Postcomentari al post “L´única sortida” del blog Entrellum.

*Postcomentari.

El meu comentari al blog de Toni Ibáñez:  Entrellum” .  Post:  L’ única sortida   (24.8.2012)

Hola Toni,

Ahir vaig provar de deixar-te un comentari però pel que sembla no va passar perquè vaig oblidar els números del codi que demana el verificador.  Hi torno.

Dues o tres cosetes.

1. Deia que de seguida et vaig identificar a la foto, tal com demanaves,  allà just sota l’arbre, i em va semblar endevinar que hi estàs amb la teva companya.

2. Deia tembé, -seguint la idea de l’Enric Juliana fa uns dies, en una entrevista al Matí digital –  que en bona part, la possibilitat d’aconseguir que Catalunya obtingui la Independència depèn de la conjuntura sociopolíítica i econòmica internacional… i no del nombre de persones que es manifestin a la Plaça de Catalunya l’11S.

Hauria d’anar bé a França i a Alemanya i no tocar gaire allò que no sona a l’Obama o al president americà de torn… justament perquè els EEUU  tenen permanentment un munt de focs encesos i no controlats arreu del món. Però també cal saber què en pensen els xinesos que ja comencen a manar tant o més que els americans. I potser encara falta saber tsmbé què diu el Vaticà, que com sabem té influències demoníaques arreu, tot i que al Vaticà sempre li va bé tot.

Segons Juliana, hi hauria alguna possibilitat, i encara, si al cap d’avall la cosa petés i Espanya hagués d’acabar sortint de l’euro i tornar a la pesseta o  a la PPeta!

Ara bé, justament avui he llegit  (escrit per Màrius Carol) que els de  Newsweek  [portada de la revista el 14 de juny 2012] ja donen per fet el final d’Europa i l’euro… Horrible profecia:

 http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120617/54311685430/marius-carol-el-redactor-de-necrologiques.html#ixzz24fbBPLmk

“La premsa dels Estats Units comença a donar per mort l’euro. I fins i tot la UE. Newsweek, per exemple, dedica la seva portada a la moneda única i l’acompanya de les paraules “kaput, finit, fini, the end” i un destacat en el qual es llegeix: “Europa no té anys, potser li queden només dies”. The New York Times va ser el primer en advertir que la pròxima víctima de la crisi serà Espanya per la mala gestió de Merkel i el BCE, la qual cosa podria abocar Europa al fracàs, i sembla que l’advertència no era tan desassenyada. (…)”
Màrius  Carol. La Vanguardia.com

 

3. Manifestem-nos? Manifestem-nos!  Està bé que arreu del món vegin que Catalunya està sotmesa a Espanya per la força, i que no en forma part per voluntat pròpia. Que sentint-se  maltractada per Espanya, Catalunya exigeix o la reparació immediata o el divorci. Però com et deia més amunt, la solució és complexa i difícil.
No entenc que Mariano Rajoy i el seu govern  no facin el més mínim gest amistós i diguin que ens estimen “encara que sigui mentida” !

Jo deia que dubto que sigui per demà passat.  Potser ho veuran els teus néts, Toni, pren-t’ho amb calma.  Potser pel 2114?  Abans s’ha d’independitzar Escòcia del Regne Unit i veure com els va.
O  el Quebec del Canadà… Com sabem el País basc ja és econòmicament independent des de fa temps i la veritat és que els va força bé.

Per això el “pacte fiscal” fóra una bona solució de transició.  Rauxa, la justa, o tanta com calgui.  Però de Seny, sempre una mica més! 

Parlaves de por: sí, crec que en la situació actual n’hi ha per tenir por, Toni.  Qui ha de pagar les pensions als pensionistes?  Qui ha de pagar l’immens -quasi infinit-  deute que han acumulat els governs de CIU i Tripartit ? Qui resolt els infinits afers de corrupció que han tacat Catalunya els darrers anys?

4. Crec que hauríem de pressionar Angela Merkel perquè pressioni Mariano Rajoy perquè deixi d’extorquir -com dius tu- Catalunya al nivell que ho està fent.  Perquè ara no és que ens apretin, és que ens tenen lligats de mans  i no ens donen ni aigua.  I , a sobre, diuen que ara no toca parlar-ne !    És cinisme i és delicte !

