGR)

 “Fes el Facebook i no la guerra.”   (SGR)

“Que “chévere”  que s’ho passen ara els Nadal, Montilla i Rubalcaba a la oposició.
I
 en Benac i en Carod !
Mireu quina bona cara fan cobrant  un dineral
per gaudir de privilegis i només haver de votar a tot que “NO”.  (SGR) 

“Amb la crisi, fins i tot a l’estiu es malviu .” (SGR)

Segur que vosaltres sereu capaços de fer-ho molt millor i d’anar-ne creant un o dos més  (o dos o tres) de tant en tant… per mantenir viu el blog.

.. 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Anuncis

Nous refranys per als nous temps

Una de les propostes que anualment han anat repetint els animadors del “taller d’escriptura” del setmanari New Statesman ha sigut demanar la creació de nous refranys adaptats a les connotacions sociopolítiques dels temps actuals. Un exercici de creativitat que em té  el cor robat.

M’ha vingut al cap això aquest matí quan, al programa d’en Josep Cuní, el poeta Joan Margarit ha emprat el refrany que va quedar primer de la lista dels deu refranys més populars a Catalunya: “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.

Tots els blogaires catosfèrics  saben que en Víctor Pàmies va dur a terme un treball de recerca linguística de gran abast per determinar quins eren els refranys catalanys més emprats pels catalanoparlants arreu del Principat. Després d’aplicar algoritmes complexos i moltes hores de feina destriant totes les contribucions rebudes, va arribar a les conclusions  i llistes que publica en el seu post  El Top 100: Els cent primers [refranys] classificats, amb percentatge d’ús

Que el refrany més emprat sigui  “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era” em va sorprendre de totes totes. perquè sota una aparença de senzillesa i lògica, té unes connotacions filosòfiques  i abstractes considerables  que el converteixen en una màxima que té poc a veure amb la immediatesa i el bertranisme d’altres refranys  molt populars…

M’hauria estranyat molt menys que el refrany guanyador hagués estat el que assegura que “Qui oli remena, se n’unta els dits” pensant en les miríades d’afers de corrupció econòmica que s’han destapat en es darrers anys. Refrany que assenyala tota aquella  gent que des de l’administració de bens econòmics, s’enriqueix per les bones i , sobre tot,  per les males…
Milions d’exemples avalen la validesa d’aquest refrany arreu de Catalunya i d’Espanya.

El Top cent dels refranys catalans equival a tot un Tractatus Logico-Philosophicus de la cultura del país que pagaria la pena establir com a llibre de  lectura i d’estudi obligatori als centres de secundària, per tal d’etificar i socioalfabetitzar els joves d’avui.

Però com que la sabiduria és un ésser viu  i en constant evolució, he pensat proposar al Víctor Pàmies que consideri també la conveniència d’escanejar els refranys emergents, aquells que apareixen per modificació de refranys preexistents o es creen de nou en nou per tal de  reflectir les noves circunstàncies dels temps actuals.

Jo en proposo uns quants més, valgui el que valguin, conscient també que “De desagraïts, l’infern n’és ple”  :

  • No vols caldo? Vota més Tripartits!
  • De partit de govern mudaràs i de lladre no t’escaparàs
  • Qui de jove no treballa, de vell encara viu a casa dels pares
  • Com Millet faràs i de la presó te n’escaparàs
  • Qui vulgui peix al cove, que voti l’Artur Mas
  • El bon català s’emprenya després de pagar el peatge del Garraf
  • Qui no vota, la caga
  • Vell Montilla fa bon caldo
  • De corrupcions, Laportades i Milletades n’hi ha a totes les comarques
  • Tira més “la Princesa del pueblo”  que el Canal 33 o tres mules maxegues
  • Els brams del PP no arriven a la Moncloa
  • Qui no s’arrisca no ensorra la Sagrada Família
  • Del PP i home o dona de bé… vols dir que pot ser?
  • No es pot estar repicant i anar a Can Barça
  • Si vols estar ben servit, vota tu mateix Independència !


_____________________

Enllaços

****************************

Catanyol sí? Catanyol no?

En Francesc Puigcarbó em deia en un comentari que el meu escrit li havia donat una idea per un proper post sobre un tema polític i, per tant, seriós.

Per la meva banda, la lectura del seu darrer post,  titulat  Ojalà, m’ha dut a imaginar una sèrie de reflexions sobre la llengua que jo intitulo  “Catanyol sí o catanyol no?” .  Val a dir que això torna a ser un comentari a les seves reflexions i propostes, que d’entrada semblen prou ben ponderades i assenyades, però ja sabem que les aparences enganyen !

