Ens deixa el professor Carlos Pujol

A principis de setmana ens va deixar Carlos Pujol, que fou un dels meus professors a la Universitat de Barcelona.
Formava part d’un grup de professors de gran qualitat humana i intel·lectual:  Gabriel Oliver , Enric Moreu, Caridad Martínez, Alain Verjat, Francesc Lafarga, entre d’altres membres del Departament de Filologia Romànica, en l’especialitat de francès.


Seriós i responsable, distant però  tremendament respectuós envers els seus alumnes, inspirava, en justa reciprocitat, un gran respecte i confiança.
Doctorat amb una tesi sobre Ezra Pound, va demostrar sempre molt modestament ser posseidor d’una vastíssima cultura i d’una gran professionalitat en el pla lingüístic i literari.

Després el vam veure sempre com a membre del Jurat del Premi Planeta. Queda en el nostre record com un gran professor i una persona honesta i modèlica.

No puc dir que li hagi seguit l’obra literària, però no descarto que el meu homentage consisteixi a llegir alguna de les seves darreres novel·les.

Tots els sectors intel·lectuals del país —sense excepció—  coïncideixen en lloar l’abast de les virtuts de Carles Pujol com a persona i com a professional de la literatura en tots els seus vessants

BARCELONA, 17 Enero. (EUROPA PRESS).

El escritor Carlos Pujol, nacido en Barcelona en 1936, ha fallecido, según han confirmado a Europa Press fuentes de la editorial Planeta, donde ejercía de miembro del jurado de la editorial desde 1972.

Poeta, traductor, editor, historiador de la literatura y novelista español, era doctor en Filosofía y Letras y durante 15 años fue profesor de literatura francesa en la Universitat de Barcelona, ha avanzado ‘La Vanguardia’.

Desde 1969, Pujol ejerció la crítica literaria en ‘La Vanguardia’ y ‘ABC’, ‘El País’ y ‘El Sol’.

Ha publicado numerosas traducciones en verso de poetas como  Ronsard, Shakespeare, John Donne, Baudelaire, Verlaine, Emily Dickinson, Hopkins, Browning y Guido Gozzano, publicó también más de una docena de volúmenes de poesía, así como novelas –la última de ellas ‘Los fugitivos’, de 2011–, cuentos, ensayos, biografías, aforismos y vidas de santos.

Entre otros títulos se encuentran ‘El mágico prodigioso’ –semblanza de Juan Perucho–, ‘La casa de los santos’, ‘Cuaderno de escritura’ y ‘Tarea de escribir’, además de ‘La noche más lejana’, ‘Jardín inglés’ y ‘Los secretos de San Gervasio’.

El Periódico.  BARCELONA, 17 Enero. (EUROPA PRESS).

«La traducción como gimnasia del escritor –escribe en su máxima 11–, el puro ejercicio de las palabras que hace ser más humildes y exactos».
Humilde y exacto, así era él. Un gran escritor, un crítico lúcido y generoso, un maestro ilustrado y un amigo afectuoso y siempre dispuesto a ayudar.
Se fue como vivió, discretamente, con humildad y silencio.

Juan Eslava Galán

Poeta, editor, traductor, crítico y novelista, Pujol no gustaba de la vanidad: la única pasión por la que se dejaba llevar era la escritura.

Nacido en Barcelona en 1936, había cursado Filología Románica en la Universidad de Barcelona hasta doctorarse, en 1962, con una tesis sobre Ezra Pound y sus relaciones con la lírica medieval romántica. Profesor de literatura francesa hasta 1977 publicó una pléyade de estudios de referencia, como los dedicados a Voltaire, Saint-Simon o «La comedia humana» de Balzac. Como traductor anduvo a hombros de gigantes; vertió al español a Defoe, Austen, Donne, Orwell, Stevenson, Balzac, Baudelaire, Gautier, Joubert, Pascal, Proust, La Rochefoucauld, Stendhal, Simenon, Verlaine, Voltaire o Dickinson… Desde que en 1981 vio la luz su primera novela, «La sombra del tiempo», la docena de títulos que componen su narrativa constituye un civilizado maridaje de erudición y amenidad. Elegantes, cosmopolitas, evocadoras de sociedades en cambio, sus novelas trufan la acción argumental con el guiño irónico de aquel hombre de educada timidez destinado a ser autor de culto.

Sergio Doria. ABC.es  Cultura

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

___________________________________________
Anuncis

Inger Enkvist: “D’un bon professor no te n’oblides mai”.

La contraportada de La Vanguardia del passat divendres 23 de desembre conté una entrevista memorable, d’aquelles que són per emmarcar i posar en lloc visible, per a consulta freqüent.  Entrevista amb Inger Enkvist, hispanista, assagista i pedagoga sueca. 64 anys, resident a Lund i assessora del Miniteri d’Educació suec.

Gairebé tot el que diu sobta per la gran dosi de seny i lògica que conté, però al mateix temps, per la dificultat d’aplicar-ho, ja que, altrament no s’entén que idees tan senzilles i elementals no s’apliquin arreu per reformar un sistema educatiu que al nostre país ha demostrat que no funciona bé.

Quatre extractes fonamentals, citacions gairebé textual,  i una conclusió igualment definitiva:

[La desgràcia rau en ] El bonisme escolar, on la paraula clau és inclusió, però no pel coneixement i l’esforç, sinó perquè sí.
(…) Si anteposem la convivència a l’aprenentatge s’enfonsa tot. Posant l’accent en l’aprenentatge es millora la convivència, està comprovat.