Entre els deures que li posa l’ Angela  ( o la Troika)  cada trimestre hi hauria d’incloure “tractar millor Catalunya”  amb exercicis concrets a implementar… No és inversemblant.

Això em fa pensar que tu ben bé podries escriure una carta oberta a Herr Merkel  (mira al meu blog, el post  que vaig escriure fa pocs dies : Carta oberta a algú  http://wp.me/p1TL0-GQ ) demanant-li que fes alguna cosa en aquest sentit i preguntant-li de passada, com ho veu ella això de  la putada permanent que Espanya gasta a Catalunya …  que ens aniria bé que fes de  cosina de Zumosol.

Això sí, cal tenir ben present  que Europa,  que tant ens ha ajudat econòmicament durant aquests darrers anys,  políticament sempre ens ha traït en els grans moments històrics… Per tant , ja sé que no cal confiar-hi massa… però l’esperança és el darrer que  s’ha de perdre, diuen, oi? Tu mateix !

Retocat i polit tot el que et volia enviar i potser no vas rebre, acabo dient el que et deia:  Cuida’t i fes bondat, si pots.

SGR

Mantenir viu el blog. 4/10. Excel·lents o patètiques, mostrem les estadístiques.

Recordo  haver escrit una vegada un post agoserat, atrevint-me a recomanar estratègies per poder  Mantenir viu un blog” 1/3 a 3/3,  és a dir  continuar fent  blog fins i tot en moments d’hores baixes o poques ganes d’escriure… No farà cap mal recapitular:

Tàctica o estratègia Nº 1.  Postificar els comentaris transformant els nostres comentaris en postcomentaris

Tàctica o estratègia Nº 2.  Postificar les novetats de tota mena. Cada dia és un nou dia. Cal incidir en les “novetats”, que darrerament acostument a ser terrorífiques.

Tàctica o estratègia Nº 3. Postificar un Blog “especial” fent-ne el blog del dia o el blog de la setmana.  Hi ha miríades de blogs on triar i remenar. A males, sobre una llista, punxar a l’atzar.

..

Per sort, a mi de ganes d’escriure no m’en falten, i de temes a tractar, tampoc, però avui se m’ha acudit encara una nova estràtègia … I he pensat que podia afegir-ho com quarta estratègia possible per mantenir viu el blog.

4. Clicar l’enllaç que duu a les estadístiques de visites del blog  i  penjar la imatge obtinguda.  

Fidel a la meva vena creativa, us dono una idea a imitar,  cas que un dia no tingueu res a dir al vostre blog:  Cop d’estadística de visites i ja està…  Captura de pantalla, retall, inserir imatge i ja està.  Nomes cal  penjar la imatge com a nou post, mostrant el resultat. Amb la imatge n’hi ha prou i de sobres:  no ens han dit sempre que una imatge ja són més de mil paraules ?

Bé, ja està, no!   Excel·lents o patètiques, les estadístiques sempre ens donaran alguna cosa per comentar!  Ho hem après a la tele.  L’Orwellització de les estadístiques és tot un art que es pot afinar a base de pràctica i esforç.
Estava per deixar-ho sense comentar… però no m’en puc estar !  He vist que hi ha via un munt de visites “unívoques”  de molts països diferents… Qui no es consola és pequè no vol !  He fet un esforç per creure’m que dels EEUU, el Daniel i la Natàlia hi tenen alguna cosa a veure, o potser tambe els controls rutinaris de la CIA… per allò d’alguna paraula clau “sensible” (?). També hi ha gairebé tantes visites d’Islàndia com de Mèxic, i això ja em costa més d’entendre,. però no cla voler-ho entendre tot.  Per trobar-hi alguna explicació: la navegació complusiva de gent d’arreu del món amb cerques al Google utilitzant alguna paraula clau de les que apareixen a la meva llista de paraules clau… o ves a saber... gent que cerca informació sobre Baudelaire… O altres explicacions estranyes que hauria d’imaginar però això ja fóra matèria per a un altre post !  ;-9

Demà serà un altre dia.  ;-9)  El que cal és seguir el precepte: “Nulla dies sine Post.”

.

Estadística de visites al blog Baudelairianismes. Dipofilopersiflex III.  Data 21.4.2012 (Captura de pantalla)

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 1/10 a 3/10.

