Pintura que m’agrada. 7/X. Vilhelm Hammershøi.

Fa uns dies em vaig  topar amb l’obra  del danès Vilhelm Hammershøi, i vaig veure que, efectivament, m’agradaven plenament tots aquells quadres que mostraven  paisatges interiors.

Vaig buscar a Google les col·leccions oficials de quadres de l’artista. I en vaig trobar tres o quatre que contenen un bon nombre d’obres que ens permeten fer-nos una idea força completa de la seva pintura.


La seu cultural Evene.fr  descriu així la figura del pintor danès:

Célèbre pour ses scènes d’intérieur, Vilhelm Hammershøiest l’auteur d’une peinture baignée d’onirisme et de mélancolie, évoquant à la fois Vermeer et Morandi. Formé à l’Académie royale des beaux-arts de Copenhague, sontalent se démarque des toiles hautes en couleurs de l’avant-gardisme, par sa palette restreinte – qui fait la part belle aux tonalités ocres, grises ou brunes – ainsi que par une construction rigoureuse proche de l’art abstrait  géométrique. Froids et empreints de protestantisme, ces intérieurs symboliques alternent alors densité des ombres et lumière crue. (…)

© Evene.fr   |   http://www.evene.fr/tout/hammershoi

A mi m’agradaria poder destriar de la col·lecció sencera, o  de la més completa,  aquells quadres que fan de Hammershøi l’inventor del retrat vist d’esquena, els que pinten les habitacions buides però plenes de llum, els que mostren aquelles dones dretes o assegudes sense explicitar gaire què fan. Només són allà i de fet,  no fan res més que ser-hi!  La crítica les interpreta com a mostres de melancolia, silenci, solitud… 

Que la seva pintura formi part de la línia que ve de  la cromàtica pintura de  Johannes Vermeer  (segle XVII) , hagi influit sobre el cineasta Carl Dreyer, que el poeta Rainer Maria Rilker  en fos un admirador, o que hagi influit en  Edward Hopper, —alguns quadres del qual sembla que s’inspirin directament dels de Hammershoi —, és interessant però secundari pel tema que ens ocupa:  que és només mostrar  alguns dels tipus de pintura que ens agraden especialment.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Michel Houellebecq. La carte et le territoire. 1/3

El llibre d’Houellebecq m’ha impactat força i me l’he rellegit en diagonal. Val a dir que m’ha entusiasmat.
Per això, ara, em venen ganes de dir-ne unes quantes coses tot explicant-m’ho a mi mateix.

El llibre d’Houellebecq  La carte et le territoire  (Flammarion, 2010.  ISBN 978-2-0812-4633-1)  consta de tres parts, més una quarta, que en el llibre és la primera, que no porta cap nom. La indicació de “Primera part”, no comença a la página 9 sinó a la página 33. Així, les vint primeres pàgines del llibre, —de la 9 a la 33—, no van precedides per cap indicació, i cal entendre-ho com no com una introducció ni com un capítol especial sinó més aviat, em sembla, com una llicència especial que l’autor es permet a l’hora de decidir com estructurar finalment el material novel·lesc abans de portar-lo a la impremta. Per mi no és sinó una boutade adreçada al lector obligant-lo a fer-se una pregunta retòrica.

El gruix del’argument de l’obra, —almenys  d’aquella part que es deixa descriure com a trama argumental— és la vida del protagonista de la novel·la, l’artista Jed Martin, i de la seva evolució en el món de l’art: del dibuix a la fotografía, de la fotografía a la pintura i de la pintura als clips de vídeo com a etapa final del seu procés… però la originalitat de l’obra conisteix a inserir al bell mig d’aquesta evolució linieal una trama de novel·la negra amb una víctima molt especial. Les 428 pàgines del llibre constitueixen per a mi una gran obra mestra.

