Mantenir viu el blog. 23/30. Primera frase de la vostra novel·la…

Estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog. 23/30.

Escriviu la primera frase o el primer paràgraf de la vostra novel·la.

Hi ha autors, com en Walter Lewino, que tenen el do de l’originalitat i de la creativitat. El porten posat i el cultiven dia a dia. Aquesta és una de les facetes que em van fascinar des del primer dia que el vaig conèixer a través de les pàgines del Nouvel Observateur, allà pels anys 80.

Tots els lectors de Marcel Proust  recorden necessàriament el començament de A la recerca del temps perdut :

Longtemps je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire : « Je m’endors. » Et, une demi-heure après, la pensée qu’il était temps de chercher le sommeil m’éveillait; …

 

Partint doncs d’ aquelles primeres frases  d’una de les obres més importants de la literatura francesa de tots els temps, Lewino, en clau d’humor, però també amb mentalitat creativa i literària, va escriure una obra que porta per títol
Longtemps je me suis couché de travers  ( Paris. Maurice Nadeau 1994. ISBN 2-86231-125-1)  i que conté ni més ni menys que mil  “primeres frases” de possibles novel·les… perquè ningú no tingui excusa per dir que no sap com començar la seva…

Portem aquí, a tall d’exemple, 5 dels 1000 començaments de novel·la proposats per en Walter

*Croire en Dieu lui devenait de plus en plus difficile.

* Elle ne savait même pas où se trouve le Botswana.

* Un goût commun pour les grosses motos nous avait rapprochés des l’école primaire.

* Aussitôt qu’elle eut quitté ses parents, Lucette se fit appeler Pascale.

* Elle ne savait pas comment s’y prendre avec les bébés, moi non plus !

Tard o d’hora, també nosaltres ens enfrontarem amb el problema de decidir quina serà la primera frase del nostre llibre o quines seran les primeres línies a partir de les quals s’ha de desenvolupar el nostre relat, conte o novel·la.

Es per això que nosaltres proposem aquí de  recòrrer a aquesta estratègia escriptòrica per anar practicant tot mantenint viu el blog.  Imaginar una entrada al mes no és massa demanar.  Només cal, això si, que tingui una mica de “ganxo”, que atrapi l’interès dels lectors per alguna raó o altra:  cruesa, sensualitat, sofisticació… o qualsevol altre element que porti al lector a voler saber-ne més, a voler que aquella introducció es desenvolupi.

Com sempre, ens toca a nosaltres donar exemple i, per tant, aportarem aquí tres paràgrafs inèdits. Mireu si n’hi ha cap que us inspiri.

1.  Habhulí era llauner a les Rambles de Barcelona.  En veure la parella d’agents de la guàrdia urbana, s’afanyà  a amagar-se sota les voltes de la Plaça Reial esperant poder-los despistar. 

2.  En esa reunión con otros miembros del partido en la que pretendía hacerse de nuevo con el poder,  José María pegó un puñetazo encima de la mesa exclamando

– Pediré a mi amigo Brush que les bombardee con neutrones… ¡Malditos independentistas!

Se hizo un silencio que duró sólo unos segundos. El agudo aullido de las sirenas de una ambulancia del Centro Psiquiátrico de Pozuelo que iba a buscarle para su ingreso inmediato sonaba ya a las puertas de entrada del inmueble. No pudo evitar una mueca de estupor. 

3. A pocs mesos de complir 60 anys, Magdalena decidí que ja era hora de començar la redacció de la seva novel·la.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Le Nothomb nouveau est arrivé : Barbe bleue [et Saturnine]

Com cada any  des de fa vint anys, a finals d’agost,  l’editor Albin Michel treu el nou llibre de l‘Amélie Nothomb. El títol d’enguany és  Barbe Bleue.

© de l'Express

© Emilie Wood/LEXPRESS.fr

Vidéo @ YouTube  : Présentation de Barbe bleue

___________

Aquest any volia passar de seguir-li la pista, per  “castigar-la” per no haver-me contestat una llarga carta que li vaig adreçar després de la seva estada a Barcelona allà pel mes de març passat.  No cal que torni a explicar-ho, perquè està  tot explicat  – i fil per randa- aquí en aquesta sèrie de  posts que vaig escriure sobre el tema.