Ai! ai! ai! Aiaiai!  Crec, Francesc, que entenc la teva bona voluntat, però ja fa temps que es va acabar l’època dels petits canvis autònoms i controlats.  Fa temps que vam entrar en l’època dels efectes papallona, en què qualsevol bufadeta pot provocar una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. Tot és ple de capses de Pandora!

I dic això perquè amb el petit canvi que tu proposes: admetre “ojalà“…  podria ben bé passar com va passar amb el mur de Berlin (valgui la mala comparació): que es comencés obrint la màniga amb aquest mot, i que ja no hi hagués aturador i potser calgués incorporar-hi “desdeluegu”,  “bueno”,  “baratu”, “aparatu” i “i pico” i, pel cap baix, més d’un centenar i escaig més de préstecs lingüístics de la germana llengua castellana que de fet ja estan ben vius i trempats en el català catanyol parlat arreu del país.

I què passaria si s’acceptés?
Avantatges, molts, i no exclusivament lingüístics, sinó també terapèutics: De cop hi hauria milers (centenars de milers, algun milió?) de ciutadans que estarien cofois de parlar un català per fi normalitzat, alguns dels quals es desempallegarien del patiment per mala consciència de no parlar un català prou acurat.

Inconvenients, pocs, però greus: alguns atacs de cor irreversibles, fatals, entre tots aquells que han lluitat, sofert i alguns patit, per mantenir un cert nivell de correcció -diguem purisme- i que ara es veurien traïts i apunyalats pels propis fills, germans o amics: “Tu quoque, Francesc, rei mei”?

De fet, tal com està el pati, és probable que el canvi definitiu de  “tant de bo” pel catalanyol “ojalà”, així com l’extensió de l’ús de centenars de mots catanyols, podria ser qüestió de molts pocs anys, sense forçar-ho gens ni mica!

Però això ens duria molt lluny, mentre que aquí parlàvem només d’ Ojalà i fèiem l’esforç d’imaginar que es pot fer abstracció de la resta d’implicacions sociolingüistiques.
Llavors, Francesc, si vols que la teva proposta tingui probabilitats d’èxit immediat, et suggereixo dues solucions mediàtiques:

1. Crear un grup de fans de la catalanització i normalització del terme “Ojalà” al Facebook i veure què passa.
Crec que les hordes facebookístiques (feisbuquístiques?) estan disposades a fer-se fans de gairebé tot,  la proposta podria fer forat i tenir un èxit apoteòsic!  Es qüestió de provar-ho. I costa ben poc. “You can” ;o)

2. Fer arribar la idea al departament logisticolingüistic dels “Matins de Josep Cuní” o bé als creatius del programa “Banda ampla” i que entre els uns i els altres ho posin a debat públic.

Si s’intueix que no ha de córrer sang lingüística, llavors, endavant! I si al Josep Cuní i a la Pilar Rahola els semblés bé, també ho tindries guanyat!

Ara, si es veu que això podria provocar una revolució social, cultural, política i econòmica o que els partidaris del “bloc” i no pas “blog” s’hi oposen… Cagada pastoret: ho tindries del tot perdut!
I en aquest cas, caldria fer marxa enrera: Es diu que només era una “boutade” del senyor Francesc Puigcarbó i aquí no ha passat res. ;o)…

A mi ja m’estaria bé que el TERMCAT acceptés “Ojalà”…com a animal sinonímic de “tant de bo”, però em temo que són molts durs de pelar! I és probable que ells temin les conseqüències que podria comportar cedir mig pam de terreny al catanyol sense “batallar”.

Ara, si la teva proposta prosperés, puc imaginar la propera campanya electoral amb cartells que incloguessin eslògans enriquits amb  “ojalàs” a dojo:

Ojalà que el Tripartit no sumi. Tant de bo que no sumi el Tripartit”
“23 anys més… Ara és l’hora del  Masoquisme! CiU t’ho imagines? Ojalà! ”
“Vota al PP català. Ojalà
“Albert Rivera es despullarà i Ciutadans no desapareixerà! Ojalà!”
“No votar és com votar les dretes. Ojalà que aquest cop tothom vagi a votar”

I és que Ojalà vol dir Esperança… i l’Esperança és l’últim que es perd 😉

__________________________________________________________________

Jocs politicolingüístics. Jocs Nº 21 i 22.

Represa dels   Jocs politicolingüístics amb la proposta dels jocs Nº 21 i  Nº22.