Jed consacra sa vie (du moins sa vie professionnelle) qui devait assez vite se confondre avec l’ensemble de sa vie ) à l’art, a la production de  représentations du monde, dans lesquelles les gens ne devaient nullement vivre. (pg. 39)

À l´époque de son entrée aux Beaux-Arts de Paris, Jed avait abandonné le dessin pour la photographie. Deux ans plus tôt il vait découvert dans le grenier de son grand-père une chambre photographieque Linhof Master Technika Classic (…) Il avait é´te fascinér par cet objet prehistorique, (…) il aait appris à maîtriser le décentrement, la bascule, le Scheimpflug avant de se lancer  dans ce qui devait occuper la quasi-totalité de ses études artistiques : la photographie systématique des objets manufacturés du monde. (pg. 40)

Deux semaines plus tard, Jed achetait l’appartement qu’il occupait encoré , boulevard de l’Hôpital, dans le nord du XIIIe arrondissement. La plupart des rues avoisinantes étaient dédiées à des peintres  —Rubens, Watteau, Veronesse, Philippe de Champaigne— ce quon pouvait à la rigueur considérer comme un pressage. (pg. 46).

El gran pas del protagonista cap a la fama es produeix quan canvia la temática de la seva fotografía i decideix fotografiar zones geogràfiques de França, fotos fetes sobre mapes de les guies “Michelin Régions” en gran format .

Il fit l’acquisition d’un dos Betterlight 6000-HS, qui permettait la capture de fichiers de 48 bits RGB dans un format de 6000×8000 pixels. (pg. 62)

Convidat pels seus excompanys de Belles Arts a participar en una exposició col·lectiva d’artistes, organitzada per la fundació de l’empresa Ricard, escull la foto d’un racó del departament de la Creuse, un dels tres que formen la regió del Limousin, i més concretament la zona on hi havia el poble de la seva àvia. El resultat, fruit de la tecnología és una obra
d’art amb voluntat poética…

Il avait utilisé un axe de prises de vue très incliné, à trente degrés de l’horizontale, tout en réglnt la bascule au máximum afin d’obtenir une très grande profondeur de champ. (…)
Au premier plan étaint l’étang du breuil, et e villaje de châtelus-le-Marcheix. Plus loin les routes qui sinuaient dans la fôret entre les villages de Saint Gouassaud, Laurière et Jabreilles-les-Bordes  apparaissaient comme un territoire de rêve, féerique et inviolable. (pg. 65)

La veritat és que em va fer gràcia anar a Google maps  i veure on es trobaven, geogràficament, aquell indrets nombrats. Què s’hi veia. En vaig fer una captura d’imatge que penjo aquí.  Quan tingui temps miraré de fer el mateix amb Google Earth per veure si es pot aconseguir veure aquella mateixa zona amb un angle d’uns 30 o 40 graus, tal com es descriu en la novel·la.

Aquesta exposició li serveix per conèixer la bella jove russa Olga Sheemoyova, que dirigeix el servei de  comunicación de Michelin per a la zona de Rússia i China. I aquell contacte li permetra d’aconseguir l’amor, la fama i molts diners.

Olga i el director de Michelin es posen d’acord per muntar una gran exposició de fotos de
Jed Martin

L’entrée de la salle était barrée par un grand panneau, laissant sur le côté des passages de deux mètres où Jed avait affiché côte à côte une photo satellite aux alentours du ballon du Guebwiller  et l’agrandissement d’une carte Michelin “Départements” de la même zone. Le contraste était frappant
(…) Au-dessus de s deux agrandissements, en capitales noires, figurait le titre de l’exposition : “LA CARTE EST PLUS INTÉRESSANTE QUE LE TERRITOIRE” (pg. 81-82)

Així donc, tenim ja, des de la página 82, l’explicació del títol de la novel.la.
L’èxit de l’exposició té dues conseqüències fonamentals.

Las primera és de tipus “sociològic”.