Els que aconsegueixen millors resultat són els finlandesos amb un estil d’escola tradicional, la que hi havia fa mig segle. [I ho fan] Preparant molt bé els nens a Primària, establint bons costums de treball amb suport immediat a l’alumne  que ho necessita perquè no acumuli retard.
(…)
Cal deixar-los clar que no passaran de curs si no se saben les matèries, i cal tornar als controls. Reforç real a l’escola, i organitzar una escola d’estiu obligatòria per als que van endarrerits. Sembla dur, però el pitjor es sentir-se exclòs intel·lectualment, no entendre el que diuen els altres.

[La llengua és fonamental]. Sense un llenguatge ben estructurat no pots avançar. Les paraules són el teu instrument de treball, si no llegeixes no l’aconsegeuixes  dominar i entens menys del que veus i del que sents. El gust per la lectura és un dels índex més clars d’èxit acadèmic, molt per sobre del nivell sociocultural.

Cal atreure bons professors, pagar-los bé i recuperar-ne l’autoritat. A Singapur o a Finlàndia, als professors de preescolar se’l exigeix una nota de tall molt alta, i tots tenen un màster. Els pares saben que els professors dels seus fills estan molt preparats i els alumnes que ser professor és molt difícil, i que els seus són entre els millors que hi ha al món. Cal entrar doncs en aquest cercle beneficiós com sigui. En la docència, el més important és la persona. D’un bon professor no te n’oblides mai.

© La Vanguardia 23 desembre 2011. Contraportada pg. 80.
Entrevistadora: Imma Sanchís

Bé, sobre la meva selecció personal del contingut de l’entrevista m’he permès encara posar en negreta, algunes frases que em semblen essencials sobre la ja sucosa llista d’idees fonamentals.

De fet, el que cal reconèixer és que no és pas que inventi la lluna, l’Inger, sinó que repeteix, en una enèsima versió, allò que molta gent sap i ha exposat moltes vegades.

No fa gaire, a mitjan novembre, ho deia ben fort en Gregorio Luri en un acte d’homenatge als professors que es jubilaven el 2011:  Després de passar revista als diferents corrents educatius que hi ha hagut des dels anys 60 fins l’actualitat, concloïa dient una cosa [no textual però gairebé] així:
Després de moltes anàlisis i estudis sobre els diferents mètodes i corrents educatius, arreu del món, l’únic que sabem del cert és que el més important en l’educació és el factor “bon professor”.

I això exactament era el que ens va explicar en detall un estimat professor universitari a un grup d’alumnes seus, la majoria dels quals havien esdevingut després professors universitaris o de secundària,  en un acte d’homenatge que li vàrem fer el passat 19 de març.

Va dir que el professor que més el va ajudar i el marcar, va ser el seu professor d’espanyol a l’institut, a França. Un professor que va descriure com una persona íntegra, competent i responsable, un d’aquells professors que sempre portava la classe preparada -i que tot ho notaven- i no buscava fer temps morts, ni buscava ser “amic dels alumnes”  ni ser “simpàtic” amb ells i molt menys encara “fer-los la pilota”.  Un professor que no els explicava si allò que els deia era “útil” o no, però que sempre intentava motivar-los… fins al punt que les seves classes eren per a ells una mica com els contes de “Les mil i una nits” que feien venir ganes que ja fos l’endemà per veure com continuava l’explicació…

Ho tinc molt present, perquè aquella intervenció, que recordo ab emoció i admiració,  va ser gravada en video i, després, l’hem vista i sentida diverses vegades.

Nosaltres mateixos som també, en part, fruit del seu bon fer de gran professor, la impromta del qual ens acompanya tota una vida sencera.

Dit això, la pregunta del milió sembla ser: Com és que els models i les estratègies que funcionen són coneguts i en canvi no es veu de cap manera que ni a l’estat ni al país se’ls vulgui imitar?

Ara parlen d’allargar el Batxillerat a tres anys en comptes dels dos actuals. Molt bé.  Però què hi ha de crear una carrera de magisteri que seleccioni només els millors méstres?  Algú n’ha sentit a parlar mai en aquest país?
Què hi ha de modificar els currícula i els continguts i les estratègies de control perquè s’ensenyi  coses fonamentals?
Què hi ha també d’aquesta ajuda immediata a Primària i a Secundària perquè els alumnes que  no segueixen el ritme no caiguin en un pou sense possibilitat de tornar a la superfície?  Hi anem anant per aquest camí?

En vaig parlar en la meva petita intervenció durant aquell acte al qual em referia abans:
Em pregunto i no entenc com és que l’Educació amb majúscules i en totes les seves branques, tot i ser tan important en la vida de les persones no forma part de la informació i el debat quotidià als mitjans de comunicació i, en canvi,  es transforma en notícia exageradament transcendent qualsevol estupidesa referent a l’esport i tot el que l’envolta? Opi del poble? Sens dubte.

Es una fal·làcia repetir una i mil vegades que l’educació és una de les coses més important a la vida, i allò que ens ha de permetre superar la crisi i crear una societat més justa… i  seguir ignorant-la com a realitat i com a tema de debat permanent, relegant-la al silenci, mentre es magnifica i manipula la importància del trànsit, el temps, l’esport o les petites curiositats i absurditats de la vida quotidiana.

Tot està per fer o per refer.  Hi ha molt a canviar per millorar-ho. Cal fer caure moltes estàtues aixecades al culte adoratiu a la  deesa Estupidesa.  I ara, és urgent destruir-les!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *