Les 20 cançons “polítiques” més votades

D’entrada ja aviso que el títol del post té una mica de trampa. La fi justifica els mitjans diu en Niccolò. Posem que sí. I jo pretenc que el títol atregui com més blogaires millor.

Si ja heu entrat al post, ara ja us puc dir que la llista  Top 20 political songs apareix publicada a l’apartat de cultura del New Statesman i que, de fet,  va ser votada per gent tan llunyana a nosaltres com són els lectors del setmanari britànic -de tendència declaradament progressista- i per membres de la  Political Studies Association. El resultat és aquest:

1. Woody Guthrie – “This Land is your Land”
2. The Special AKA – “Free Nelson Mandela”
3. Bob Dylan – “The Times they are a-Changin'”
4. Billie Holiday – “Strange Fruit”
5. Claude de Lisle – “La Marseillaise
6. U2 – “Sunday Bloody Sunday”
7. Eugène Pottier – “The Internationale”
8. Robert Wyatt/Elvis Costello – “Shipbuilding”
9. Sex Pistols – “God Save the Queen”
10. William Blake – “Jerusalem”
11. The Who – “Won’t Get Fooled Again”
12. Rage Against the Machine – “Killing in the Name”
13. Tracy Chapman – “Talkin’ ’bout a Revolution”
14. Nina Simone – “Mississippi Goddam”
15. Marvin Gaye – “What’s Going On?”
16. Gil Scott-Heron – “The Revolution Will Not Be Televised”
17. Bob Marley – “Redemption Song”
18. John Lennon – “Imagine”
19. Pete Seeger – “Where Have All the Flowers Gone”
20. Tom Robinson – “Glad to be gay”

Trobo molt interessant que gràcies al podcast del New Statesman, poguem escoltar les cançons i conèixer la historia que “s’amaga” al darrera de cada una d’elles per mitjà del comentaris dels experts Jonathan Derbyshire i  John Street.

Ara bé, vist des de casa nostra, sobta una mica veure que la llista  inclogui només La Marseillaise en idioma no anglès. Res en català, res en castellà, res en italià, res en alemany, res en portuguès, res en rus ni en xinès… Qui en té la culpa? “Fuenteovejuna!”  La barreja de lectors del NS i membres de la Political Studies Association no permet de trobar els “culpables” (:o) d’una massa flagrant mostra de xauvinisme anglosaxó.

El perdó els el podríem acordar quan llegim ens conviden a comentar la llista i d’enviar-los exemples d’altres cançons que haurien pogut figurar a la llista.

Please feel free to comment on our inclusions, and to point to anything or any songs that we might have missed.

Això diuen…, però creu-t’ho! No pas !

Jo, que me’ls aprecio, vaig pensar enviar-los un comentari de bona fe per dir-los dues cosetes:
Una, que no em semblava que 20 fos el nombre ideal per a confegir una llista sobre un tema com aquell, que potser haurien pogut anar fàcilment fins a 50 o 100 títols i això potser els hauria permès d’encabir a la llista d’altres mostres de cançons d’altres nacionalitats i sensibilitats.
L’altra, enviar-los unes quantes cançons que em semblava que haurien de figurar, com a mínim, en un hipotètic top 50.

Vaig redactar el comentari  i, amb la impagable ajuda de l’amic Salvador, gràcies!-  que em va ajudar a posar-ho en perfecte anglès, vaig voler penjar-lo. Oh sorpresa! No hi ha hagut manera!

Please, note that not all comments submitted will be published on the web site

És clar, d’accord, no els publicaran pas tots, però el meu sí, oi? Però si només n’hi ha un altre!
O és que hi ha algun problema?
Els ho vaig preguntar directament:  Hi  ha cap  problema? Que no publiquen el comentari?  Cap resposta. Vaig tornar a enviar el comentari una segona vegada, i tampoc res.

Ahir els vaig tornar a escriure, a la mateixa secció de comentaris per dir-los una cosa així com:

Senyors meus,

Bé ja he entès que la seva resposta, atès el seu silenci absolut,  és  “NO li publiquem el comentari”. Sàpiguen doncs que el comentari, velis nolis, el publicaré: el penjaré al meu blog. Vaig fer la captura de pantalla i el penjaré com a imatge.  Queda dit.
Salut!
“Read you soon”

Dit i fet: els deia i els dic això:

Després hi he seguit donant voltes i  m’ha semblat que potser hi hauria d’haver afegit, amb prioritat la cançó  El pueblo unido jamás será vencido l’himne xilè de Quilapayún i Sergio Ortega.  I vaig recordar també que fa uns anys, l’amic Jordi, a l’època en què  ens gravàvem i intercanviàvem k7s dels vinils que no deixàvem a ningú, em va regalar una curiosa cassette plena de cançons revolucionàries italianes… que crec conservar encara però no sabria dir exactament on la tinc guardada.

Poder penjar el comentari aquí, em fa passar la mica de disgust que m’han donat els de l’Statesman censurant-me el comentari sense explicacions i crec que sense justificació vàlida. D’ells, això no m’ho esperava pas. Targeta groga, però hauria de ser vermella directament. A la propera marranada que em feu: expulsió!

A vosaltres, amics lectors, jo també us convido a enviar títols de cançons “polítiques”, o “revolucionàries”, o de “protesta” que ajudin a completar la llista. Potser entre tots plegats farem el top 50,  o el top 100 que haurien pogut fer ells.
En principi jo no us penso censurar els comentaris que envieu!  Però no us refieu de ningú, ni del Sani!  ;0)

_________________________

Postcomentari: ETA i França. Comença una nova etapa?

En el seu blog, Francesc Puigcarbó escrivia l’entrada següent:

ESTEM EN PERILL I ENVOLTATS D’IDIOTES
CONFONEN BOMBERS CATALANS AMB ETARRES.- Hi ha noticies que demostren que els qui se suposa que vetllen per la nostra seguretat són idiotes, concretament idiotes professionals, que posen en perill sovint com en aquest cas dels bombers catalans, la seguretat o fins i tot la vida de persones innocents, i no és la primera vegada que passa, només cal recordar el cas a Gran Bretanya de Jean Charles de Menezes, víctima mortal de un error policial a Londres en el 2005, o en un altre nivell inferior aquesta setmana a la noia Filipina empresonada a Austràlia que només duia te al seu equipatge.
(Post sencer +++)

Li he deixat el comentari  que fa així:

Sani Girona Roig on 20 marzo, 2010 dijo…
Com que tu sempre vas per davant de tots nosaltres en temes d’actualitat, ja m’estalvio de reflexionar sobre aquest tema.
Només afegeixo que cal donar les gràcies a Murphy que per una vegada – que no es costum- s’hagi equivocat i que vagin adonar-se’n abans de disparar.
No em vull pas imaginar què hauria passat si per allò dels nervis s’hagués disparat “per error” una pistola francesa després que el video aparegués a la televisió francesa…i algú hagués matat un bomber català de vacances!

Uf, el que hagués pogut passar!

Però això no treu que el tema, “la lluna” de la dita xinesa, em temo que sigui un altre.
El fet que hi hagués tants presumptes membres d’ETA (?) robant cotxes i enfrontant-se amb la policia francesa indica que alguna cosa grossa està passant i que potser sí que la mort d’aquest gendarme francès marcarà un abans i un després, un salt qualitatiu en l’enfrontament del govern francès amb l’actual ETA. És un fet que be podria menar a la desaparició de l’organització en molts pocs anys.
Per a la mentalitat catalana, em sembla, -no m’atreveixo a parlar en nom de ningú que no sigui jo mateix- la lluita actual ETA, amb guerra declarada als governs democràtics, i el sofriment dels presoners i les seves famílies… ja fa temps que no s’ho val.
Va perdre la justificació (que hagués pogut tenir) després del 23F del 1981 si no l’havia perdut ja en el moment en que Espanya es va constituir com a estat democràtic.
Hi ha un punt que és fonamental: cal estar sempre al costat que defensa de la vida per sobre de les ideologies que preconitzin que hi ha ideals que estan per sobre de la vida de les persones.

Em pregunto ara més que mai si no és hora que l’esquerra nacionalista basca clavi un cop de puny sobre la taula i digui “prou”?

____________________________

Jocs politicolingüístics. Jocs Nº 21 i 22.

Represa dels   Jocs politicolingüístics amb la proposta dels jocs Nº 21 i  Nº22.

L’èxit de les propostes anteriors va ser nul. I probablement la situació, com la crisi, es mantigui o empitjori. Pero nosaltres tornarem a lliutar , tornarem a sofrir, tornarem a perdre. ;0)

Per mirar d’aconseguir-ho… mirarem de ser més regulars en les propostes i ampliem la gamma a altres llengües: castellà, francès i anglès. I s’admeten col·laboradores/rs  (escriptureu la vostra voluntat de col·laboració)  i col·laboracions, aquestes seran en forma de textos del vostre interès que vagin degudament  referenciats.

Si us atrevíssiu a realitzar alguns dels jocs proposat i no n’endevinéssiu cap, no us preocupeu massa, no és greu.  Acostumen a ser difícils tot i semblar fàcils. I ja sabem que les aparences enganyen.

Bona sort

_______________________

Juan Pedro Quiñonero. El taller de la gracia (2009)


Juan Pedro Quiñonero. El Taller de la Gracia. De Caína a la Atlántida. Editorial Renacimiento. Sevilla. 2009

Després de llegir el llibre una primera vegada, el vaig deixar reposar uns mesos i fa poques setmanes em vaig fer un bon regal: em vaig donar el plaer de rellegir-lo amb la màxima atenció, anotant-lo profusament per destacar tot allò que més m’interessés. I en presento aquí la meva visió personal.

Tot i que el llibre es presenta estructurat en un pròleg, una introducció i tres parts, crec que es pot dir que el conjunt és l’equivalent d’un inèdit vast arbre genealògic literari que permet de visualitzar una extensa gamma de connexions entre literats, artistes, filòsofs i polítics de diverses èpoques, orígens i llengües. Una precisa i completa xarxa que té per objectiu aportar tots els elements que serviran per justificar les tesis de l’autor.

Tesis, per altra banda, repetides múltiples vegades i dites de maneres sinònimes, però totes exquisidament concordants: enfront de la degradació estètica i ètica contemporànies, cal reivindicar la validesa i seguir el camí de tots aquells autors -extensa família literària- que van fer de la paraula -treballada en el taller de la gracia, aquell espai en que cada autor construeix la seva obra i el seu estil- un material prodigiós: idees vives, força viva, ànima: memòria i espiritualitat potents fins al punt d’aconseguir vèncer la prosaica realitat i els embats de sofriment físic i espiritual que la vida pot comportar.

Així, aquesta fe en el poder de la paraula i la creença en la necessitat que tota obra intenti participar en la creació d’una arquitectura espiritual i d’una consciència col·lectiva, permet a tota una sèrie d’autors transformar la seva obra global en una casa espiritual que és a la vegada una pàtria personal (“la heimat de la lengua alemana”).

I encara més, l’autor explicita clarament que per aconseguir-ho, l’escritura ha d’anar més enllà del simple entreteniment, que és tant com proclamar que l’escriptura ha de ser una escriptura compromesa amb una causa espiritual i ètica:

“la escritura solo es fiel a su misterio original cuando llega a encarnarse en una relaidad más vasta que la del mero entretenimiento. La literatura como mero entretenimiento tiene algo de infernal y diabólico” (pg. 172)

Això és veritat per a Lucreci, per a Virgili, per a Montaigne, per a Baudelaire i Proust, per a Balzac i per a Galdós. Per a Azorín, Juan Ramon Jiménez i Ramón Gómez de la Serna. Per a Josep Pla. Per a Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Mercè Rodoreda, Rosa Chacel, tal com assegura en el darrer apartat del seu llibre. Tots ells i molts d’altres encara.

Per mi, una de les grans virtuts del llibre, tal com se’n pot deduir de la lectura del capítol “El taller de la gracia” (pg. 153 a 178), és que tot el que s’hi explica, demostra i proposa no és el fruit d’un pur exercici intel·lectual, sinó d’una necessitat vital de l’autor, que d’aquesta manera, s’integra ell mateix en la llista dels gran autors que el precedeixen i amb els qui mantén no pocs llaços comuns. Un de molt especial és la seva condició d’exiliat, de desterrat, que ha viscut més temps fora del seu pais i lluny de la seva terra que a dins. Un aspecte que l’acosta a les vivències de Juan Ramon Jiménez,  Ramon Gómez de la Serna,  Carles Riba, Mercè Rodoreda,  Rosa Chacel…

Aquest apartat del llibre conté un gran nombre d’apunts biogràfics i la conformació del seu curriculum cultural, factors, ambdós, molt importants per entendre l’autor i la seva obra.

Consecuencia de la ruina, mi familia se volvió a dividir y tuvo que emigrar. Mi padre comenzó por buscar trabajo en Francia, en Saint-Étienne, en el departamento de la Loire. Y en una escuela pública de un barrio de emigrantes polacos y refugiados españoles aprendí yo a leer francés”. (pg. 159)

I abans dels vint anys va caure en una “olla” plena de llibres i literatura i que a més era envoltada per mestres en l’ofici de llegir i escriure:

A los diecinueve, tuve la suerte de caer en un periódico, el viejo y difunto Informaciones madrileño, donde apenas ganaba para ir tirando , con unas ventajas en especies , sin embargo, sencillamente excepcionales, podía vivir solo escribiendo de libros y cultivarme, a salto de mata, (…) Rosa Chacel, Luis Rosales, Rafael Conte y Pablo Corbalán me lo enseñaron casi todo, e intentaron guiar mis pasos com buen sentido. (159)
(…)

Los escritos de V.N. Se publicaron cuando su autor [J.P.Quiñonero] ya estaba en París.Había salido huyendo de Madrid y me esperaban muchos años de vagabundeos profesionales por Europa. Rusia, Estados Unidos y América, con cargo a la cuenta del periódico que me empleaba (…) pg. 167)

Aquelles lectures el van portar a empapar-se de Proust, de Gómez de la Serna i de Nabokov, i segons ell mateix confessa,

“A traves del libro de Ramón Gómez de la Serna, creí confimada mi teoría mesiánica sobre la misión subversiva del arte, concebido como un instrumento de agitación moral.” (p, 160)

Amb aquell bagatge cultural i lingüístic, que ell descriu com

“un montón enorme de lecturas desordenas pero esenciales: Baroja, Azorín, Gabriel Miró, Dostoievski, Proust,
Thomas Mann, Kipling, Mark Twain. (pg. 158)

que té punts en comú amb el Gabriel Ferrater gran lector i crític, i el periodista Josep Pla, trotant per tota Europa, J. P Quiñonero comença a bastir la seva teoria fonamental, barreja de fe i utopia, com un gran quadre, sempre el mateix però pintat amb mil matisos, que insisteix una vegada i altra en el mateix tema: la necessitat de practicar el culte a la paraula, a les coses de l’esperit, la cultura, i el gran art.

Aquesta praxis cal dur-la  a terme perquè és urgent…

“salvar, rescatar, defender e ilustrar la obra de artistas singulares, cuyo destino permita comprender y restaurar
sus cosas y las nuestras, que quizás sean indisociables”. (pg. 176)

Ens diu que ho són la pintura de Ramón Gaya, els poemes en prosa de Baudelaire, La Recherche de Proust i Lolita de Navokov, l’obra de Santayana… i mil més que ell anomena “imprescindibles para sobrevivir” en el seu immens i ric assaig sobre literatura, pintura, fotografia, política i molts més temes que s’apleguen en el seu blog Una Temporada en el Infierno, on demostra dia a dia que sap aplicar exemplarment allò que predica en el seu llibre, on acaba dient implícitament que se sent hereu i membre d’aquella família, secta o confraria -l’arbre genealògic de la qual ha confegit tot al llarg del seu llibre- que té i manté


(…) esa fe, en definitiva, en la escritura i el gran arte que a mi me transmitieron ellas – mi madre, Luz, Luz Martínez, Luz la de la Tercena, Mercè Rodoreda y Rosa Chacel- y a mi me gustaria transmitir a alguien, a las personas que he amado, cuanto menos a través de los dones de la palabra y las artes de la memoria.” (pg. 202)

Jo he volgut escriure-me’n la visió que me’n faig, no només per veure com me’n surto de posar una darrera l’altra les paraules -com deia en Pla- i dient-ho de la millor manera possible, sinó també com a un sentit homenatge d’admiració, respecte i agraïment a Juan Pedro Quiñonero, a qui jo, com tants altres, haurem d’anar citant i seguint com a referent i conseller cultural, i de qui, com diria Borges, ens vanagloriem de llegir, perquè de la seva obra en traiem la il·lusió i la voluntat de voler formar part de la mateixa família, nosaltres també.

Sani, març de 2010

_________________________

Enllaços

Sani Girona sobre el El taller de la gracia
Juan Ángel Juristo, sobre El taller  de la gracia
Jordi Amat sobre El taller de la gracia
José Julio Perlado sobre El taller de la gracia
Diálogo entre JP Quiñonero y Antonio Astorga sobre El taller de la gracia

*******

Una temporada en el infierno Blog de JP Quiñonero
Imprescindibles para sobrevivir

______________________________________

 

Commemoració de l’Any Maragall. Celebrem-ho

Esforça’t en la teva tasca com si de cada
detall que penses, de cada mot que dius,
de cada peça que poses, de cada cop del
teu martell en depengués la salvació de
la humanitat

(Joan Maragall)

Només per aquesta proposta, un missatge eternament vàlid,  ja pagaria la pena celebrar l’Any Maragall. Però Joan Maragall és molt més per Catalunya, i just en aquests moments és important que els catalans tinguem present la seva figura i la seva obra.

* Web institucional de l’Any Maragall
* Recursos Joan Maragall

També em fa il·lusió veure que el departament d’Educació ha muntat un projecte al voltant d’aquesta commemoració.