(…)  ce fait sociologique nouveau :  pour la première fois en réalité en France depuis Jean-Jacques Rousseau, la champagne était redevenue tendance. Ce fait, la société française sembla en prendre conscience brutalement, par intermédiaire de ses principaux quotidiens et magazines, dans les quelques semaines  qui suivirent le vernissage de l’exposition de Jed.  (pg. 89)

La segona és de tipus econòmic i suposa una transformació important en la vida del protagonista : l’èxit de vendes de les fotos i les guies Michelin, porten la direcció de la compañía a proposar-li un accord comercial que el convertirà en un mi·lionari.

Nous pourrions prendre en charge la conception d’un site Internet où vous présenteriez vos travaux et les mettriez directement en vente. Naturellement le site serait à votre nom, Michelin n’y serait nulle part mentionné. Je crois qu’il est mieux que vous surveilliez vous même la reálitation des tirages. Par contre nous pourrions parfaiement nous charger de la logistique et de l’expédition.  (pg. 92)

Lorsqu’il mit la première photo en ligne (…) la série fut épuisée en un peu moins de trois heures. À l’évidence, le prix n’était pas adapté. En tâtonnant  un peu, au bout de quelques semaines il se stabilisa autour de deux mille euros pour un format 40×60. Voilà. Ça y était, maintenant :  il connaisait son prix sur le marché.  (pg. 93)

Els capitols VII al X  estan dedicats a la relació sentimental entre Jed i Olga , i a la separació que provoca el trasllat d’ella a Rússia per anar a ocupar-se dels negocis de la companyia Michelin al seu país y a d’altres mercats asiàtics.

I llavors tot es precipita en molt poques  pàgines :  la darrera pàgina del capítol X ens explica com Jed entra a una nova fase de la seva vida

(…) il se trompa de chemin, erra quelques minutes et se retrouva devant le magazin Sennelier Frères, rue de la Grande Chaumière. En vitrine étaient exposés des pinceaux, des toiles de format courant, des pastels et des tubes de couleurs. Il entra et, sans réfléchir, acheta un coffret “peinture à l’huile” de base. (pg. 118)

I el capítol XI, darrer de la primera part, —però que per mi fóra el primer capítol de la segona part del llibre—, concentra en sis pàgines la descripció de tota la seva producció pictórica realitzada durant un període de set ans: un total de seixanta-quatre quadres de la col·lecció  “professions primàries”, el darrer dels quals,  “Damien Hirst et Jeff Koons se partageant le marché de l’art”.

Preciso que no en sabia res d’aquest dos personatges. De manera que vaig decidir d’anar a Viquipèdia a veure si eren personatges reals o personatges de ficció. I així és com vaig aprendre  qui era qui,  qui éren i què representaven en el món de l’art contemporani.

Són aquests detalls importants els que fan que a l’hora d’explicar perquè m’agrada una obra que descobreixo pel meu propi compte, em repeteixi allò que prefereixo una obra que m’inspiri que no pas una obra que m’admiri. Houellebecq aconsegueix que m’entrin ganes d’obrir diccionaris i enciclopèdies  i de buscar-hi un munt de referències de tota mena: biogràfiques, geogràfiques, artístiques…

Aquí afegeixo un muntatge artesà de les fotos de Damien Hirst i de Jeff  Koons  així com els enllaços corresponents a Viquipèdia per poder tenir a mà la informació bàsica de cadascun d’aquests dos artistes i la seva significació en el món de l’art contemporani.
Tot  i que em sembla que cal obrir un debat que permeti de distingir entre art pictòric i arts decoratives.  Tot quedaria més clar.


Convertint el 64è quadre en un fracàs del seu protagonista pintor Jed Martin, Houllebecq aconsegueix rellançar la seva novel·la amb una pirueta acrobática totalment original: li caldrà endegar un darrer –el seu 65è- quadre que será un retrat de l’artista escriptor Michel Houellebecq


I així és com es fa entrar a sí mateix a la novel·la, en forma d’un personatge de ficció.

Analysant cet échec, Wong Fu Xin y voit la raison de son retour, un an plus tard , à la  “série des métiers simples” à travers son soixante-cinquième et dernier tableau. (…)  Jed Martin devait nécessairement à un moment  ou un autre de sa carrière, représenter un artiste.  (pg. 123)

Fi de la primera part,  … i ara vndrà la part segona que encara és més interessant !

_____________________________

Voler fer passar gargots per Art (o bèstia grossa)

Darrerament, el tema de l’art se m’acosta per totes bandes.

La Vanguardia publicava fa pocs dies un article amb el títol “La macdonalització del mercat de l’art” i l’acompanyava amb una  foto que mostrava una recent exposició d'”art” a Basilea.

Teresa Sesé, que signa l’article, assegura  que hi ha un excés d’oferta, atès que en els darrers anys, el nombre de galeries ha crescut de forma exponencial.

“El 30%del negoci dels galeristes es genera a les fires d’art, un mercat en plena expansió que sembla que ignora el significat del mot crisi.”

Per la seva banda, Pierre Hubert, responsable d’Art & Public de Ginebra és qui afirma que

“En l’actualitat hi ha una macdonalització del mercat de l’art, i això és fatal, perquè en el futur només sobreviuran les [galeries] que aconsegueixin singularitzar-se, tenir una identitat pròpia”
(La Vanguardia. Dijous 22 setembre 2011. Cultura. pg. 39

Per altra banda, el divendres 23, El Periódico,  publicava un article amb el títol

Lienzos de digestión lenta” .  El Espai Volart estrena temporada con dos exposiciones  dedicadas a Jordi Fulla y Alfons Borrell que invitan a la contemplación y la reflexión”.

“Ambos exponen, hasta el 18 de diciembre, en Espai Volart, y ambos apelan a una visita pausada de su trabajo.  “El componente de instalación de la mustra -apunta Fulla- invita a situarte en el medio y entrar en su discurso”.”
Más radiacal es  Albert Perelló, comisario de la exposición sobre Borrell: “He pedido que pongan un banco en la sala para que la gente se pueda sentar y disfrutar de las piezas de forma contemplativa”.
(El Periódico.  icult. Cultura. Natàlia Ferré. pg. 72)

No dubto de la bona fe d’uns i altres però veient les imatges em cau l’ànima als peus. Tal com dic en començar, per a mi tot plegat és voler fer passar per art peces que  fóren com a molt,  peces de dubtós gust decoratiu.
Macdonalització és una bona paraula per retenir,  reflexionar-hi i utilitzar-la justament avui, 26 de setembre que és el dia europeu de les llengües:  Tant si es refereix a la proliferació excessiva de sucursals com a la poca qualitat que ofereixen aquells llocs de menjar ràpid, el terme,  aplicat al mercat de l’art i a les preteses obres  d’art, hi extén també el seu sentit més pejoratiu.

La foto que mostra una sala de l’exposició d’Art Bassel, és per a mi un exemple que em dona arguments per dir que això no és art ni és res més que una  presa de pèl, a més de ser un negoci per a gent rica que  per desgràcia no té millor idees d’on invertir els diners ni tan sols ara en temps d’un crisi tan seriosa. Una llàstima !

Quant als quadres de Fulla i Borrell, quan s’han vist  mil i un collages  i s’han vist  les mil i una gammes de colors de Mark Rotko, per molt de banc que posin a lEspai Volart, dubto molt que em vinguin ganes de dedicar-me a la contemplació i a la reflexió. Però desitjo que sí, que aconsegueixin fer seure algú altre que sàpiga apreciar les abstraccions d’Alfons Borrell

“uno de los pintores catalanes más reconocidos -junto a Tapies es el artista que más tiempo lleva haciendo abstracción en el país- pero menos conocidos”

i les obres de Jordi Fulla:

“4 piezas de gran formato que hacen referencia al arte de Oriente y se comportan, por su distribución en la sala, como biombos”

Tanmateix, us desitjo “Bona sort!”, nois.  Aviam si us passa allò que li passa  al  protagonista de la novel·la de Michel Houellebecq, al pintor Jed Martin,  que li valoren els quadres en milions d’euros! Si encara no heu llegit el llibre, -ara ja és també en català i en castellà-  afanyeu-vos a llegir-lo que segur que us inspirarà.

Això sí, en el seu cas, les seves reflexions l’han dut de la fotografia a la pintura de retrats per acabar al final de la seva vida filmant vídeos de petit format. Un personatge novel·lesc totalment versemblant.

El paisatge i el retrat, això és la pintura de veritat,  i és el que està més allunyat dels gargots, *”mamarratxades”,  olis malbaratats, enganyifes i estafes de tipologia diversa que alguns ens volen fer passar per Art o “bèstia grossa”.  I no assenyalo ningú.

___________________________

ENLLAÇOS

***************************************

Pintura que m’agrada 3/X

M’agrada la pintura de Barbara Henn. Crec que en algunes de les meves pàgines web hi ha retalls  d’alguns dels seus quadres dels quals en feia una mena d’icones. Ja fa temps que m’hi vaig topar, però no recordo si n’havia parlat. Després aniré a comprovar-ho. Com en tantes altres coses, més val disparar primer i preguntar després.  S’eviten molts errors i algunes desgràcies, o viceversa, que pel cas , en aquest cas, és el mateix.

Pensant-hi bé, el que m’agrada no és altra cosa que la combinació i composició de colors.  Són unes obres no figuratives, no sé si dir-ne abstractes, que impacten l’ull amb força i no deixen indiferent. No a mi, almenys.

Barbara Henn

Com més me’ls miro aquests “quadres” virtuals, més hi entro i més m’hi quedo embadalit. Invariablement aconsegueixen que m’hi capbussi  i que comenci a pensar en imatges i en fets del passat. Encenen una pel·lícula on, com no pot ser d’altra manera  hi ha presència de cel i de mar…

I és que ara com ara, — i  no sé si  e’n pot dir “haver avançat” o cal dir-ne “haver retrocedit”,– m’interessa molt més la pintura que m’inspira que no pas la pintura que m’admira.

Gràcies Barbara

Pintura que m’agrada 5/X

El vam conèixer a uns grans magatzems de la Diagonal que potser haurien de dur un nom català, però que segueixen portant el nom que els hi van posar a l’època franquista.  La retolació no sempre és bilingüe, tot i proposar, de vegades,  rebaixes interessants.

L’artista estava allà, treballant de valent, fent quadres preciosos inspirats en fotos precioses. Els camins de l’art són infinits.

Quan em va avisar que l’empresa no permetia que li fessin fotos jo ja l’havia caçat una vegada. De fet no vaig veure enlloc cap cartell prohibint-ho. I abans ja n’havia fet una altra amb una mostra de dos quadres penjats i a la venda. Un gran artista !

Francesc Tornero

Francesc Tornero

Senyor Tornero, felicitats per la qualitat de la seva pintura. I molta sort. Que pinti molts molts  i molts més quadres tans bonics com els que li vam veure.

________________________

ENLLAÇOS

  • Pintura que m’agrada,  al Dipofilo

 

Pintura que m’agrada 4/X

Parlo de la pintura d’en Jordi Santacana. Vilanoví. Ell porta pintant tota la vida, però jo no el vaig conèixer fins fa unes setmanes. Pintava un quadre a la plaça de la vila.  Tot va començar fent jo unes fotos al seu quadre, a la seva paleta i a ell com a l’artista en estat d’afegir pinzelladetes al quadre.

Vam començar fent una xerradeta i, en poca estona, vam parlar d’un munt de temes: el que es triga a pintar un quadre com aquell; d’altres paisatges pictòrics favorits; galeristes i pintors o el marge de benefici dels botiguers de l’art; el preu dels quadres i la submissió d’una part dels artistes a les corporacions bancàries, municipals, o autonòmiques per fer quadrar pressupostos, a cop de quadre pagat molt per sobre del seu preu real… Perquè quin és el valor real d’un quadre?

