Blog d’en *Pere: Saragatona
Post: Escriptor 6.2.2010.
Comentaris al post
El meu *postcomentari:
Força interessant aquest fil de comentaris, pel meu gust, *Pere!
Llegint el teu post i els comentaris que t’hi han anat deixant fins ara, he anat construint el meu argument… que escric aquí on m´és més fàcil editar-lo.
* Quant al tema del bon home de Vandellós que contesta a l’article del diari, em sembla que, efectivament, qui tenia i té encara un problema és ell i no en Pla. Que el decebés entra dins d’unes expectatives desmesurades que Pla no crec que prometés mai: Ni que hagués de parlar a cor què vols, ni de quedar-se embadalit a la central de Vandellós, ni que hagués de cantar excel·lències d’àpats ni de vins.
No sé quan va ser aquella visita, però recordo bé les paraules que expressa al video de la seva entrevista amb Soler Serrano l’any 1976:
“Si has trobat l’adjectiu [precís que calia trobar] ja t’en pots anar a casa a prendre una sopa o una truita!”
Com be intueixes, *Pere, les fartaneres i delicadeses de les que segur va gaudir a l’Hotel de l’Empordà de Figueres eren una cosa, i la dieta diària als 70 o als 80 anys n’eren una altra.
Així doncs, problemes dels fans en relació amb els seus ídols. Passem a una altra cosa.
* Jo crec que totes les obres tenen (com a mínim, és clar) dues possibles lectures: una és la lectura de l’obra prescindint gairebé de l’autor i les seves circumstàncies. I que és la que millor ens serveix per gaudir de l’obra a través de la perspectiva que ens interessa, el filtre que hi apliquem -que forçosament hi apliquem-, les emocions que hi projectem… i tot allò personal que hi afegim, que fan que una obra, en prosa o en vers, ens agradi, ens ensenyi i emocioni o, al revés, ens avorreixi, decepcioni o disgusti.
Aquesta és la lectura que fem sovint amb els autors més contemporanis de qui encara no tenim “perspectiva històrica” ni probablement prou dades vitals, i que com a tal, ens permet d’apropar-nos-hi quasi “virginalement”. En podríem dir lectura de manera “quasi objectiva” dins de la subjectivitat?
* L’altre tipus de lectura, considerada per alguns com a més intel·lectual o académica, i més subjectiva, té en compte les circumstàncies vitals i socioculturals -i ara també mediàtiques- en que l’obra ha estat creada pel seu autor.
El video Metrònom Ferrater inclou una cita del Gabriel que si volem tenir en compte ens assegura que:
“La verdadera comprensió d’una obra d’art només es pot obtenir, de manera paradòjica, partint de la seva absència, i refent un a un cada un dels gestos de la seva creació”.
Potser sí que aquests segon tipus de lectura ens apropa a la “verdadera comprensió”, però no cal mitificar-la, perquè com diuen la Júlia i en Francesc més amunt, correm el risc de patir greus decepcions.
En voleu un exemple emblemàtic que tinc ben a mà?
Aneu a visionar o revisionar el video sobre Ferrater. Mireu amb la màxima atenció l’aura mística que hi ha a l’assemblea poètica on Gabriel Ferrater puja a dir de la manera més brillant i efectiva possible el seu poema “Cançó del gosar poder” : escolteu la seva veu i empapeu-vos dels molts missatges imperatius que conté:
“Gosa poder ser fort i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt
(…)
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre/
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi te’n ve d’Escòcia i de Roma)(…)
No gosis no poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.
Quan ja hagueu començar a vibrar, agafeu i obriu el llibre Les dones i els dies . Les millors obres de la literatura catalana. Nº 21. Edicions 62. 1979. i aneu a la pàgina 13. Hi podreu llegir la Nota de Gabriel Ferrater.
“L’autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. Així per exemple (…) la Cançó del gosar poder (pàgina 149) és un exercici sobre els verbs modals catalans , però l’autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d’esponja.
[La negreta és meva, i en el llibre, l’exercici- poema és en realitat a la pàgina 147].
Bé no sé vosaltres. Jo us diré que ja no puc tornar a escoltar la Cançó del gosar poder sense desidentificar-me’n, sense desmitificar-ne el missatge, sense que em provoqui un somriure sorneguer: Exercici sobre els verbs modals catalans!
Ja no hi puc veure una crítica contra la guerra del Vietnam, ni un crit contra el napalm que matava desenes de milers de vietamites, sinó que hi visiono més aviat el got de güiski de malta escocès amb gels (“la droga dels rics” de l’exercici gramatical) que es devia estar prenent mentre trobava els exemples necessaris per fer els apunts de classe, escrits “en forma d’esponja”. Coses que té saber més del compte! No només ocupa lloc, sinó que de vegades enceta la carn!
Dit això, només afegiré, per dir-ho tot que, tanmateix, prefereixo conèixer aquesta veritat feta de petiteses humanes, de les petites misèries de la vida quotidiana (Balzac), d’amors, i desamors, decepcions i desenganys, brutícies i foteses dels autors que expliquen o justifiquen l’obra, perquè tot allò és el que foma part de la creació , fa cert i valida allò que assegura Ferrater sobre “verdadera la comprensió de l’obra”.
És prou evident doncs que cadascú pot triar llegir l’obra com vulgui, jo, triaria sempre acompanyar l’autor amb els gestos de la seva creació, per poder comprendre d’on surt o que provoca la producció.
Sovint doncs em conformo amb el primer tipus de lectura. No per voluntat pròpia, sinó per imposició de la contemproraneïtat.
Però si fos a triar, triaria sempre acompanyar l’autor en el seu camí cratiu.
I no em faria res dir el mateix pel que fa al cinema. A mi no m’importa conèixer el final ni veure el “com es va fer” abans de veure el film.
Això sí. Cal seguir una norma essencial: portar sempre una cuirassa feta d’humor protector, de desmitificació i de malfiança…
Això ens ajudarà sovint a evitar grans decepcions i gairebé sempre a patir menys.
I quan us calgui viure emocions, deixeu-vos fer, traieu-vos la cuirassa 😉
Baudelairianismes. Dipofilopersiflex III 