Però fóra estúpid per part meva, i no aconseguiria pas el meu propòsit de “càstig”. Em temo que no em podré estar de caure a la temptació i llegir el seu llibre. El nom que ha donat a la protagonista de la nova novel·la , Saturnina, m’interpel·la massa com per refusar de llegir i decidir què me’n sembla. I  seguiré esperant  — però ja sense cap gota de desesperança— que es decideixi a contestar-me alguna cosa interessant com un més de tants altres babaus que, com jo, van creure que l’Amélie sempre contestava les cartes…

El nombre d’informacions sobre el nou llibre és extraordinari. Hi ha referències a tots els media francesos i belgues… i és que Amélie Nothomb ha aconseguit crear-se un mite a força de treballar i de ser constant. Publicar un llibre cada any a finals d’agost per fer-lo coïncidir amb la famosa rentrée literària francesa on apareixen més de 400 nous llibres té el seu mèrit.

Mèrit que es transforma segurament en gelosia i malestar a la pell d’autors i d’editors, cansats de veure com la “noia del barret” atreu tots els focus, totes les càmeres, un munt de crítits i miríades de lectors…

..

**************************************

Enllaços

**************************************

Eduardo Galeano presenta el seu nou llibre a la Universitat de Barcelona.

Rebo la info de Casa América. Demà dimecres 9 de maig. Presentació del llibre Los hijos de los días.
Jo no hi puc anar però em fa gràcia fer-ne propaganda, perquè  Galeano és per a mi un d’aquells autors de qualitat contrastada que a mi em mereix confiança. Però el poso a la cua de la llista. I ja veurem quan li toca, si li toca.

.
Parafrasejant Borges diré això:  Deixo a d’altres la glòria de comentar-ho. Jo em conformo amb la citar-lo i d’haver-ho penjat al blog.
.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Amélie Nothomb a l’Institut Francès de Barcelona. Primera part. 1/3

Dijous 22 de maç de 2012. Institut Français de Barcelona.

Presentació del llibre   Une forme de vie   del 201o, en ocasió de la publicació de la traducció del llibre en castellà per l’editorial Anagrama.

Hi ha coses que si no es fan en el moment que toca, després es fa una muntanya tornar  a posar-hi el fervor original.  A mi em pasa que m’ho poso difícil i acostumo a estirar més el braç que la màniga en temes de feina, pensant que puc prometre que faré i després no puc complir la promesa.  No prometis mai més res, Sani.
Això ho tinc com la divisa vital que cal aplicar sempre, però no sóc capaç d’aplicar-ho.

Faré doncs un esforç per explicar una mica com va anar aquella tarda-vespre, una vetllada memorable amb la presència d’Amélie Nothom a l’Institut francès.

Això no pretén ser una crònica  acurada del què va passar, sinó una crònica aproximada. Fins i tot podria ser una mica inventada i tot. De manera que si algú que hi va ser té res a dir sobre la meva descripció dels fets, que ho deixi dit als comentaris. “C’est à prendre ou à laisser”.

Me n’havia assabentat una setmana abans, que hi havia programat aquell acte pel dijous 22 de març,  i vaig decidir que faria els possibles per assitir-hi. Vaig convidar-hi l’amic Pep. I vam quedar ens trobaríem allà una mica abans de l’hora anunciada per assegurar-nos que trobaríem un seient. Probablement hi hauria força gent i calia ser previsors.

No havíem previst però ni ell ni jo que la cua per assistir la sessió, que era d’unes 20 persones quan vaig arribar jo, es convertiria en poca estona en una d’un centenar llarg, ni que , com després va explicar el director de l’Institut a l’hora de la presentació, tota aquella gentada havia desbordat totes les seves expectatives.
A l’entrada hi havia una parada de Jaimes amb obres d’Amélie en francès i en castellà. Jo vaig decidir comprar-me   Une forme de vie en format poche a 6,30€.   Le livre de poche  32416.  ISBN 9 782253 164326. Aixecant l’etiqueta del codi de barres s’apreciava que el preu original,  era de  5 euros rodons. Us deixo calcular el percentatge d’inflació  o de guany afegit per part de la llibreria. Així no anem bé.