Per celebrar que torno a la feina del meu estimat blog, se m’acut una petita reflexió per evitar tornar a caure en el pou de silenci de gairebé dos mesos d’inactivitat blogaire…

Mira que n’és de fàcil, de mantenir  viu un blog!  Només cal seguir, això sí,  algun precepte fonamental, alguna estratègia bàsica,  a triar entre una petita llista de *sinequanons”.
Crec que n’hi ha prou amb seguir-ne qualsevol d’ells, de manera que cal tenir-los ben presents…

1. Convertir cada comentari que volguem fer en un blog aliè en un en  un “postcomentari” al nostre blog.   

Per anar bé, cal començar creant una llista dels nostre  blogs quintaessencials i seguir-la.  El seu mestratge ens ajudarà a reaccionar. Però reaccionar al nostre blog!
Res no ens impedeix després  fer-ne una còpia i deixar-la també a casa seva.

Jo aquesta llista ja la tinc feta.  Quintaessenciasl ho són tots els que hi són, però, és clar, no hi són tots els que hi podríem posar, els que hi haurien d’estar. Cal anar creant una llista acurada, amb garantia de “fiablitat contrastada”. I anar-hi afegint els que calgui…

Prova del nou  de qualitat: Hom sap que tal o qual blog mereix ser a la llista de favorits quan, en llegir-lo, hom sent imperiosament la necessitat d’escriure-hi un comentari.  Que és tant com dir que gairebé tot allò que ells i elles escriuen té per nosaltres “moll d’os” vivificador. El que cal llavors és escriure un comentari  pero no  al seu blog , sinó al nostre !!!  Estarem produint un Postcomentari vivificador
Curt o llarg, tant se val, la qüestió és escriure… i mantenir viu el blog.

.

* * * * * * * * * * * * * * *

.

2. La segona estratègia consisteix a  Comentar l’actualitat del dia o la setmana: transformar en tema de post la més mínima novetat que aparegui davant nostre.
De fet, aquesta és la forma més primària d’acció blogaire:  Cop de citació !
De vegades, moltes vegades,  no hi ha manera de dir millor  una cosa  que tal com la diuen d’altres… No cal trencar-se les banyes a parafrasejar: s’imposa una citació textual.

Però si en hi veiem en cor, podem  passar al nivell immediatament superior…

Allò que hem sentit a la ràdio de bon matí mentre ens afaitàvem: la notícia o pseudonotíonia que escoltem a les 7 am, les 8 am o les 9 am… i que després anirem sentint repetida cent vegades més al llarg de dia… Podem triar entre mil banalitats perfectament banals… però que algú ha decidit de transformar en notícia.
Podem triar entre repoduir-la tal qual… -i ja fa post- … o afegir-hi un comentari personal…  Tot s’hi val… Correm el risc que redir alguna bajanada, però… i què? Més val una llufeta que un silenci contagiós.
Els déus lectors ja “reconeixeran els seus” i passaran olímpicament de les banalitats que reprodueixen els blogs més prescindibles.

Val també qualsevol troç de missatge rebut… i mira que se’n reben, i mira que n’hi ha que passen el filtre quan haurien de ser spams !!!
Des dels més interessants fins als més “spamosos”, tot pot ser motiu d’inspiració que ens empenyi  a citar, reflexionar o proposar alguna cosa…

Val també qualsevol  contingut de “Power Point” o  “Video YouTube” rebut a la bústia… I mira que se’n reben!
N’hi ha prou amb ser capaç de començar a escriure: “Diuen que…”  o “M’han enviat un XYZ  que …”  . Tot s’hi val per tal d’ acomplir així la màxima que prescriu  “Nulla dies sine Post”.

Crec no equivocar-me massa afegint com a tercera alternativa el fet de ser capaços d‘assimilar l’ obsessió d’escriure un post diari a una activitat vital necessària...
Aconseguir que l’escriptura esdevingui una obligació plaent. 
És l’única manera de mantenir ben viu un blog i fer que allò que hi posem ens sigui tan necessari com el menjar o el respirar…
.

* * * * * * * * * * * * * * *

.

3. Triar el Blog o el Post del dia o de la setmana (enmig de l’oceà de la Blogosfera global).
La tercera estratègia per escriure un post consisteix a aplicar una fórmula contrària a la que proposava en primer terme. En aquest cas, cal navegar  — sense brúixola—   a l’atzar de la blogosfera global o de la blogosfera hispànica, francòfona, anglòfona, italianòfona o germanòfona … en funció de les llengües estrangeres que es coneguin. Però  de fet n’hi ha prou amb navegar per la nostra Catosfera, perquè no ens l’acabarem. No us l’acabareu.