Felicitats als creadors d’aquest projecte.

Aquí est pot escoltar  el seu  Cant de la Senyera cantat per l’Orfeó català i comprovar si ens deixa freds o ens provoca algun caldred.

cant de la senyera

_________________________

Conferència: “Perquè no interessa la política?”

En el marc de les activitats culturals programades pel 40è aniversari de l’IES Manuel de Cabanyes que es compleixen aquest 2010, es van programar dues conferències a càrrec de dos exalumnes brillants i actualment grans patums dels mitjans de comunicació.



Francesc-Marc Álvaro a l'IES MdCabanyes

La primera conferència, amb el títol “Perquè no interessa la política” estava programada pel dijous 18 de febrer a les 19h, a la sala de projeccions del centre i era a càrrec de Francesc-Marc Álvaro, periodista, professor universitari i escriptor.

Enllaços de referència 1* | 2* | 3* | 4* | 5*

La segona conferència, amb el títol Televisió pública o televisió privada” està programa pel dia 18 de març a la mateixa hora i al mateix lloc que l’anterior, i anirà a càrrec de Francesc Escribano, periodista i exdirector de TV3.

Enllaços de referència 1* | 2* | 3*

Vaig assistir amb molt interès a la conferència de Francesc-Marc Álvaro, a qui segueixo esporàdicament a La Vanguardia i per qui sento un alt grau de simpatia i respecte.

Tot i que vaig arribar amb la missa començada, amb una assistència massiva d’alumnes, professors i pares d’alumnes, vaig poder seguir el fil perfectament i em vaig permetre el luxe de gravar-la i gairebé al final, fer alguna foto del conferenciant.

El fet d’incloure aquí enllaç a la conferència enregistrada em permet de fer aquí unes anotacions que corresponen a la meva manera d’entendre-ho, i que per tant, tot i que segueixen el fil argumental del Francesc-Marc, no pretenen ser una transcripció literal.

Valgui dons aquesta precisió com a descàrrec en cas que algú, sigui qui sigui, estigui en desacord amb el que apunto tot seguit.

En FMA va introduir el tema indicant que es disposava a explicar “Perquè no interessa la política” en deu punts o raons principals.

  1. Primera raó: La política no interessa perquè costa d’entendre…Utilitza un idiolecte o metallenguatge particular que no eś fàcil ni està a l’abast de tothom.Com funciona la política? Quines regles de joc té? Es una tècnica i una mecànica.Què fan els polítics al parlament?
    No ho sabem i per això no ens agrada.Les lleis que són el que ens modifica la vida

    Segona raó: No sabem que té a veure la política amb la nostra vida.Broma sobre la relació “clara i entenedora” entre el Barça i la natalitat i el consum.
    Hi ha institucions i organitzacions que sí que entenem quina relació tenen amb la nosrta vida.
    Ens sembla que és inútil i diem que els polítics no serveixen per a res.

    Cita a Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”

    Si no decidim nosaltres, d’altres decidiran per noslatres, potser contra nosaltres.Si no entenem que la política és decidir sobre la nostra vida no entenem res. Decidir sobre detalls concrets però també sobre temes més importants. La política decideix sobre els “tots”.

    Els pressupostos decideixen sobre tot el que passarà en la nostra vida.

    Anècdota: darrera etapa d’en Pujol. Morts a les cues d’espera. Es va modificar el pressupost per evitar les crítiques dels ciutadans que es queixaven que la gent es moria “a les llistes d’espera”

    3. Perquè no sabem quin objectiu té.

    L’objectiu real de la política no es la felicitat de la gent sinó evitar que ens matem els uns als altres. Alternatives: tirania o guerra o anarquia.

    Objectiu real: crear les condicions en les quals la vida sigui una mica més lliure i més digna

    El que ha de fer el polític és detectar el peix: els temes o problemes més importants i els més urgents

    Els dos partits polítics actualment en conflicte a nivell estatal, govern i oposició no saben endreçar la casa i en comptes de resoldre problemes en creen:

    Els polítics apareixien en les enquestes com el tercer problema d’Espanya: la crisi econòmica, l’atur i els polítics, per aquest ordre!

    4. Perquè es demana a la política coses que no pot fer i no es demana allò que cal demanar-li.

    Alguns pretenen que la política resolgui els problemes més detallistes, específics i minusculs, que equival a exigir una política intervencionista i invasiva en tots els camps de la vida. Microdemandes i microdrets. La funció de la política no ha de ser la d’una mainadera que s’ocupi dels petits detalls de la vida de cada ciutadà.
    Cal entendre que el que cal demanar a la política és la presa de decisions sobre les grans magnituds socials: arbitrar els grans temes macroeconòmics, etc…

    “La política no és el Servicaixa“: el món o la societat a la carta, segmentada al màxim de detall.