Quan vam començar a accedir a la sala d’actes vam veure que la primera meitat de les files estaven reservades per als alumnes de l’IFB i els seus professors. Potser n’hi havia també alguner per a personalitats i convidats d’honor. El fet és que seient gairebé al final, tot era ple a vessar , passadís del darrera inclòs i passadís central també, amb cadires d’apoint posades allà per la ocasió.
Vam anar esperant i esperant. La sessió va començar amb més retard del compte. Més de mitja hora tard. Algú que semblava entendre-hi em va dir que era pel fet que li feien una entrevista. O per algun diari o per alguna àdio o per alguna televisió. Amélie, això no ens ho tornis a fer o ens haurem d’enfadar. Oi que mai no ho hauries fet ni al Japó ni als Estats-Units? Mira que no torni a passar, si pot ser!

Mentre el Pep em guardava el seient, jo vaig anar a fer unes fotos de l’escenari i dels fotògrafs oficials, així com del gravador per a la meva col·lecció.  Quan per fi van arribar vaig tenir el temps just per fer una foto vàlida abans no pugés  a l’escenari.  L’Amélie portava un barret  “haut de forme”  de tipus “amélien”  i  una copa de…cava ? champagne ?  a la mà. Unes mans cobertes per una mena de guants vermells i negres sense dits que també formen part del seu vestuari.

El director de l’institut francès, M. Yannick Rascouet, va fer una llarga presentació de la sessió insistint sobre tot en el fet que l’Amélie ja era una coneguda del Centre. Va ser fa uns dies que em vaig assabentar , per mitjà dels videos de YouTube que, efectivament, feia poc temps que havia estat allà mateix on seia ara, presentant  el seu llibre X, acompanyat  per l’escriptor i periodista Sergi Pàmies.  El video és d’aquells que són per no perdre-se’ls.
El director va precisar que es tractava d’una sessió que coïncidia amb la publicació de la traducció al castellà,  feta per  Sergi Pàmies–   de l’obra Une forme de vie  (2010) per part de l’editorial  Anagrama  i va agrair als seus responsables, prsents a la sala, la seva col·laboració per fer possible aquella trobada.
Va afegir que li havien fet tastar el cava català sabent que ella és una consumidora confesa de champagne francès. Semblava encantada i a mitja sessió en va demanar més “poer poder continuar”!  Una coqueteria que va permetre al director de l’IFB demostrar les seves extraordinàries bones maneres anfitriòniques i diplomàtiques.

Ens va presentar també la persona  que acompanyava l’Amélie.  El format  cosistia en l’escenificació d’una entrevista-conversa que  Fabrice Bentot, professor de literatura al Lycée français de Barcelonali feia a l’Amélie.
Va acabar  precisant que la sessió es feia de manera bilingüe i que eles persones que no entien francès, provistes d’un aparell de traducció  simultània, podrien seguir la conversa en castellà. Tot i que va precisar el nom de la traductora, nosaltres no el vam  copçar, de manera que no el podem incloure aquí.
Aquest temple cultural que és l’Institut Francès té en el l’actual director un excel·lent mestre de cerimònies.

Comença la conversa i ens assabentem de l’argument de l’obra. L’autora presenta en forma de relat real la relació epistolar que estableix amb un soldat americà destinat a l’Irak que un bon dia li envia un carta.
De fet, no recordo amb tota precisió com va anar, però crec que ben aviat, en Fabrice  li va passar  a l’Amélie un exemplar del llibre perquè fos ella mateixa qui en llegís uns extractes.  Va començar per la primera pàgina,  que acaba sent un bon resum argumental:

Ce matin-là je reçus une lettre d’un genre nouveau :

Chère Amélie Nothomb,
Je suis soldat de 2e classe dans l’armée américaine, mon nom est Melvin Mapple, vous pouvez m’appeler  Mel.
(…)
Je vous écri parce que je souffre comme un chien. J’ai besoin d’un peu de compréhension et vous, vous me comprendrez, je le sais.
Répondez-moi. J’espère vous lire bientôt.
Melvin Mapple
Bagdad, le 18/12/2008

Je crus d’abord à un canular (…)

Em sembla recordar que  l’Amélie va fer llavors un saltiró de pàgines i es devia plantar per allà la pàgina 18. Allà  el soldat  li escriu una altra carta:

A l’armée, on mage. la nourriture est bonne, abondante et gratuite. le jour de mon enrôlement, j’ai été pesé: 55 kilos pour 1,80mètre. Je crois qu’ils n’étaient pas dupes quant au motif réel de ma concription. je suis que je suis loin d’être le seul à devenir soldat pour cette raison.

Sincerely
Melvin mapple
Bagdad, le 21/ 02/2009

Llavors, o bé va llegir-ho en una altra pàgina o va ser en la conversa amb en Fabrice. Aquest soldat es torna obès. Segons ell ara ja pesa 180 quilos. I l’engreix continua.

La conversa va permetre d’esbrinar que aquest soldat decideix que el seu greix es dirà Schéhérazade  (que en francès funciona com a joc de paraules : chair-asade)  i que serà una mena de personatge femení que portarà sempre enganxat i serà la seva “nòvia”.  Que en això el llibre vol ser  també una faula contra les guerres i les seves conseqüències de la guerra, els seus danys col·laterals.  “Faites pas la guerre, ça fait grossir”  va dir l’Amélie molt seriosa, però la gent no es va poder estar de riure’n.

Tot i que aviat es va parlar d’altres coses relacionades amb el llibre, el fet és que en cap moment no es va fer cap referència al desenllaç. O, com a mínim, jo no ho recordo. No és que m’esperés cap “spoiler”, però sóc dels qui  no s’estripen cap vestidura si algú m’explica el final d’un llibre o el final d’una ple·lícula. La lectura del llibre o el visionament d’una ple·lícula no em depèn de conèixer-ne el seu final.  Més aviat m’agrada més saber-ho que no pas no saber-ho.

Recordo bé, això sí, que l’Amélie va dir-nos -ho feia en públic- tot un seguit de coses que a mi em semblaven gairebé “confessions íntimes”, però que en realitat no era més que la repetició, fil per randa,  d’una part del contingut del llibre, que ara que l’he llegit, jo anomeno la teoria sobre l’art de la correspondència, imbricada en el sí de l’evolució de les relacions entre Amélie autora i soldat Mapple.  Barreja genial que fa de la novel·la una obra mestra.

Em va semblar que faria bé de dividir la pseudocrònica en tres parts.  Una d’elles la dedicaria a donar compte d’aquelles “confessions” d’Amélie sobre l’escriptura i la correspondència.

Així doncs, aquí acabo la primera part…  i me’n vaig directe a encetar la segona.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Ben Elton. Past Mortem. Quan la crítica l’encerta…estem de sort!

L’amic Pep em va deixar fa uns dies un Ben Elton: Past Mortem.  Ja ens n’havíem intercanviat d’altres i aquest comerç llibresc ens anava euforitzant.

—Prova’l i mira si t’agrada. Si no el deixes, eh?

I és que no feia massa havíem estat parlant de llibres i de la necessitat de dedicar el temps només a llibres prou interessants com per entusiasmar-nos al màxim des del principi fins al final: “Unputdownable”  em va dir la Mary que es deia d’un llibre com aquell, tot deixant-me  Omertà, de Mario Puzo. I va tenir raó. Una vegada començat no podia parar de llegir-lo!

El Past Mortem de Ben Elton és també, segons la premsa britànica, un altre “unputdownable” :

`Engaging and smartly plotted´                                                                   Observer
`Tremendous narrative momentum… genuinely moving’                       The Times
`Veery racy, a compulsive read’                                                                   The Mirror
`Extremely funny, clever, well-written. sharp and unexpectedly moving…
This brilliant, chaotic satire merits rereading several times´        Mail on Sunday

Bé, amb aquestes crítiques, el problema fóra que no ens agradés!  Hom estaria llavors avesat a pensar que si nop ens agrada és perquè no tenim ni cervell ni ànima, ni sentit de l’humor i que no entenem res en llibres ben escrits i ben trenats! La crítica és una arma perillosa, oi?
De vegades és a l’inrevés: què passa si ens acaba agradant molt un llibre que la crítica titlla de “nul·litat total”?
Ja endevineu la mortal de la faula: Cal ser valents: “Fortuna iuvat …”  els atrevits! Prescindiu de la crítica!  Això sí, val a dir que quan la crítica l’encerta i coïncideix amb la nostra opinió, podem dir que estem de sort! Cal aprofitar-ho.

