Joan Majó sobre la independència.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

 .

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

El que passa a les ciutats.

A través de la CUP  (Candidatura d’Unitat Popular) de Vilanova i la Geltrú he rebut això :

Els regidors de la CUP (de Vilanova i la Geltrú) abandonen el Ple per denunciar “l´espoli dels bancs”

La CUP denuncia que el crèdit ICO i el pla d’ajust vinculat, pel qual els vilanovins pagaran 9 milions d’euros en interessos bancaris, és una imposició de l’Estat. Per això, a l’hora de votar el pla d’ajust, la CUP va sortir de la Sala de Plens, negant-se a participar de la farsa de votació que no admetia alternatives.L’Estat ha obligat l’Ajuntament a acceptar un crèdit bancari de 25 milions d’euros, el més gran mai demanat per Vilanova, a un tipus d’interés que s’estima que rondarà el 5% o més, fet pel qual els vilanovins hauran d’abonar 9 milions d’euros només en interessos bancaris els propers anys. Per a la CUP, aquesta és una hipoteca que porta les finances municipals a un atzucac i obligarà, tal com marca el pla d’ajust elaborat per intervenció general, a pujar impostos i taxes i prestar molts menys serveis.
La CUP va centrar la primera part de la seva argumentació en criticar durament la gestió comptable i financera de l’anterior govern, que gastava més del que realment ingressava i ha dut a una situació límit les finances municipals. Seguidament, la CUP va mostrar-se convençuda que prestar diners públics als bancs a l’1% i que després obligar els ajuntaments a acceptar crèdits dels bancs al 5% és una estafa, o pitjor, un robatori i que “robar és delicte”.
Llegir-ho tot   |
Escolta aquí la intervenció de la CUP i el debat entre tots els grups municipals

_________________________

La lectura d’aquesta informació em porta a dir-hi  la meva:
Em sembla que  NOMÉS CRITICAR la gestió de l’anterior govern és molt poca cosa.
Dit això afegiré també que em sembla molt valent i molt noble l’actitut de la CUP
que demostra ser una força política necessària per la democràcia real del país.
Altres partits d’esquerres estan tan tacats  “de merda”  que  donen una imatge  ridícula,  patètica i covarda 
en uns moments tan crítics com els actuals, en què cal demostrar  de veritat  quins valors es defensen i
quina valentia es té en fer-ho. 
S’hauria de mirar  si  se’ls poguéssin  exigir  responsabilitats penals.
Com a mínim,  m’agradaria escoltar o llegir com és que cap llei no va frenar 
la bogeria de l’endeutament dels Ajuntaments… fins a  límits delictius.

La impunitat dels polítics en la gestió municipal aquests darrers anys
és  l’obscenitat més gran de la història recent del país, superada només per la gestió
a nivell de govern d’uns polítics irresponsables, per no dir delinquents prevaricadors. 
.
Espero que això també entri a formar part de la memòria històrica per tal
que aquest delicte massiu impune no es torni a repetir mai més. 
Quant al tema concret de la imposició de l’Estat (Via Generalitat ?  directament ?)  que denuncia la CUP.
penso que, per  impossible o gairebé impossible que pugui semblar aturar aquesta mesura,
 fóra fer pedagogia arreu de Catalunya (com a mínim)  portar davant la Justícia
aquesta estafa o robatori  (o ambdues coses a la vegada) …  ¡si és tal !
Les  gesticulacions polítiques són importants, però són insuficients.
En què quedem: ens roben o no ? És delicte o no? Si la resposta és  SÍ, llavors, QUÈ  impedeix fer una denúncia pública d’un delicte?
I que responguin també , i sobre tot,  els responsables municipals dels  partits  CIU, ERC, IC-V i PSC.
.
.
****************************************

Enllaços

 ****************************************

Eleccions municipals 22 maig 2011 2/2

Seguits per televisió els resultats de les eleccions municials a casa nostra, i també les que van tenir lloc a la resta de l’Estat,  afegeixo quatre coses més a les que deia abans d’ahir.

No m’esperava ni desitjava pas que el PSC i  ERC rebessin uns cops tan durs com els que han rebut, però el fet és que entre ells mateixos  i les circumstàncies, sembla s’ho han ben buscat.

El PSC ja ha demostrat abastament que de catalanista no en té res o ben poca cosa. Negar-se a fer front comú al Parlament amb d’altres partits catalans per reclamar del govern central  allò que ens deuen i   juga a no pagar  pot ser  cosa d’estratègia política a la qual hi tenen tot el dret, però costa molt de fer-ho empassar a la gent, i encara més quan no s’explica.  Què ens podrien explicar?

L’exalcalde Jordi Hereu ha fet tot el ha pogut i més per pesentar en aquestes eleccions la cara més amable que sap tenir, però  hi ha accions que -com la paraula pronunciada o la pedra llençada-  no tenen marxa enrera.  I Barcelona s’ha venjat del mentider que diu “m’agrada aquesta ciutat” però va fer la terrible malifeta de voler  canviar-la completament destrossant innecessàriament, amb obres i deutes faraònics  l’eix emblemàtic de la Diagonal,  en un moment passat en que ja ens començàvem  tots a olorar que hi havia arreu de l’Estat una tremenda fortor a podrit, una pústula que acabaria  explotant a la cara de tothom.  Per sort van poder aturar aquella bogeria a temps!

Els polítics del PSC  tenen tot el dret del món a jugar als seus jocs maquiavèlics, a fer-se travetes amb elecccions primàries, a apunyalar-se tant com puguin  i,  aixó sí, amb perfecta hipocresia política, fer veure que no ha passat res.
Els ciutadans només poden gaudir d’una  mísera victòria pírrica consistent a votar en contra d’aquests espectacles d’incoherencia i de cinisme i  de riure’ns de l’abast de la seva derrota, tot aplaudint el seu càstig públic.
Per la seva banda, ells se’n riuen encara més, mostrant que el càstig no és tal, per a molts, és un gran premi: l’hHonorable José Montilla i l’Excel·lentíssim Jordi Hereu son qualsevol cosa menys damnificats.  I una immensa corrua de polítics seguiran cobrant generosos sous a l’oposició, fent menys de la meitat de la feina i amb responsabilitat nul·la per uns quants anys, -la moma-  i uns quants altres es recol·locaran en llocs que dècades d’experiència i “saber fer” els han permès de crear justament en previsió  d’aquest dia de “pluja daurada” que tard o d’hora els havia de caure sobre.  No patiu, que això, a més,  ens ho explicaran aviat a les seves memòries, un complement més als sous milionaris dels que s’han dotat. No els planyeu! Admireu-los i seguiu indignant-vos, però millor  si no és una indignació inútil. Associeu-vos, militeu, actueu.  Altrament res no haurà servir per a res.

ERC  ha sabut cuidar molt poc la seva imatge d’integritat que té i segurament s’adiu a la realitat. Però cal mostrar-ho en els petits i en els grans detalls.  La situació actual de Carod-Rovira i Ernest Benach, tot i ser ben lògiques, no acaben d’agradar a la gent, que veu ens aquest màxims dirigents d’ ERC  un comportament ètic diferent del que realitzen d’altres polítics d’altres partits, justament perquè del’ètica sempre  n’ha fet proclama i bandera. És normal desaparèixer completament de la política diària per reaparèixer com a cobrador de grans rendes com a  conseller d’Hospital l’un i com a jubilat als 51 anys l’altre?

Potser sí  que calia que guanyés CiU per veure què en sortirà per a Catalunya d’un govern de CiU a al Generalitat acompanyat d’un govern també de CiU a l’Ajutament de Barcelona.  Potser.
Ja veurem si   —com promet el nou alcalde Xavier Tries—  ens sorprendrà. No dubto que hi hagi sorpresa: però caldrà veure si serà per bé o per mal.

Ja veurem què en sortirà de la nova oposició  global que haurà de fer Catalunya  enfront d’un PP tentacular a tota la resta de l’Estat excepte al País basc per mantenir la nostra dignitat nacional.

Crec que en Josep Cuní  s’haurà de preparar a fons el dossier  CUP  del que sembla ser no tenir-ne actualment gaire idea.  Ho va ben demostrar el vespre electoral en què no va esmentar aquest partit ni una sola vegada tot i ser una gran força emergent arreu del país  i  de consolidació a un gran nombre de municipis.
Les  CUP són la nova política, la política al cap i a les mans dels joves, l’esquerra  radical que  necessita aquest país en moments de crisi i en un moment en què l’esquerra tradicional,  ja contaminada pel poder  i les seves corrupteles ha estat anorreada per un canvi de cicle en el qual la gent,  vist que l’esquerra socialista no se’n surt, necessita confiar  en què sigui la dreta qui resolgui ara els grans problemes econòmics del país.

Serà curiós i  educatiu analitzar de ben a prop com actuaran les dretes a tot l’Estat, ara que tenen com a models d’actuació les corrupcions impunes del país Valencià i les que hi va haver a les Illes Balears.