Cal deixar-se sorprendre per un blog o per un post. Bé sigui pel seu disseny , per les imatges que hi inclou, pels enllaços que proposa, pels videos que ens regala  o pel contingut d’un post.
Llavors n’hi ha prou amb atorgar-li la consideració del Blog del dia  o bé concretar-ho més i  nomenar-lo el Post del dia i fer-ne un resum curt.
” Nulla dies sine Post” :  i  triple objectiu complert:  Descobrir. Fer  descobrir i …  mantenir viu el blog.

..
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

.

Enllaços

_______________________________________

Postcomentari. Vots en blanc? NO !

Comentari al Facebook de Nacho Corredor

El futuro no está escrito

per Nacho Corredor el dissabte, 20 / novembre / 2010 a les 21:12

Dicen que el día 28, CIU ganará (una vez más) las elecciones, que el PSC tendrá el peor resultado de su historia (las frustraciones generadas entre quienes confiamos en ellos tendrán consecuencias –no hay mejor momento para reinventarse que en momentos de crisis, ¡suerte!-), que el partido de Joan Laporta, probablemente, consiga entrar en el Parlament (un Grupo Mixto formado por Ciutadans y ellos puede ser tan divertido como generador de crispación) y poco más. El PP y ERC se juegan el tercer puesto (los primeros, en cualquier caso, en caso de conseguirlo lo harán a costa de asegurarse, una vez más, que el 84% de los catalanes digan que nunca les votarían) y el resto de partidos extraparlamentarios no tienen posibilidades de tener un escaño.
(Post sencer +++)

Intervenció del Sani

Malhauradament tot està força escrit, Nacho i Dolors…
A ICV potser caldrà que feu algun curset de màrqueting i de creativitat. O que us dediqueu al voluntariat. No cal que et despullis per fer campanyes, no em refereixo a això, però no té perdó i en canvi sí molt de càstig que en quatre anys que ha tingut el Tripartit, ni com a blog ni de manera individual, cap dels tres partits no hagi sabut ni explicar ni publicitar com calia tot el molt i bo que s’ha fet.
I ¿qui ha de començar a donar exemple de democràcia pel que fa al tema de les llistes… Que potser espereu que ho facin i el PSC o el PP? No hauríeu de començar vosaltres donant exemple ? On collons és la creativitat de l’esquerra?
Perquè no n’heu sabut gaire ni prou s’han podrit els lilas…I ara us tocarà plorar amargament la desgràcia sota un cartell de prohibit circular a més de 80 per hora… fins que els treguin!
Està tot escrit fins i tot que CiU pactarà amb la Púrria Podrida per poder governar…i en tindrem per unes quates legislatures…
Tot el que s’han insultat i teatralitzat ho ofegaran amb cava de Sant Sadurní mentre es foten dels pobres desgraciats que s’han cregut els eslògans d’una campanya que sí que és de categoria i seductora.

Sí, sí, si vols en parlem el 28 de desembre, quan ja s’hagi format un nou govern…

Com a mínim CiU,  en un spot de la seva campanya, apel·la a la unitat del país i del vot per evitar les divisions que ens afebleixen. Es pot ser mal parit però intel·ligent. L’únic que està prohibit és ser imbècil i/o patètic. S’ha de reconèixer que a nivell de campanya han guanyat per golejada. I com que m’agrada la creativitat i em sedueix la intel·ligència, els en felicito.
Ni les campanyes d’ICV ni la d’ERC no valen gran cosa… I no parlo de mitjans, sinó de concepte. Són o semblen campanyes d’uns que se saben perdedors. Més penós, tu meurs … Ho sento però ho veig així. I mira que em sap greu !