Amb Past Mortem no ha calgut patir gaire. Arribats a la pàgina 50 ja podem assegurar que no pararem fins al final.  Unputdownable. I com que no passa cada dia això de poder compartir informacions agradables, d’aquelles que vénen de gust escampar perquè també d’altres en disfrutin, tal com ho va fer el Pep amb mi, jo us  el proposo a vosaltres sense por a equivocar-me gens ni mica.

I per allò de predicar amb l’exemple,  se m’acut aportar un trosset de llibre, un pessic sinecdòtic que, de ben segur, us  agradarà.

[Chapter] 6

Newson lived in a small terraced house between West Hampstead and the Kilburn High Road. He had once shared it with  Shirley, his ex-partner, but had bought her out after waht they always called ‘the divorce’, although they had never actually been married. Shirley and Newson had split up when Shirley’s  infidelities had become too common and indiscreet even for Newson to miss. She claimed  afterwards that seeing as how he was such a successful detective and all, she had presumed he knew and didn’t mind. Newson had not known and he did mind.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47)

Si aquest tros  (les negretes són meves) us ha agradat, és molt probable que la continuació us segueixi agradant…

They had met as students studying law at university. Their relationship had always been more mental than physical. She was samrt, but Newson was both funny and smart and she found this attractive. She used to tell people that when it came to brains, size really did matter, and that her boyfriend had a whopper.  After a time, Newson came to hate it when Shirley said this, because he felt that it implied that he had a small dick. He used to wish that Shirley would add  ‘and although he’s short his dick’s actually quite a decent size too’… but she never did.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47-48)

Bé, si voleu llegir la resta, l’haureu de comprar… però espero que amb aquestes dues pinzellades n’hio hagi hagut prou per convèrcer-vos que els 6,99£  que costa el llibre paga sobradament la pena de pagar-los o fer mans i mànigues per aconseguir-ne un exemplar.
******************************************

Michel Houellebecq. La carte et le territoire. 1/3

El llibre d’Houellebecq m’ha impactat força i me l’he rellegit en diagonal. Val a dir que m’ha entusiasmat.
Per això, ara, em venen ganes de dir-ne unes quantes coses tot explicant-m’ho a mi mateix.

El llibre d’Houellebecq  La carte et le territoire  (Flammarion, 2010.  ISBN 978-2-0812-4633-1)  consta de tres parts, més una quarta, que en el llibre és la primera, que no porta cap nom. La indicació de “Primera part”, no comença a la página 9 sinó a la página 33. Així, les vint primeres pàgines del llibre, —de la 9 a la 33—, no van precedides per cap indicació, i cal entendre-ho com no com una introducció ni com un capítol especial sinó més aviat, em sembla, com una llicència especial que l’autor es permet a l’hora de decidir com estructurar finalment el material novel·lesc abans de portar-lo a la impremta. Per mi no és sinó una boutade adreçada al lector obligant-lo a fer-se una pregunta retòrica.

El gruix del’argument de l’obra, —almenys  d’aquella part que es deixa descriure com a trama argumental— és la vida del protagonista de la novel·la, l’artista Jed Martin, i de la seva evolució en el món de l’art: del dibuix a la fotografía, de la fotografía a la pintura i de la pintura als clips de vídeo com a etapa final del seu procés… però la originalitat de l’obra conisteix a inserir al bell mig d’aquesta evolució linieal una trama de novel·la negra amb una víctima molt especial. Les 428 pàgines del llibre constitueixen per a mi una gran obra mestra.

Jed consacra sa vie (du moins sa vie professionnelle) qui devait assez vite se confondre avec l’ensemble de sa vie ) à l’art, a la production de  représentations du monde, dans lesquelles les gens ne devaient nullement vivre. (pg. 39)

À l´époque de son entrée aux Beaux-Arts de Paris, Jed avait abandonné le dessin pour la photographie. Deux ans plus tôt il vait découvert dans le grenier de son grand-père une chambre photographieque Linhof Master Technika Classic (…) Il avait é´te fascinér par cet objet prehistorique, (…) il aait appris à maîtriser le décentrement, la bascule, le Scheimpflug avant de se lancer  dans ce qui devait occuper la quasi-totalité de ses études artistiques : la photographie systématique des objets manufacturés du monde. (pg. 40)

Deux semaines plus tard, Jed achetait l’appartement qu’il occupait encoré , boulevard de l’Hôpital, dans le nord du XIIIe arrondissement. La plupart des rues avoisinantes étaient dédiées à des peintres  —Rubens, Watteau, Veronesse, Philippe de Champaigne— ce quon pouvait à la rigueur considérer comme un pressage. (pg. 46).