La vida és un llarg riu tranquil on cadascú, assegut a un marge, si té prou paciència,  té temps per veure passar nedant polítics de qualsevol signe   —i no pas morts, sinó ben vius—  nedant joiosos cap a la mar tranquila de la seva jubilació, esplendorosament pagada per miríades de  ciutadans perennement  esperançats, enganyats i decebuts.  

Plataforma per Catalunya rebrà dos pernils: un del PPC  i l’altre de CiU.  Totes les dretes necessiten extremes-dretes que facin per ells el discurs brut i la feina bruta.  PxC  ha canalitzat el disgust i el malestar de molta gent que troba en la gent nouvinguda un cap de turc expiatori necessari per canalitzar la seva desgràcia, però sabem que els polítics de PxC  no són gaire més que això, uns aprofitats d’una conjuntura socioeconòmica perversa.
Veurem quines són les polítiques  que  sobre immigració aplicaran ara  CiU i PP disposant com disposaran a Catalunya però aviat també a la resta de l’Estat els mecanismes de poder per fer-ho.

Ho vaig dir una vegada i ara hi torno:  El PP no perd mai. Guanya quan perd i ho guanya tot quan guanya.  Quan guanya, guanya fins  i tot el dret a legalitzar el guany econòmic. La conjunció del poder i l’astúcia fan meravelles.  CiU sap que el PP és l’enemic amb qui -no podent-lo vèncer- cal estar-hi unit. Pel cap baix, ara tenen vuit anys per fer algunes coses junts pel país i immensos negocis per a ells…

M’agradaria creure i anar constatant que l’ èxit democràtic de  BILDU al país basc servirà per aniquilar i enterrar definitivament el terrorisme d’ETA.

__________________________

ENLLAÇOS

____________________

Quatripartit

He preparat aquest escrit  avui diumenge desprésque fa pocs dies rebés còpia d’un article publicat a La Vanguardia i que cito més avall.
Penjo aquest post a deu minuts del començament del debat per televisió entre els candidats dels diferents partits polítics amb representació parlamentària.  Veurem si després del debat  se m’acut proposar alguna cosa o no. Si alguna cosa em fa canviar d’opció o no…

Les properes eleccions del dia 28 potser deixaran més clar què diuen els catalans amb els seus vots.
No crec que quedi molt clar què volen realment, perquè en unes eleccions es vota també contra allò que no es vol, i el sentit de molts vots queda així diluit.
La llei electoral tampoc no ajudarà massa a aclarir les coses, però pot tornar a donar alguna sorpresa. Jo intento imaginar el govern que sortirà dels pactes allà pels voltants de Nadal… però no m’en surto gaire bé. De seguida se’m fa un núvol espès fet d’imatges contradictòries.

El passat 3 d’agost, el periodista David  García publicava a La Vanguardia un article amb el títol  “Un mal negocio”

Un mal negocio

David García |  03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.”
(L’article sencer +++)

El que sí va quedant clar des de fa uns anys és que efectivament a Catalunya s’ha perdut la por a parlar d’Independència, idea que, cada vegada més sovint, s’associa a la idea de Justícia  i a  la possibilitat d’aconseguir més justícia distributiva que compensi el manifest expoli fiscal amb el que s’ha castigat Catalunya to i ser un dels grans motors d’Espanya.

Alguns mal nascuts tenen la indecència de parlar de fascisme!
És l’exemple clar de la profunda baixesa moral de gentussa de mala fe, envejosa i menyspreable que no té arguments vàlids.
Sempre hi ha hagut gent que borda i sempre n’hi haurà, però només amb lladrucs no aconseguiran gran cosa. Per convèncer es necessita alguna cosa més que insults.
També queda clar que ningú no insulta de manera tan fastigosa ni al poble de Navarra ni al poble del País Basc, a qui se’ls reconeixen drets forals que es tradueixen en més autonomia i més riquesa.
Aquesta és la gran prova que Catalunya té tota la raó i tot el dret a demanar una justa compensació econòmica, equivalent a la que es respecta a les altres comunitats forals, que li permeti seguir desenvolupant-se plenament en tots els àmbits.

Jo voto per un Quatripartit utòpic. Per una  Convergència Social  o una Sociovergència,  Republicana i Ecològica que aplegui el bo i millor dels quatre partits del meu Quatripartit:  PSC, CIU, ERC i ICV.