Però se’ns va fer tard als dos i aquests darrers temes, tan interessants es van quedar a mig debatre.

Jo crec recordar que li vaig donar alguna idea per muntar una escola-taller de pintura sense deixar-hi ni la pell, ni els diners, ni el temps.  No sé si a hores d’ara m’ha fet gens de cas, però li ho preguntaré quan vagi a visitar el seu estudi als afores de Vilanova.

Em va donar l’adreça del seu web i això em va permetre de conèixer una part de la seva obra recent. De les quatre grans series que ens proposa al web, els càctus són les peces que menys m’inspiren, però disfruto molt mirant tota la resta: els paisatges urbans de Vilanova i Barcelona, els paisatges rurals i les marines…

VNG. Plaça de les cols

VNG. PLaça de les cols

VNG. Plaça de les cols

Jordi, bona idea això de pintar la Sagrada Família!  Ara, aviat, quan l’ensorrin amb el túnel de l’AVE, aquell teu quadre multiplicarà el seu valor per cent. Mira de recuperar-lo si pots o, si encara no l’has venut, no el venguis encara. Espera una mica, no gaire més, que ja s’ensuma la desgràcia.

Ves pintant tan bé, amb la mateixa alegria i inspiració amb la que pintaves el quadre a la plaça.

******************************

Jordi Santacana

Va nèixer al 1965 a Vilanova i la Geltrú.
Al 1981 ingresa a la escola Massana.
Al 1982 i 83 va rebre el segon i primer premis respectivament a la Pintura Jove
Provincial del Ministeri de Cultura, al 1987 el premi Banc de Sabadell instaurat
per la Sala Parés, on s’hi exposaren nou quadres seus el 1991.Exposa habitualment a Barcelona, Vilanova i Calafell, havent exposat individualment
a Nova York, Granollers, Sitges, Sant Cugat, Saragossa, El Vendrell i col·lectivament
a Oaxaca, Mèxic D.F, Filadèlfia, Terrassa, Reus, Tarragona, Cadaqués, Sabadell,
Maó i Dusseldorf.Ha estat pintat en llocs tan diversos com a Mèxic, Estats Units, Alemanya, Menorca,
Paris, Marroc.

Els seus creadors favorits són Lucien Freud, Van Gogh, Gimeno, Mir, Soutine,
Félix Vallaton, Kandisnky, Bonnard, Monet, Caspar Friedrich, Velázquez,
David Hockney i Mark Rotko.

______________________

ENLLAÇOS

  • Pintura que m’agrada, al Dipofilo III

******************************************

Pintura que m’agrada 2/X

Passejant per Artelista.com,  vaig seleccionar una sèries d’obres que m’agradaven, prescindint de qui en fos l’autor o autora.  De fet, com dèiem en el post anterior, també la pintura es deixa  mirar de dues maneres: mirant  els quadres  sabent prèviament qui els ha pintats, que és tant com dir patint del condicionament exterior que suposa la valoració prèvia que s’atorga a la pintura, o bé, a l’altre banda del pèndul, contemplar la pintura sense  a prioris, deixant  entrar pels nostres sentits les formes i els colors, les perspectives i les textures…
Així és com m’agrada a mi disfrutar de la pintura i de l’esculptura. Així és com vaig disfrutar terriblement de la pintura exposada al Museu del Poble de Budapest, don m’hagués endur i penjat a casa tots el quadres.
M’he promès de tornar-hi quan pugui ser per reviure l’experiència, i constatar, com proposava  Georges Perec en un escrit antològic, quins són els efectes del pas del temps, no pas en les obres, sinó en la meva manera de disfrutar de l’art pictòric.

El fet és que a Artelista.com, una de les sèries que vaig seleccionar va ser la de Paulina Beyer

"Galeria Virtuald de Paulina Beyer  http://galerias.artelista.com/montecatinicl/artistas/paulina-beyer-2/galeria-virtual"

Aquesta elecció ha provocat tota una història de la qual se’n podria treure tant un petit relat com una llarga novel·la.