    Això sí, els polítics , a nivell electoral, s’adrecen als diferents segments… de la població per seduir-los.
    La podem canviar i fer-la ràpida?
    Hi ha els optimistes que creune que sí , que les Tic ho poden resoldre. Les votacions seran immediates…

    5. No ens agrada la política perquè no és immediata

    Just el contrari del “Ho vols? … ho tens!”. Cal entendre que en política cal “negociar i prendre decisions” i això és lent, els acords demanen el seu temps. ..
    FMA alerta del perill que això suposa: la immediatesa, el vot “en calent” podria portar a votar amb una tendència contra tota ètica o moral, La democràcia cibernètica podria ser molt perillosa.
    La política sempre és decepcionant… perquè mai assolirem tot el que volem i demanem.
    Obama ja ha començat a decepcionar els seus votant americans que s’oposen a la cobertura de la seguretat social / reforma sanitària. La seva postura suposa enfrontar-se a les poderoses companyies d’ assegurances privades que tenen enormes interessos econòmics.
    Per a FMA, el vertader Obama és l’Obama que decepciona perquè no aconseguix al fer al 100% el que ha promès electoralment.

    Isaiah Berlin diu que la política és la tria tràgica entre dos mals .

    D’aquí ve la importància de triar bé els politics, que són els que han de decidir
    I tenir present que triar alguna cosa significa al mateix temps renunciar a alguna altra.

    6. Perquè pensem que som millors que els nostres polítics:
    Els polítics no són més que persones normals. Pensem que nosaltres ho faríem millor que ells.

    7. Perquè en la nostra valoració dels polítics, prenem la part pel tot : la corrupció
    Els polítics corruptes i els inútils són els que són, però per nosaltres el fet que n’hi hagi uns quants ens porta a generalitzar i diem que ho són tots, que tots són iguals…

    Només són notícia els polítics corruptes, no la generalitat que treballa honradament.

    “Que no hi ha empresaris, professors, metges, mecànics, taxistes bandarres? “, es pregunta F.-M. Álvaro?
    La política no està blindada contra els mals…

    Però els polítics tenen el deure de ser exemplars. Cal millorar els sistema perquè el bandarra ho tingui més difícil…

    Hi ha el lladre (el que posa la mà a la caixa i roba i també hi ha l’inútil o incompetent, que és igual de nefast o potser més greu que el primer.

    8. Perquè la política té “un deficient servei postvenda”.

    No ofereixen garanties de res. No hi ha memòria del que s’ha promès.
    Els polítics no admeten els seus errors ni els incompliments de les promeses, i tanmateix no passa res. No hi ha conseqüències per a ells, ni dimissions, res.

    9. No ens agrada perquè pensem que és només allò que apareix en els mitjans d’informació.
    Més enllà dels diaris, de les declaracions , de les notes a la televisió .. i de les xarxes socials. La política és molt més que tot això i caldria que ens hi acostéssim des d’una altre perspectiva per comprendre-ho bé i millor.

    10. Perquè ha de millorar en molts aspectes. Ha de millorar objectivament tot el que no funciona i són un munt de coses: Llei electoral, relació amb els ciutadans. Més oberta, més transparent, més curosa.
    __________________________

    Al meu entendre, aquest darrer punt va ser l’únic nyap de la xerrada, un nyap fonamental perquè tancava l’anàlisi en fals. Un crescendo que acabà en orgasme estroncat. En un gairebé no res una mica llufat. Per culpa de l’hora, potser?
    S’acabava la intervenció nombrant de passada tot el que compta de veritat perquè realment la gent s’interessi i participi en la política.

    Si ho hagués desenvolupat jo no hauria pogut fer la intervenció que vaig fer.

    La meva intervenció anava en el sentit de suggerir amb vehemència que per una propera ocasió, la conferència canviés el títol i el plantejament.

    En comptes de titular-la Perquè no interessa la política jo proposava titular-la Què cal /què es pot fer perquè la política interessi i els ciutadans i participin activament, i que cada un dels deu punts, anés acompanyat del corresponent apartat de propostes creatives per aconseguir-ho.

    De fet, també es podia fer al final, però fer-ho! No només nomenar-ho molt de passada.

    ¿Quin gran filòsof va dir que el lloc on es posa l’accent canvia el sentit de les coses ?

    El fet és que en F.-M. Álvaro va arrufar força el nas davant de la meva proposta i es va “defensar” amb uns acudits fàcils, però fora de lloc.