L’èxit de les propostes anteriors va ser nul. I probablement la situació, com la crisi, es mantigui o empitjori. Pero nosaltres tornarem a lliutar , tornarem a sofrir, tornarem a perdre. ;0)

Per mirar d’aconseguir-ho… mirarem de ser més regulars en les propostes i ampliem la gamma a altres llengües: castellà, francès i anglès. I s’admeten col·laboradores/rs  (escriptureu la vostra voluntat de col·laboració)  i col·laboracions, aquestes seran en forma de textos del vostre interès que vagin degudament  referenciats.

Si us atrevíssiu a realitzar alguns dels jocs proposat i no n’endevinéssiu cap, no us preocupeu massa, no és greu.  Acostumen a ser difícils tot i semblar fàcils. I ja sabem que les aparences enganyen.

Bona sort

_______________________

Noves (sic) dites en català

Avui (o potser ahir) vaig sentir que Twitter servia ja també per a fer microrrelats o micronovel·les per capítols.
Avui, tard al vespre he rebut una invitació per afegir-me a la llista de
Docentes, Profesores/as y Educadores/as en Twitter Español
Una vegada fet, m’ha convidat encara a afegir-me a una llista twittera mundial
Educators on Twitter

Logo de "Twitter"

Mentre twittejava he llegit que Raül Gordillo informava que

saulgordillo
Un militant de CDC @ciu @rnovoa celebra la detenció d’Ariadna Jové i demana a Israel que se la quedi a netejar el Golan http://bit.ly/caaJ7X

He anat a veure el twit (refilet?) del Rubèn Novoa i he llegit que ell signava això:

@IDFSpokesperson Good work detaining this dude Ariadna Jove Marti, please don’t send us back, take her to clean the sands of Golan hehehe
about 8 hours ago from TweetDeck
Reply Retweet
rnovoa
Rubèn Novoa

En un nou twit, (refilet?) Raül afegia això altre:

saulgordillo
Gran Albert Elfa i nefast Rubèn Novoa amb el cas de l’activista detinguda Ariadna Jové http://bit.ly/aHr74S

un enllaç al post del seu blog Saül Gordillo. Blog sense fulls.
que conté un enllaç al nou blog seu saul.cat

Barrejo aquí una mica impúdicament -i no és el meu estil- coses serioses i humor sulfúric o potàsic. De manera que necessito precisar que pel que fa al tema de fons d’aquest seguit de refilets d’en Saül i d’en Rubèn en parlaré en un altre post amb la cura i seriositat que demana el tema, o si no, ho comentaré als seus blogs respectius

Tancat el parèntesi, torno allà on era i afegeixo que tot això m’ha reafirmat en la meva idea que un tweet / twit / refiló no és un post.

És clar que 140 caràcters encara poden ser “massa feina” per determinades persones, que fan prou bé amb menys de la meitat i tot, però penso que per poc que calgui matisar una idea, no n’hi ha prou amb dos twits, ni amb tres.
Jo el que tinc proposat ja fa temps és que hi hagi una opció que “desbloquegi” la limitació als 140 caràcters…Podria ser durant 5 minuts, o fins a un màxim de 6 refilets… i això transformaria twitter, llavors sí, en una eina genial.

D’aquí ve que jo hagi decidit ampliar la base de dites catalanes amb dues noves dites que fan així:

“Voler fer passar tweet per post és com voler fer passar bou per bèstia grossa”

“No val voler fer passar tweet per post ni bou per bèstia grossa”

Només em calia afegir, sempre amb el mateix nivell d’humor això: © Sani Girona 7.2.2010.
que és com dir que la idea és meva.
Sí, sí, ja veig que rius i que exclames una cosa així com “sí, una idea com una…merda” , oi?

Doncs bé, ja m’ho esperava i és això el que em permet afegir una nova dita més, aquesta un pèl escatologica, en la millor tradició catalana, que és de fet una comparació on s’hi inclou la paraula “twitter”. Poseu-la a la categoria de “registre familiar o popular”:

“Això no val ni un twitter”

© Sani Girona 7.2.2010.

La veritat sigui dita, Twitter, com tants d’altres programes web 2.0 més, és una eina potent que serveix pel que serveix: suposo que exigeix i ajuda a desenvolupar la capacitat de síntesi, i que permet una immediatesa que supera la dels blogs i la de la missatgeria electrònica. Personalment no li tinc massa devoció, però reconec que pot ser útil per a determinats usuaris d’Internet.

Logo de "Twitter"

Atèsa aquesta petita fita: nogensmenys que tres (tres !!!) noves dites al cove, ja me’n puc anar feliç a prendre una tassa de cafè descafeïnat (Josep Pla parlava de prendre una sopa o una truita per sopar tot celebrant la troballa d’un adjectiu precís i exacte!) i respirar a fons, content com un gínjol.

_______________