Nacho, ja et vaig explicar una vegada de manera força entenedorament que això del vot en blanc sobre el que insisteixes és per a pel·lícules de ciència ficció o novel·les de Saramago. Però aquí estem a Catalunya, a tocar el 2011.
El que cal és un canvi, sí, i gros… Cal que alguna cosa canviï perquè TOT pugui canviar de veritat.  Al PSC toca i tocarà conformar un grup propi i no ser una excrecència del PSOE d’Alfonso Guerra. I tot sembla que no li interessa enfrontar-se amb el poder de Madrid. Llàstima.
Cal un canvi que enforteixi Catalunya davant una resta d’Espanya que ens menysprea i puteja mentre mossega la mamella. L’Honorable José Montilla , que admiro i respecto,  sap que això no ho pot fer ell havent tallat els ponts amb els socis de govern.  Crec que també ell ha estat en aquesta campanya més gris que el perfil grisós i no massa acolorit que té de natural.
Un gran gestor. Una persona íntegra. Gràcies i deixi lloc a algú altre.
I és que ell sap que hi ha batalles i guerres, i que aquest batalla la té perduda. Retirada als quartels d’hivern a disfrutar de la pensió ben guanyada. Que en disfruti Honorable.

Potser sí que no tot està escrit… si de veritat estés escrit ja podríem fer un esbós del nou govern.  I no podem fer-ho encara, oi?
No us hi atrevirieu,  Nacho, Dolors, i tutti quanti ?  Perquè no ho proveu això de fer aquí al teu Facebook  i al blog d’ICV una proposta de nou govern?
Tum qui posaries de Conseller d’Economia, Nacho?
Tu qui posaries tu en comptes de Joan Saura a la Conselleria d’Interior, Dolors?

Au vinga que proposar és gratis i en tot cas no res a veure amb l’estultícia, la covardia i la inutilitat del vot en blanc.

_____________________________

Enllaços

***************************************

Idees contra la crisi. Impost ISF.

Idees: en plural, que fa més efecte. I m’afanyo a dir que les dues són extremes, com són sovint les bones idees. Factibles? Ja no ho sé.  On són ara que els necessitem tants i tants economistes, enginyers, advocats i sociòlegs i periodistes… Per què s’amaguen sota les pedres o sota una espessa capa de covardia?

La idea principal ve de França, i concretament d’un home amb una llarga trajectòria com a periodista i escriptor creatiu de solvència contrastada. Parlo de Walter Lewino, per qui sento una admiració i devoció especials, per raons que no fa al cas que expliqui aquí.

La idea, la presenta en un post  del 28 de maig  titulat:

Un nouvel impôt 28 mai, 2010.
Posté par walterlewino dans : POLITIQUESOCIETE

El seu blog no té títol. Només el seu nom. Això sí el subtítol promet “Una idea per dia cuinada per el Noble Vieillard Facécieux” que abrevia amb les incials NVF.
Jo crec que hi hauria d’afegir encara una  C de creatiu, un G de genial i una  R de Revolucionari.

El que Walter Lewino proposa és un impost que -segons ell-  que susbtituiria tots els altres: un Impost Sobre la Propietat, i ho argumenta així:

(…)

C’est vrai. Mais la critique est facile. Que proposez-vous ?
Attends un peu, Bonhomme. Les impôts, on en a connu de toutes sortes : la taille, la gabelle, la dîme, le péage, l’octroi, le fouage, celui sur les fenêtres, celui sur le pinard, sur les épices, sur la promotion sociale, j’en passe et de moins sympathiques. Je me permets donc d’en proposer un nouveau qui les remplacera tous.
— On vous écoute.

— Oh ! je n’ai rien inventé. Mon impôt c’est en fait la généralisation de l’ISF.

— L’impôt sur les grandes fortunes ?
— Tout juste Auguste. Mais pas uniquement sur les grandes fortunes, mais sur toutes les fortunes, grandes ou modestes,
disons un impôt sur la propriété, sur ce qu’on possède et non sur ce qu’on produit. T’as un appartement, impôt en fonction de sa valeur, pareil pour ta bagnole, ta résidence secondaire, ton fond de commerce, tes meubles, tes bijoux, de famille ou non, tes actions en bourse, ton argent placé, ton équipement informatique et électroménager, tes gadgets sophistiqués, tes abonnements divers, etc. etc . Tout ce que tu possèdes qui un peu de valeur marchande et qui en fait est le résultat du travail des autres. Un impôt non pas sur ce que tu produis mais sur ce que tu consommes, sur ce dont tu profites.
— C’est n’importe quoi. Ce sont surtout les pauvres qui vont payer.
— Qui a dit ça ? Il y aura une échelle progressive
bien évidemment. Plus tu possèdes plus ton taux d’imposition est élevé.
(…)
(Post complet
)


Aquí és on s’esperen els  “peròs” dels especialistes i dels que no ho són. Aporteu la contraofesiva a aquesta proposta revolucionària. Res d’insults. El que calen són arguments econòmics, sociopolítics, filosòfics…
Walter  Lewino ens parla d’un impost no sobre el que produim sinó sobre allò que consumim i allò del que gaudim.
¿Es totalment impensable que hi hagi uns superordinadors que calculin “científicament” amb centenars o milers de variables  – les que toqui aplicar en cada cas, per cada persona o cada família-  el que pertocaria pagar a cadascú?