    Tot per dir-me i dir-nos que ell es conformava amb l’anàlisi plantejada i que a ell no li pertocava fer cap proposta. És una posició ben lícita, però a mi no em sembla la millor, i el toc de “posició a la defensiva” té un punt de patetisme que no s’adiu -al meu parer- al seu discurs sempre clar i català, net i valent.

    Tots en sabem de jugar amb les paraules i fer gracietes retòriques. Els acudits sempre han sigut més fàcils que donar arguments seriosos.

    Pregunta per pregunta, jo li faig aquesta: Parlar de Perquè no interessa la política sense proposar alguna mena de solucions no s’assembla una mica al fet de contemplar una grossa tifa del dret, del revés, per sobre i, després de remenar-la, per sota, I finalment, constatant que és merda i put… mantenir-nos resignats en un estat de permanent contemplació?

    Sabent que en Francesc-Marc Álvaro és persona grata, tolerant i intel·ligent, i que per això mateix sap entomar les crítiques constructives, per més que a l’hora dels comentaris que van seguir la seva conferència ell no m’ho acceptés, estic convençut que quan llegeixi això i hi torni a pensar s’ho mirarà amb uns altres ulls i em donarà la raó i que millorarà molt el seu discurs si hi integra sistemàticament aquesta perspectiva creativa.
    Cas que vulgui persistir i signar el seu rebuig a fer propostes en clau positiva, ja m’ho farà saber.

    I és que la meva teoria és consistent i del tot necessària. Ara més que mai en temps de crisi, on es demana a tothom que cadascú aporti el seu gra de sorra a la causa de millorar la situació actual, de no conformar-nos ni resignar-nos.

    Per dir-ho tot, la majoria de causes de la desafecció per la política assenyalats per en FMA en la seva conferència porten implícites la necessitat d’un canvi: l’únic que cal fer (no és que sigui fàcil fer-ho) és donar uns passos valents en la bona direcció i precisar quines persones han de fer quines coses i de quina manera es poden implementar per aconseguir transformar la desafecció en participació.

    Francesc-Marc, deixa’m suggerir-te que al QUÈ i el PERQUÈ hi afegeixis el QUI, el COM i el QUAN.

    El desconeixement de la mecànica política a tots els nivells, des del municipal fins a l’europeu és una qüestió de voluntat d’aprenentatge individual, però també una tasca pedagògica que estaria bé que fessin els media de manera sistemàtica entre períodes electorals, no només en campanya electoral, i que han de fer necessàriament l’escola, l’institut i la universitat.

    El mateix es pot dir i aplicar als altres sis primers punts o causes esmentades.

    Quant als punts setè i vuitè, parlar del “deficient servei postvenda” pot sonar graciós però no deixa de ser un eufemisme per una concepte molt greu que cal dir pel seu nom i que és la impunitat de la que es beneficia una part de la classe política quan incorre en ineptituds, errors, malversacions o prevaricacions.

    I aquí sí que està clar que és la ciutadania la que ha d’impulsar un moviment que aconsegueixi fixar per llei un enduriment de les penes als culpables, i que el fet de ser comesos per polítics representants dels ciutadans sigui un agreujant que incrementi o dupliqui les penes aplicables.

    A la corrupció i les males gestions, cal oposar la màxima bel·ligerància per denunciar-la i castigar-la.

    Aconseguir això fora un bon argument perquè la tria dels polítics per part dels ciutadans fos un tema d’interès de primer ordre.

    El punt novè té molt difícil solució, però tenir-ne, en té. I és que fa referència a un altre del punts quasiteològics de la societat contemporània: l’estafa del concepte vigent del que és informació i la necessitat de tansformar-lo i millorar-lo.

    No és que ens pensem que la política només és el poc iceberg que sura ens les mitjans de comunicació, és que la manera com els polítics i els mitjans d’informació la transmeten a la ciutadania, escairada i falsejada, és una estafa de magnituds orwellianes, tot i que les vulguin fer passar per democràtiques.

    S’imposa un canvi substancial de model informatiu. Menys opiacis i més realitats positives.

    Què hi posem en el punt deu? Què és tota la resta d’aspectes de la política que es poden millorar ?

    Quina és la llista detallada i prioritzada dels grans aspectes polítics que han de canviar?

    Cada barri, cada ciutat, cada vegueria o província pot fer la seva llista, però hi ha un d’aspecte que ens és molt proper i que caldria dur a terme urgentment: una bona reforma de la llei electoral que suposi un avenç en la representativitat directa dels polítics en relació amb els ciutadans que els voten, i que no es segueixi mantenint la mascarada de les llistes tancades dels partits polítics.