El gran pas del protagonista cap a la fama es produeix quan canvia la temática de la seva fotografía i decideix fotografiar zones geogràfiques de França, fotos fetes sobre mapes de les guies “Michelin Régions” en gran format .

Il fit l’acquisition d’un dos Betterlight 6000-HS, qui permettait la capture de fichiers de 48 bits RGB dans un format de 6000×8000 pixels. (pg. 62)

Convidat pels seus excompanys de Belles Arts a participar en una exposició col·lectiva d’artistes, organitzada per la fundació de l’empresa Ricard, escull la foto d’un racó del departament de la Creuse, un dels tres que formen la regió del Limousin, i més concretament la zona on hi havia el poble de la seva àvia. El resultat, fruit de la tecnología és una obra
d’art amb voluntat poética…

Il avait utilisé un axe de prises de vue très incliné, à trente degrés de l’horizontale, tout en réglnt la bascule au máximum afin d’obtenir une très grande profondeur de champ. (…)
Au premier plan étaint l’étang du breuil, et e villaje de châtelus-le-Marcheix. Plus loin les routes qui sinuaient dans la fôret entre les villages de Saint Gouassaud, Laurière et Jabreilles-les-Bordes  apparaissaient comme un territoire de rêve, féerique et inviolable. (pg. 65)

La veritat és que em va fer gràcia anar a Google maps  i veure on es trobaven, geogràficament, aquell indrets nombrats. Què s’hi veia. En vaig fer una captura d’imatge que penjo aquí.  Quan tingui temps miraré de fer el mateix amb Google Earth per veure si es pot aconseguir veure aquella mateixa zona amb un angle d’uns 30 o 40 graus, tal com es descriu en la novel·la.

Aquesta exposició li serveix per conèixer la bella jove russa Olga Sheemoyova, que dirigeix el servei de  comunicación de Michelin per a la zona de Rússia i China. I aquell contacte li permetra d’aconseguir l’amor, la fama i molts diners.

Olga i el director de Michelin es posen d’acord per muntar una gran exposició de fotos de
Jed Martin

L’entrée de la salle était barrée par un grand panneau, laissant sur le côté des passages de deux mètres où Jed avait affiché côte à côte une photo satellite aux alentours du ballon du Guebwiller  et l’agrandissement d’une carte Michelin “Départements” de la même zone. Le contraste était frappant
(…) Au-dessus de s deux agrandissements, en capitales noires, figurait le titre de l’exposition : “LA CARTE EST PLUS INTÉRESSANTE QUE LE TERRITOIRE” (pg. 81-82)

Així donc, tenim ja, des de la página 82, l’explicació del títol de la novel.la.
L’èxit de l’exposició té dues conseqüències fonamentals.

Las primera és de tipus “sociològic”.

(…)  ce fait sociologique nouveau :  pour la première fois en réalité en France depuis Jean-Jacques Rousseau, la champagne était redevenue tendance. Ce fait, la société française sembla en prendre conscience brutalement, par intermédiaire de ses principaux quotidiens et magazines, dans les quelques semaines  qui suivirent le vernissage de l’exposition de Jed.  (pg. 89)

La segona és de tipus econòmic i suposa una transformació important en la vida del protagonista : l’èxit de vendes de les fotos i les guies Michelin, porten la direcció de la compañía a proposar-li un accord comercial que el convertirà en un mi·lionari.