Cal que tothom prengui consciència que cal anar a votar i després que tots els indecisos evitin de dispersar els seus vots i els concentrin en aquest quatripartit que és el que millor podria contribuir a superar la crisi  i avançar cap a una Catalunya més forta i més justa.
_______________________________

Catalunya prohibeix la “fiesta española”. Victòria pírrica?

El Parlament català ha acabat prohibint per majoria les corrides de toros. És també aquesta una victòria pírrica?

M’agradaria pensar que no, però ho sabrem aviat. He llegit que la dreta espanyola i sectors relacionats amb l’economia taurina preparen diverses estratègies juridicopolítiques que els calen per aconseguir que, -com van fer amb l’Estatut-, la legislació estatal anul·li la legislació catalana.

El món s’assabenta que el Parlament de Catalunya proclama que en el seu territori es rebutgen les corrides de toros des del dimecres 28 de juliol del 2010, però veurem si allà pel 2012, quan s’ha de fer efectiva la llei, no hi ha hagut ja una nova desfeta de la capacitat catalana per autogovernar el país.

Els representants del Partit Patètic amenacen amb tornar a calvar-nos una estocada  amb una nova llei que ha promès d’impulsar per tal d’obtenir amb maquiavelismes i mangarrufes allò que perd democràticament. Tot per seguir demostrant que es pot sotmetre Catalunya i els seus representants quan es disposa de l’aparell jurídic adequat, és a dir una majoria de jutges favorable,  tot buscant treure’n, a més,  un bon rèdit electoral.  L’anticatalanisme és per a ells una mina de vots a tota Espanya.

Tocaria doncs anar pensant com protegir aquella llei amb el suport del Parlament Europeu i  el suport de les Nacions Unides.

He buscat i no ho he trobat un dibuix que encarnés una metàfora del tipus un ruc català, permanentment derrotat, clavant una coça als protaurins matatoros d’allà i d’aquí. Efectivament, no existeix i per tant, queda pendent de dibuixar.

Val a dir que a mi m’hauria agradat més veure com les places de toros de tot Catalunya havien d’anar tancant totes per manca d’afeccionats a la “fiesta nacional” feta de banderilles, picadors, sang i mort del toro o del torero i aplaudit com a espectacle artístic, que veure com aquell espectacle atàvic i potser una mica roí es prohibeix per llei.

Perquè tal com està l’ètica política actual no m’estranyaria veure encara com, en funció de les necessitats d’obtenir poder polític,   PP- Ciudadanos, PS(O)E-PSC i Convergència-Unió tornessin a sotmetre a votació la mateixa llei -amb llibertat de vot, és clar-  i una nova majoria anulés la que ara s’ha votat per tornar a permetre “gaudir lliurement” de la cultura dels toros en tot el territori “estatutetitzat“.

Sí, també aquesta victòria ètica del Parlament català podria ser una victòria pírrica! Una llei avortada abans no s’apliqui de veritat.

Però pensant-hi bé, és molt improbable que el PP acabi complint l’amenaça d’anular, per via de legislació estatal,  la legislació “nacional” catalana. Els va molt rebé que es mantingui brollant en permanència un focus d’odi i de rancúnia dels nacionalistes espanyols contra els nacionalistes catalans i contra aquella Catalunya superba que prohibeix els toros… Dóna massa vots com per matar la gallina-llei dels ous-vots d’or que li ha de fer reconquerir el poder polític o mantenir-lo si aconsegueixen arrabassar-lo al PS(O)E.

__________________________

Enllaços

******************************************

Cartell a Donostia. Estiu de 2008

Mà dura contra la corrupció política i els seus còmplices civils.

Ahir dimarts les ràdios anaven plenes de les reaccions d’uns i altres sobre l’aixecament del secret de sumari del cas Gürtel.

No vaig retenir  quin jutge ha guanyat bona part del protagonisme  mediàtic verbalitzant que cal evitar que la corrupció sigui tan generalitzada i tan profunda a base d’incrementar les penes contra els criminals, que ara mateix són ridícules i motiu d’escarni.

Això no és novetat atès que arreu del món i en tots els ordres de la vida arreu de la ciutat plànetària global s’alcen veus que reclamen més mà dura, més força i més càstig contra el delicte, el crim, la corrupció…perqwuè les coses funcionin mínimament bé.

Ho feia l’alcadesa de Salt implorant que els jutges tinguessin en compte que no es podia deixar sense càstig la delinqüència multireïncident, perquè creava alarma (a més d’indignació, ira, odi, ganes de linxar) social.
Ho intenten fer les policies americana i mexicana contra els càrtels que assassinen centenars (o milers) de persones a algunes zones de Mèxic.
Ho promet fer en Sarkozy contra el terrorisme d’ETA a França i en Medvedev contra el terrorisme islamista a Rússia.