Buscant el rastre del paisatge real que reflecteixen els quadres de Paulina, vaig descobrir que corresponien a un espai geogràfic totalment desconegut per a mi, llocs que mai no havia visitat, ni poc ni molt.  Són quadres que reflecteixen paisatges xilens a Valparaiso  i a l’illa de Chiloé, a la Patagònia xilena.

Pinto lo que su paisaje me entrega, todo lo que integré en mi retina, en mi subconsciente, alimentándome de su maravilla y dejando atrás lo que ya no necesito, lo viejo, como se retira el mar al pasar las horas dejando desnudo su fondo, lo íntimo, haciendo nuevamente espacio para la creación. Plasmo lo que me nace, lo que ese lugar me entregó en su corta o larga estadía, no importa; sólo está aquí en esta muestra que me llena de emociones. Y ser parte de un pilar más, que anónimamente espera las horas para cobijar nuevamente al mar como una madre a su recién nacido. Así es Chiloé y sus Palafitos, una historia que debe ser pintada, su generosidad me impacta y me entusiasma.

(Paulina Beyer)

Vaig buscar-ho a Internet i ens va donar un munt de webs amb fotografies i informació per somiar.

Chiloé    *1 |   *2|     *3| *4 |     *5|

Aquestes i aquesta literatura geogràfica es van trenar com per atzar amb una pel·lícula que es va projectar al Cafè-Teatre Llantiol de Barcelona el dissabte 6 de febrer a les 6 de la tarda. Entrada 6 euros! Veieu com s’amunteguen els “sisos”. Ja anem pel 6-6-6! Podeu somriure, si voleu, és clar.
Es tractava de em>La Patagonia petrolera de Marc Gavaldà.
Teníem previst d’anar-hi però va sortir un inconvenient que ens ho va impedir, però el fet és que des de feia dues o tres setmanes, havia decidit assistir-hi per una doble raó: una, poder contactar amb una persona relacionada amb els curtmetratges 5metrajes que es projecten al del Llantiol des del 2005, i l’altra, per conèixer aquella regió septentrional que associo a un exotisme prometedor d’aventures i experiències.
Encara tinc pendent de buscar, trobar i mirar, quan pugui ser una pel·lícula argentina titulada La Patagonia rebelde (1974) que tenia igualment a la llista de curiositats a satisfer un dia o altre.

Poc després de fixar l’agenda pel dissabte 6 de febrer, vaig anar a parar a la galeria virtual de Paulina Beyer, i a través d’ella i de la cerca a Google de la illa de Chiloé, a diferents webs sobre la Patagònia xilena i argentina. I d’allà… oh sorpresa!, -com si passés en una novel·la d’espionatge-, vaig descobrir que hi havia qui parlava del Plan Andinia, que equivaldria a
la preparació d’un hipotètic nou assentament d’Israel, en el cas que fos necessari, a la zona de la Patagònia argentina i xilena.

Entre els enllaços que dona Google a la cerca “Proyecto Andinia” hi ha aquesta web:
Debate sobre la (in)existencia del Plan Andinia (I). Por Pablo Edronkin

La creencia en la existencia del Plan Andinia, una supuesta conspiración sionista para apoderarse de la Patagonia, ha existido desde inicios del siglo XIX.

Hace un tiempo, y como conocedor de la Patagonia, escribí un corto artículo sobre el tema refutando, sobre la base del sentido común, las afirmaciones que pretenden sustentar la existencia de dicho plan.

En razón de que he recibido diversos mensajes de correo electrónico sobre el tema, sobre todo de personas que creen en la existencia de dicho – supuesto – plan, he decidido ampliar mis puntos de vista sobre la cuestión, creando una sección en el sitio que dirijo en la cual voy publicando paulatinamente unos y otros argumentos.

Reconec que tot plegat m’ha intrigat força i que continuaré informant-me’n, ja que no puc pas dir, com no sigui amb un toc d’humor, que seguiré “investigant”.

_______________