    Per aprofundir en la democràcia de veritat, caldria que la funció de donar comptes de la gestió política fos una pràctica molt més habitual i sistemàtica. I això hauria de quedar reflectit en l’ideari dels partits i els compromisos dels programes electorals. Veurem qui ho planteja i qui s’hi apunta.

    Potser allò que més desafecció política crea – i no era un punt de la llista d’en FMA- és el fet que els ciutadans poden tenir la impressió que siguin quins siguin els polítics votats, res no canvia massa: perquè els pactes i els acords polítics acaben desvirtuant o anul·lant els matisos.

    Com convèncer al ciutadà perquè voti i ho faci pensant que no és el mateix votar pels uns que votar pels altres?

    Al meu entendre, si ha alguna solució (?) aquesta ha de passar forçosament per més transparència, més informació, més control en la gestió política a tots els nivells: aquestes són les condicions d’una més gran participació en (i compromís amb) la política per part d’una majoria de ciutadans.

    Naturalment, caldrà seguir-ne parlant i, com més seriosament, millor.

    Sani Girona

    ______________________________________

Llei del cinema de Catalunya

Avui “toca” parlar de la Llei del Cinema de Catalunya: la situació actual, les posicions enfrontades de dues parts de la societat catalana, i del futur del setè art a la Catalunya del futur.
El Padrí.  Foto © de la seu  Empireonline.com

Un dels meus posts nonats, però llargament cavilats, era justament la queixa i la lamentació que el cinema a Catalunya, després de tants anys d’haver sortit de la negra nit de franquisme, seguís sent gairebé exclusivament en castellà. Perquè?

En la nostra vasta ignorància, desconeixiem el perquè de tot plegat, més que res perquè ningú no ens ho explicava clarament. I és que el cinema no és un apartat qualsevol del bagatge global d’una llengua.
Com els contes que hom escolta durant la infantesa, el cinema té a veure amb la configuració de l’imaginari d’una persona. D’aquí la seva importància.
He llegit que justament avui, dia 1 de febrer, en què se celebra la Gala dels Premis Gaudí que atorga l’Acadèmia catalana de cinema, un dels lemes escollits era “el català una llengua de somni”.
Efectivament, calia i caldrà reinvindicar durant molt de temps encara el dret a poder viure i somiar les ficcions que proposen les pel•lícules també en la nostra llengua, que és la llengua amb la qual somiem i vivim.

Premsa escrita i electrònica, ràdio i televisió han fet córrer en poques setmanes muntanyes de d’arguments sobre aquest tema, que torna a ser un motiu de confrontació política.

Bàsicament hi ha dos fronts per ara inconciliables:
Els detractors i contraris a la llei, que s’emparen en una retòrica economiscista i anticatalanista. Esgrimeixen el fantasma de la por a la perdua de llocs de treball degut al tancament de sales. El català com a font de desgràcia, vaja.
Com en tot el que fa referència al català, la llei no ataca el castellà sinó que defensa i promou la llengua pròpia de la nostra nació.

Al costat oposat els que defensen, mitjançant una llei que s’està tramitant al Parlament de Catalunya, el dret d’una llengua com el català a ser plenament normal com totes les llengües normals.
A banda de tenir a favor la llei, esgrimeixen una retòrica que es basa en estudis i enquestes que apunten –sobre el paper, com a mínim- que els fantasmes dels
detractors són això, mentides o fantasmes, atès que segons ells, el cinema en català, una vegada s’apliqui la llei, podria sortir-hi guanyant i donant beneficis a l’empresariat de l’espectacle i de la indústria cinematogràfica.

A mi m’agradaria que es complissin les espectatives favorables i que d’aquí a uns anys, quan es pugui fer una mica de balanç, torni a quedar demostrat que aquesta llei ha estat un encert en tot i per a tot, i que ha vingut a cobrir una discriminació injusta envers un país com Catalunya.
Si cal rectificar algun aspecte, que es faci. Rectificar és de savis, però primer cal fer un pols amb les grans distribuidores cinematogràfiques-multinacionals amb finalitats exclusivament econòmiques- i demostrar que l’anima d’un poble està per molt per sobre dels diners, i té la legitimitat i l’ètica al seu costat.

El còctel malèvol d’odi, enveja, injúries i mala fe, per la seva pròpia natura, està condemnat a enverinar només els seus autors, a patir el ridícul i el fracàs.

________________________

Enllaços

1 de Febrer de 2010. Plataforma per la Llengua

Queixa’t i actua pel cinema en català!