Atreviment per atreviment, jo m’he atrevit a proposar una segona part, que considero del tot necesssària i que no cal pressuposar inclosa en la primera. Suposant que s’aconseguís establir uns criteris científics i per tant,  justos i solidaris, caldria implementar paral·lelament un paquet de mesures legats que castiguessisn severament qualsevol intent de frau a la societat.

Severament vol dir cadena perpètua  i confiscació de bens aplicada desproporcionadament, penso en una proporció geomètrica i no aritmètica, als intents de frau per part dels ciutadans que s’atrevissin a fer trampa.

Només així es frenaria la cursa per veure qui aconsegueix fer el frau més espectacular que de seguida es desfermaria, i que és la regla que impera actualment a nostres societats. La prova en són els escandalosos i criminals afers  Millet & Turull, l’afer  Gürtel, l’afer Pretòria i els centenars més de casos que desconeixem o ens amaguen i tapen.  Cal acabar amb la impunitat!  El robatori i el malbaratament de cabals públics haurien de ser considerats crims castigats amb les màximes penes possibles.  Això ja fóra un gran pas per a la humanitat. Ens calen jutges valents que s’atreveixin a modificar les legislacions en aquets sentit.

El principi de solidaritat aplicat a escala total només hauria de preveure com actuar sobre els paradisos fiscals, que fóra potser el pitjor taló d’Aquiles de la proposta. Tasca difícil però no impossible… També sobre aquest tema fan falta bones idees. Com més acurades millor.

Em fa molt mala espina que hi hagi tan poca aportació d’idees per part de tota la societat per mirar d’aprofitar la crisi per establir un nou ordre econòmic més assenyat, més just i solidari.

Ho torno a preguntar. On són ara que els necessitem tants i tants economistes, enginyers, advocats, sociòlegs i periodistes… Per què s’amaguen sota les pedres o sota una espessa capa de covardia?

_____________________________

Postcomentari

Blog de Walter Lewino.
Post: Un nouvel impôt
Data : 28 de maig de  2010
Comentari personal. Data 4 de juny de 2010

Heus aquí la versió original de la meva proposta, que vaig penjar  en forma de comentari, al blog del Walter.

Cher Walter,

Mes félicitations pour ton billet ! Génial. Je me charge de faire passer ton message “urbi et orbi” en Catalogne et même au-delà de nos “frontières”… je veux dire… en Espagne où il atteindra les rivages du Ministère d’Économie dans le courant de la journée, demain vendredi.

À l’heure actuelle, -ça, j’en suis sûr- ton idée fera un malheur,  et le bonheur du Gouvernement !
Paumés comme d’habitude sur tous les fronts, parfois on a l’impression qu’ils n’ont pas d’idées du tout, ni bonnes ni mauvaises. Ce qui est le pire qui pourrait nous arriver. Mais en réalité je crois ils font semblant de ne pas avoir d’idées. Ils en ont. Peu et pas simples, mais ils en ont. Seulement ils préfèrent passer pour des imbéciles que passer pour des révolutionnaires…
Déguisés en socialistes purs et durs, ton idée venant de toi, pas d’eux, ça risque d’avoir une chance. Sait-on jamais ce que notre Président Rodríguez Zapatero est prêt à mettre en oeuvre ?

Ton idée devrait faire un malheur parmi les Think Tank du gouvernement et permettrait sans doute de sauver le Parti Socialiste d’une scandaleuse défaite électorale lors des prochaines élections générales.

Bravo pour ton génial ISF.   Impôt (Proportionnel et Juste) sur la Fortune… Révolutionnaire. Fallait y penser. Fallait l’expérience d’un NVF, et il n’y en a qu’un ! Il a vu juste. Qu’on se le dise…!