Nous pourrions prendre en charge la conception d’un site Internet où vous présenteriez vos travaux et les mettriez directement en vente. Naturellement le site serait à votre nom, Michelin n’y serait nulle part mentionné. Je crois qu’il est mieux que vous surveilliez vous même la reálitation des tirages. Par contre nous pourrions parfaiement nous charger de la logistique et de l’expédition.  (pg. 92)

Lorsqu’il mit la première photo en ligne (…) la série fut épuisée en un peu moins de trois heures. À l’évidence, le prix n’était pas adapté. En tâtonnant  un peu, au bout de quelques semaines il se stabilisa autour de deux mille euros pour un format 40×60. Voilà. Ça y était, maintenant :  il connaisait son prix sur le marché.  (pg. 93)

Els capitols VII al X  estan dedicats a la relació sentimental entre Jed i Olga , i a la separació que provoca el trasllat d’ella a Rússia per anar a ocupar-se dels negocis de la companyia Michelin al seu país y a d’altres mercats asiàtics.

I llavors tot es precipita en molt poques  pàgines :  la darrera pàgina del capítol X ens explica com Jed entra a una nova fase de la seva vida

(…) il se trompa de chemin, erra quelques minutes et se retrouva devant le magazin Sennelier Frères, rue de la Grande Chaumière. En vitrine étaient exposés des pinceaux, des toiles de format courant, des pastels et des tubes de couleurs. Il entra et, sans réfléchir, acheta un coffret “peinture à l’huile” de base. (pg. 118)

I el capítol XI, darrer de la primera part, —però que per mi fóra el primer capítol de la segona part del llibre—, concentra en sis pàgines la descripció de tota la seva producció pictórica realitzada durant un període de set ans: un total de seixanta-quatre quadres de la col·lecció  “professions primàries”, el darrer dels quals,  “Damien Hirst et Jeff Koons se partageant le marché de l’art”.

Preciso que no en sabia res d’aquest dos personatges. De manera que vaig decidir d’anar a Viquipèdia a veure si eren personatges reals o personatges de ficció. I així és com vaig aprendre  qui era qui,  qui éren i què representaven en el món de l’art contemporani.

Són aquests detalls importants els que fan que a l’hora d’explicar perquè m’agrada una obra que descobreixo pel meu propi compte, em repeteixi allò que prefereixo una obra que m’inspiri que no pas una obra que m’admiri. Houellebecq aconsegueix que m’entrin ganes d’obrir diccionaris i enciclopèdies  i de buscar-hi un munt de referències de tota mena: biogràfiques, geogràfiques, artístiques…

Aquí afegeixo un muntatge artesà de les fotos de Damien Hirst i de Jeff  Koons  així com els enllaços corresponents a Viquipèdia per poder tenir a mà la informació bàsica de cadascun d’aquests dos artistes i la seva significació en el món de l’art contemporani.
Tot  i que em sembla que cal obrir un debat que permeti de distingir entre art pictòric i arts decoratives.  Tot quedaria més clar.


Convertint el 64è quadre en un fracàs del seu protagonista pintor Jed Martin, Houllebecq aconsegueix rellançar la seva novel·la amb una pirueta acrobática totalment original: li caldrà endegar un darrer –el seu 65è- quadre que será un retrat de l’artista escriptor Michel Houellebecq


I així és com es fa entrar a sí mateix a la novel·la, en forma d’un personatge de ficció.

Analysant cet échec, Wong Fu Xin y voit la raison de son retour, un an plus tard , à la  “série des métiers simples” à travers son soixante-cinquième et dernier tableau. (…)  Jed Martin devait nécessairement à un moment  ou un autre de sa carrière, représenter un artiste.  (pg. 123)

Fi de la primera part,  … i ara vndrà la part segona que encara és més interessant !

_____________________________

Júlia Costa. Nova novel·la: La cendra dels anys

L’amiga Júlia ens fa saber que ha publicat una nova novel·la, La cendra dels anys,

i ens diu que la presentació oficial del llibre tindrà lloc a la llibreria Catalònia de Barcelona el proper dijous 16 de desembre a les 19h. La presentació anirà a càrrec de l’escriptora Montserrat Galícia.

Properes presentacions programades:

El 22 de gener al CENTRE CÍVIC DEL SORTIDOR i
el 2 de febrer a la CASA ORLANDAI.

Coneixent una mica la Júlia em permeto de recomanar-vos “a cegues” aquesta novel·la, que jo sé segur que em llegiré ben aviat.

Felicitats, Júlia.