La llista és llarga i variada i afecta tots els àmbits de la vida. Tan llarga és que no l’enllestiríem en dies. Però podem fer drecera:

Hi ha un tipus de corrupció o criminalitat  que és particularment perversa: és  el robatori, l’estafa, el malbaratament dels diners públics fet per responsables polítics amb la complicitat de criminals estrictament civils que confonen “negocis”  amb   delictes a gran escala.

Doncs bé, cal que alguns partits polítics -bé sigui a nivell nacional com a nivell europeu- que vulguin demostrar que realment tenen i pensen continuar tenint les mans netes propugnin un codi ètic que  consideri que les penes que s’hagin d’imposar als polítis corruptes i els seus cómplices  es tripliquin, quadrupliquin o quintupliquin, i que s’embarguin les propietats dels criminals una vegada hagin deixat de ser pesumptes per ser condemnats en ferm.

Que el fet de ser representants públics sigui  considerat un agreujant de màxima magnitud en el cas de  delictes contra la comunitat: estafes, falsificacions, robatoris, malversacions, prevaricacions,  etc…
Es tractaria de repetir i aplicar  amb la màxima contundència la màxima següent:  Criminals contra la ciutadania, renuncieu a qualsevol esperança de gaudir algun dia del fruit del vostre crim.

No sé fins on arriba la compulsivitat delictiva de determinades persones, com Fèlix Millet i els seus còmplices,   Jaume Mates i els seus còmplices , i ara  Correa i els seus còmplices  i els centenars de persones que forçosament han participat en les trames de corrupció. Però potser s’haurien aturat  una mica  en els seu comportament delictiu si algú els hagés recordat que el tipus de delicte que estaven persistint a cometre els portaria a la presó a perpetuïtat i els seus bens robats a la comunitat serien embargats completament per més trampes  legals i il·legals que s’haguéssin inventat.

A hores d’ara gairebé ningú no entén que aquests personatges encara no siguin a la presó i  més de mil ciutadans temen que, com va passar amb Augusto Pinochet, algú trobi alguna argúcia legal o pseudolegal per aconseguir  evitar l’acció de  la Justícia amb J majúscula.

Els alts càrrecs del Partit Presumpte ja es poden anar escarrassant parlant de la presumció d’innocència… fan pitjor que pena, fan fàstic a la oïda i a la intel·ligència de la ciutadania que veu explotar  en tota la seva cruesa i putrefacció casos de  profunda corrupció just en el moment més àlgid d’una crisi econòmica que afecta milions de persones.

El patètic “codi ètic” del PP, què aporta realment a l’estratègia de la lluita contra la corrupció, en un anys alectoral,  a banda de voler enganyar a quants més imbècils que se l’empassin millor? Es creïble a hores d’ara  quan queden meridianament clares les amistats perilloses dels uns amb els altres,  els silencis  que  són sinònims de complicititats i les  les complicitats manifestes…?
Hi trobareu una sola línia que exigeixi l’increment de penes contra els càrrecs electes corruptes?

Caldrà veure qui serà el primer que s’atrevirà a llençar la primera pedra exigint l’enduriment de les penes contra el crim i la corrupció. Els ho tindrem en compte a l’hora de votar. Penso que si un grup de persones va ser capaç de portar centenars de milers de signatures perquè el Parlament de Catalunya debatés sobre les curses de braus, amb molta més raó hauríem de ser capaços d’exigir que es posi fi a l’escarni  generalitzat que suposen aquest escàndols de corrupció de magnituds nacionals.

_______________________________________

Enllaços

El País. Los escándalos que afectan al PP. Un aluvión de pruebas acorrala a Bárcenas en el ‘caso Gürtel’. El ex tesorero del PP, implicado en el cobro de 1,3 millones de euros.- El juez incluye en el sumario evidencias de la financiación ilegal del PP de Valencia.- El Gobierno de Aguirre vulneró todas las normas de contratación a favor de Correa

Diario de Navarra. El sumario del “caso Gürtel” sale a la luz

La Opinión de Granada.  Se levanta el sumario del caso Gürtel

Vilaweb. El sumari del cas Gürtel inclou proves de finançament il·legal del PP valencià

El País. Juan José Millás . Que le den

El Mundo. La rama valenciana del caso Gürtel, paso a paso

El Periódico. El Sumari que amenaça el PP. Gürtel, el principi del final

Francina Armengol  acusa Jaume Matas  (video)
(…)

_____________________________