On compte sur le fin nez des mathématiciens et des informaticiens pour trouver une formule vraiment juste, un algorithme assez complexe pour qu’il tienne compte des mille et une nuances à considérer,  et éviter ainsi des suicides en masse… ;o)
Mais je suis sûr qu’on a plein de SuperPhébus -ceux qui ne se trompent jamais- qui feraient le boulot comme il faut, vite et bien.

Or, j’ose proposer d’accompagner ton impôt d’un bon paquet de mesures légales punissant sévèrement toute tentative de fraude…
Perpète pour toute tentative d’evasion fiscale d’un côté et, de l’autre…confiscation des propriétés familiales appliquée en proportion géométrique à la fraude commise.
Comme quoi, la peur des uns empêcherait la connerie de leurs proches, et la menace de ces “couperets” non sanglants ferait marcher le modèle convenablement. Il faudrait que tout le monde suive…

À commencer par Xavier… qui avoue sans vergogne -tu vois bien- qu’il essaierait de tricher  tout de suite…avant même l’application de l’ISF ! ;o)

Dura lex, sed lex… Autrement ce serait une course à qui frauderait davantage… qui est en fait ce qui se passe partout à l’heure actuelle … tu ne trouves pas ?

Ah! Ça mènerait droit -en très peu de temps- à une société presque idéale… “Société Sarkozy”, ou “Société Aubry”,  “XXIst French Brave New World”, “ISF : Le meilleur des mondes”… l’Europe ideale … quels beaux titres !
Que ce serait beau à voir et à vivre ! Rêve ou cauchemar ? ;-)
Posons la question pour provoquer des réactions…voir si ça donne quelque chose… Ton billet est daté du 28 mai et toujours pas de réactions à l’échelle nationale ? Pauvre France…!

Mais rassure-toi, ça je le verrai pas, et mon fils non plus. Toi non plus et tes fils et petits-fils non plus… je pense…
Ça restera au stade de scénario bon pour un film de fiction à grand succès: Berlin, Cannes, Venise, Madrid, Paris, Hollywood 2012 ? Ça raflerait bien tous les prix : Ours, Palmes, Lions, Goyas, Césars, Oscars…

Autant consacrer tes efforts à imaginer les acteurs protagonistes de l’histoire, le metteur en scène, la bande sonore, le titre du film et les séquences de la bande annonce…
Développe un peu ton idée et tu verras vite ce que ça donne !

Je pensais à l’utopie ? Oui, bien sûr, à moins que… oui, en effet, tout devrait passer par là, par un film montrant que ce serait moins utopique qu’on ne pense et que…

On verra bien.

Meilleurs voeux de ton vieux
Sani

____________________

“¿Son sanas las corridas?” [Postcomentari]

7è treball d'Hècules: capturar i ensinistrar el toro de Creta

Blog de Nacho Corredor
¿Las corridas son sanas? 27.12.2009

El meu *postcomentari :

Sí, les opcions ja no són dues, sinó tres o quatre i potser me’n deixo alguna.

1. Els protoros de sempre amb 6 toros 6 morts, amb picadors, banderilles espasa i estocada final com mana la barbàrie tradicional.
2. Els protoros però amb més sang: sorteig d’espases o pistoles o fletxes o javalines entre els assistents i fot-li al toro i al torero fins que ragin a l’arena pels quatre costats.
3. Els toros sí, però que no els matin, que només els passin per la capa vermella.
4. Els antitaurins totals. El toro és com el gat o els gos de casa. Al toro torete, carícies i amor fraternal. Tots som fills de Zeus i al cap i a la fi un toro podria acabar sent un animal de companyia.

Bé suposo que encara em deixo alguna subopció més, però ho podem deixar aquí.

Nacho i demés tertúlia: només afegeixo una coseta: que a Catalunya hi hagi hagut places de toros funcionant i que hi hagi hagut molta afició a veure toros , com algú asssenyalava prou bé, no vol dir res més que això: que n’hi va haver.  ja sabem que “cualquier tiempo pasado fue peor”.

A Tarragona veuràs que prop de l’hotel Imperial Tarraco hi ha les restes de dos circs romans… Sí, efectivament allà també hi havia “ruedos” la mar de divertits que devien entusiasmar moltíssim al personal que es posava a l’ombra i anava a veure com els lleons devoraven uns quants éssers humans, allà cap a les 5 de la tarda, hora torera… Tot molt en la línia de la grandiosa “civilització romana“, oi?
Entre civilització, tradició i evolució hi ha un fil molt prim. Darwin ja ho va deixar escrit.  Contra la tradició bàbara… cal evolucionar.

Jo us deixo amb uns perversos versos d’un Anònim (extremista?) que sembla que ell ho té clar :

Taurófilo, no más corridas sangrientas,
quede limpia la arena como playa junto al mar
Corridófilo, reflexiona, ¡que hay que evolucionar!
Si te excita ver sangre vermeja, o sea, sangre animal,
Vete a cualquier plaza y córtate con Arte las venas
Verás que gusto te dará practicar la Tradición más pura
Hundiéndote en las raíces de la Cultura total.

Anónimo del Toro. 2009

________________

Del *Blocomentari al *Postcomentari

Berga

Després de pensar-hi una mica, procedeixo a realitzar una rectificació terminològica necessària… La mateixa idea amb un nou collar.
Fa ja molt de temps que vaig decidir anomenar *blocomentaris els meus comentaris deixats en d’altres blogs que considerava prou vàlids per incloure’ls també en el meu blog com a “posts” especials.
L’ idea era tan senzilla com pràctica: calia no perdre cap bocí escriptòric i agrupar en un mateix blog taqmbé tots els escrits blogosfèrics exògens, bé fos com a “blocomentaris” o bé com a enllaços.

Passat el temps, em vaig adonar que el palabro triat , “blocomentari”, no era el més adequat, perquè la part inicial portava fàcilment a malentesos.
No em vaig atrevir a escriure *blogcomentari, perquè em semblava fora de lloc. Jo volia una paraula nova per a una funció nova, encara inexistent en el món dels blogs. Triant *blocomentari, algú podria pensar  que jo m’havia passat al bàndol dels “bloCaires” ! I no, no era això. Vaig començar sent, sóc i probablement seguiré sent bloGaire tot i no ser terminològicament fonamentalista.

Ha passat el temps i -mai no és tard per rectificar- ara m’he decidit a canviar el terme: el comentari deixat en un blog d’altri i considerat prou vàlid per a ser reproduit en el meu blog com a part de la meva contribució blogosfèrica (catosfèrica, hispanosfèrica, francosfèrica o anglosaxoesfèrica) es dirà a partir d’ara *postcomentari (neologisme © del Sani).
No n’hi ha per llençar coets a l’aire, ja ho sé, no és cap meravella,  però millora bastant el palabro primigeni, o així m’ho sembla. I fins que no trobi res millor, així es quedarà.

Sóc conscient que, com em va passar amb el terme *blocomentari, la meva nova invenció terminològica pot tornar a ser una victòria pírrica, a les que estic molt acostumat 😉

Jo pensava que algun servei de blogs oferiria, tard o d’hora, una opció consistent a afegir en alguna secció o subsecció del propi blog qualsevol comentari deixat en un blog forani. Erreur !
Potser sortiria massa car o potser crearia massa complicacions tècniques afegides…
No sé com podria anar però intueixo que algú desenvoluparà d’una manera o altra aquesta idea com a part de l’evolució “previsible” dels blogs. Mentrestant ens haurem de conformar en copienganxar els comentaris deixats en d’altres bogs en el nostre blog també.

Tal com escrivíem en algun lloc, amb els postcomentaris gairebé tot són aventantges i hi ha pocs molt pocs inconvenients:
Per una part ens permeten de fer “obra completa”, perfectament endreçada, i per altra, ens permeten de reprendre els comentaris ja fets, de manera que els podem editar a la nostra conveniència eliminant, afegint o matisant o rectificant el que vulguem. 

L’únic petit inconvenient, per trobar-ne algun, és que per entendre el perquè del nostre postcomentari en el nostre blog, cal llegir primer el post aliè que el provoca!  

Com queda clar, crec, amb els postcomentaris, a rendibilitat bloguística és màxima.  QEP.    (Que era el que preteneíem demostrar)  ;-9

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Definició per a la Vikipèdia i/o el TERMCAT i/o els diccionaris etimològics ;-9

Postcomentari: escrit que reprodueix en el blog propi  un comentari  relatiu a un post d’un blog aliè. Aquest comentari pot ser reproduit  també en aquell blog que el provoca, però no necessàriament.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *