Inger Enkvist: “D’un bon professor no te n’oblides mai”.

La contraportada de La Vanguardia del passat divendres 23 de desembre conté una entrevista memorable, d’aquelles que són per emmarcar i posar en lloc visible, per a consulta freqüent.  Entrevista amb Inger Enkvist, hispanista, assagista i pedagoga sueca. 64 anys, resident a Lund i assessora del Miniteri d’Educació suec.

Gairebé tot el que diu sobta per la gran dosi de seny i lògica que conté, però al mateix temps, per la dificultat d’aplicar-ho, ja que, altrament no s’entén que idees tan senzilles i elementals no s’apliquin arreu per reformar un sistema educatiu que al nostre país ha demostrat que no funciona bé.

Quatre extractes fonamentals, citacions gairebé textual,  i una conclusió igualment definitiva:

[La desgràcia rau en ] El bonisme escolar, on la paraula clau és inclusió, però no pel coneixement i l’esforç, sinó perquè sí.
(…) Si anteposem la convivència a l’aprenentatge s’enfonsa tot. Posant l’accent en l’aprenentatge es millora la convivència, està comprovat.

Els que aconsegueixen millors resultat són els finlandesos amb un estil d’escola tradicional, la que hi havia fa mig segle. [I ho fan] Preparant molt bé els nens a Primària, establint bons costums de treball amb suport immediat a l’alumne  que ho necessita perquè no acumuli retard.
(…)
Cal deixar-los clar que no passaran de curs si no se saben les matèries, i cal tornar als controls. Reforç real a l’escola, i organitzar una escola d’estiu obligatòria per als que van endarrerits. Sembla dur, però el pitjor es sentir-se exclòs intel·lectualment, no entendre el que diuen els altres.

[La llengua és fonamental]. Sense un llenguatge ben estructurat no pots avançar. Les paraules són el teu instrument de treball, si no llegeixes no l’aconsegeuixes  dominar i entens menys del que veus i del que sents. El gust per la lectura és un dels índex més clars d’èxit acadèmic, molt per sobre del nivell sociocultural.

Cal atreure bons professors, pagar-los bé i recuperar-ne l’autoritat. A Singapur o a Finlàndia, als professors de preescolar se’l exigeix una nota de tall molt alta, i tots tenen un màster. Els pares saben que els professors dels seus fills estan molt preparats i els alumnes que ser professor és molt difícil, i que els seus són entre els millors que hi ha al món. Cal entrar doncs en aquest cercle beneficiós com sigui. En la docència, el més important és la persona. D’un bon professor no te n’oblides mai.

© La Vanguardia 23 desembre 2011. Contraportada pg. 80.
Entrevistadora: Imma Sanchís

Bé, sobre la meva selecció personal del contingut de l’entrevista m’he permès encara posar en negreta, algunes frases que em semblen essencials sobre la ja sucosa llista d’idees fonamentals.

De fet, el que cal reconèixer és que no és pas que inventi la lluna, l’Inger, sinó que repeteix, en una enèsima versió, allò que molta gent sap i ha exposat moltes vegades.

No fa gaire, a mitjan novembre, ho deia ben fort en Gregorio Luri en un acte d’homenatge als professors que es jubilaven el 2011:  Després de passar revista als diferents corrents educatius que hi ha hagut des dels anys 60 fins l’actualitat, concloïa dient una cosa [no textual però gairebé] així:
Després de moltes anàlisis i estudis sobre els diferents mètodes i corrents educatius, arreu del món, l’únic que sabem del cert és que el més important en l’educació és el factor “bon professor”.

I això exactament era el que ens va explicar en detall un estimat professor universitari a un grup d’alumnes seus, la majoria dels quals havien esdevingut després professors universitaris o de secundària,  en un acte d’homenatge que li vàrem fer el passat 19 de març.

Va dir que el professor que més el va ajudar i el marcar, va ser el seu professor d’espanyol a l’institut, a França. Un professor que va descriure com una persona íntegra, competent i responsable, un d’aquells professors que sempre portava la classe preparada -i que tot ho notaven- i no buscava fer temps morts, ni buscava ser “amic dels alumnes”  ni ser “simpàtic” amb ells i molt menys encara “fer-los la pilota”.  Un professor que no els explicava si allò que els deia era “útil” o no, però que sempre intentava motivar-los… fins al punt que les seves classes eren per a ells una mica com els contes de “Les mil i una nits” que feien venir ganes que ja fos l’endemà per veure com continuava l’explicació…

Ho tinc molt present, perquè aquella intervenció, que recordo ab emoció i admiració,  va ser gravada en video i, després, l’hem vista i sentida diverses vegades.

Nosaltres mateixos som també, en part, fruit del seu bon fer de gran professor, la impromta del qual ens acompanya tota una vida sencera.

Dit això, la pregunta del milió sembla ser: Com és que els models i les estratègies que funcionen són coneguts i en canvi no es veu de cap manera que ni a l’estat ni al país se’ls vulgui imitar?

Ara parlen d’allargar el Batxillerat a tres anys en comptes dels dos actuals. Molt bé.  Però què hi ha de crear una carrera de magisteri que seleccioni només els millors méstres?  Algú n’ha sentit a parlar mai en aquest país?
Què hi ha de modificar els currícula i els continguts i les estratègies de control perquè s’ensenyi  coses fonamentals?
Què hi ha també d’aquesta ajuda immediata a Primària i a Secundària perquè els alumnes que  no segueixen el ritme no caiguin en un pou sense possibilitat de tornar a la superfície?  Hi anem anant per aquest camí?

En vaig parlar en la meva petita intervenció durant aquell acte al qual em referia abans:
Em pregunto i no entenc com és que l’Educació amb majúscules i en totes les seves branques, tot i ser tan important en la vida de les persones no forma part de la informació i el debat quotidià als mitjans de comunicació i, en canvi,  es transforma en notícia exageradament transcendent qualsevol estupidesa referent a l’esport i tot el que l’envolta? Opi del poble? Sens dubte.

Es una fal·làcia repetir una i mil vegades que l’educació és una de les coses més important a la vida, i allò que ens ha de permetre superar la crisi i crear una societat més justa… i  seguir ignorant-la com a realitat i com a tema de debat permanent, relegant-la al silenci, mentre es magnifica i manipula la importància del trànsit, el temps, l’esport o les petites curiositats i absurditats de la vida quotidiana.

Tot està per fer o per refer.  Hi ha molt a canviar per millorar-ho. Cal fer caure moltes estàtues aixecades al culte adoratiu a la  deesa Estupidesa.  I ara, és urgent destruir-les!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Contraportades de La Vanguardia: creativitat 1/2

El dimarts 24 d’agost.  la contranportada de La Vanguardia anava dedicada a l’emprenedor John Mullins. Vaig apuntar-me les  referències  i desar-les  com a esborrany al blog. A la llista d’esborranys n’hi ha encara mitja dotzena, alguns dels quals potser no passaran a post. Però com que hi ha una altra “contra” que empeny, em decideixo a resoldre aquesta.

Bàsicament el que calia ressaltar eren dues o tres idees importants que, tot i ser conegudes, cal repetit una i altra vegada per tenir-les ben presents.

La primera:  puc parlar durant hores del que vaig aprendre dels meus fracassos i només uns minuts dels meus èxits”. La reflexió és força important i és d’aquelles amb les que gairebé tothom hi està d’acord. El que no es diu però és que cal fer l’exercici d’aprendre del fracàs i fer-lo ben fet. Segurament hi ha tot un llibret a escriure sobre la manera de no quedar-se en situació de l’escaldat i  esmaperdut que ja no tornarà a aixecar el vol després del fracàs.

La segona és, mutatis mutandi,  allò que en Miquel Martí Pol va formular així  “Tot està per fer i tot és possible”, idea probablement copiada d’alguna vella dita xinesa o grega . Jo m’atreveixo a aportar-hi un afegitó important: “Tot està per fer o per refer… ”
John Mullins la complementa amb la idea que tot  és afer de combinatòria d’elements. Per il·lustrar-ho es va referir a  la teoria de Vladimir Propp i els 31 elements  bàsics dels contes que la conformen.  L’anàlisi estructural dels contes  va portar Propp a afirmar que  qualsevol conte, història o relat  quedava  encabit en alguna de les moltes combinatòries possibles que es podien fer amb aquells 31 elements de referència.
D’allò se’n podia també deduir que, a partir d’una nova combinatòria d’aquells elements,  es podria crear també un nou conte, història o relat.  Bé, això és el que dic jo.

El que en Mullins  va dir, i que  va ser el titular de la contra de La Vanguardia és Si vols obtenir grans beneficis, soluciona grans problemes”. El missatge i el truc consisteix doncs a trobar la combinatòria d’elements que solucioni algun problema existent. Si a això hi afegim la idea que tot es pot millorar, el camp de treball de les noves generacions és immens , i del tot oposat a la idea de la maledicció del NINIsme.

El tercer punt es referia a la importància clau que tenen els emprenedors en la societat actual i la necessitat que els governs potenciïn al màxim l’emprenedoria i la creativitat tot reduint al mínim la intervenció governamental:  ” La societat que no sigui oberta, cosmopolita, políglota i dinàmica  no serà una societat rica”.

De fet el que em va suggerir aquest cúmul de bones idees és que encara falta anar més enllà en el raonament, i  afegir que una societat oberta, cosmopolita, políglota, dinàmica i creativa és del tot incompatible amb uns mitjans de comunicació opiacis, on predominin els programes escombraria i el futbol. Que també és incompatible amb un sistema educatiu on imperi la indisciplina i la manca de respecte envers el professorat .

Que d’emprenendors ho hem de ser tots una mica i no quatre il·luminats, això sí a condició que en temps de crisi greu com els que estem patint, ens prenguem tots seriosament que cal imposar una economia de “guerra”, una activitat creativa “de guerra”, desempallegar-nos urgentment de tota la farsa mediàtica i política que ens aclapara i substituir-la per uns mitjans de comunicació al servei de la creativitat i la lluita contra la situació de crisi  actual , i la lluita seriosa i sense treva contra la corrupció.

______________________________


Nous refranys per als nous temps

Una de les propostes que anualment han anat repetint els animadors del “taller d’escriptura” del setmanari New Statesman ha sigut demanar la creació de nous refranys adaptats a les connotacions sociopolítiques dels temps actuals. Un exercici de creativitat que em té  el cor robat.

M’ha vingut al cap això aquest matí quan, al programa d’en Josep Cuní, el poeta Joan Margarit ha emprat el refrany que va quedar primer de la lista dels deu refranys més populars a Catalunya: “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.

Tots els blogaires catosfèrics  saben que en Víctor Pàmies va dur a terme un treball de recerca linguística de gran abast per determinar quins eren els refranys catalanys més emprats pels catalanoparlants arreu del Principat. Després d’aplicar algoritmes complexos i moltes hores de feina destriant totes les contribucions rebudes, va arribar a les conclusions  i llistes que publica en el seu post  El Top 100: Els cent primers [refranys] classificats, amb percentatge d’ús

Que el refrany més emprat sigui  “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era” em va sorprendre de totes totes. perquè sota una aparença de senzillesa i lògica, té unes connotacions filosòfiques  i abstractes considerables  que el converteixen en una màxima que té poc a veure amb la immediatesa i el bertranisme d’altres refranys  molt populars…

M’hauria estranyat molt menys que el refrany guanyador hagués estat el que assegura que “Qui oli remena, se n’unta els dits” pensant en les miríades d’afers de corrupció econòmica que s’han destapat en es darrers anys. Refrany que assenyala tota aquella  gent que des de l’administració de bens econòmics, s’enriqueix per les bones i , sobre tot,  per les males…
Milions d’exemples avalen la validesa d’aquest refrany arreu de Catalunya i d’Espanya.

El Top cent dels refranys catalans equival a tot un Tractatus Logico-Philosophicus de la cultura del país que pagaria la pena establir com a llibre de  lectura i d’estudi obligatori als centres de secundària, per tal d’etificar i socioalfabetitzar els joves d’avui.

Però com que la sabiduria és un ésser viu  i en constant evolució, he pensat proposar al Víctor Pàmies que consideri també la conveniència d’escanejar els refranys emergents, aquells que apareixen per modificació de refranys preexistents o es creen de nou en nou per tal de  reflectir les noves circunstàncies dels temps actuals.

Jo en proposo uns quants més, valgui el que valguin, conscient també que “De desagraïts, l’infern n’és ple”  :

  • No vols caldo? Vota més Tripartits!
  • De partit de govern mudaràs i de lladre no t’escaparàs
  • Qui de jove no treballa, de vell encara viu a casa dels pares
  • Com Millet faràs i de la presó te n’escaparàs
  • Qui vulgui peix al cove, que voti l’Artur Mas
  • El bon català s’emprenya després de pagar el peatge del Garraf
  • Qui no vota, la caga
  • Vell Montilla fa bon caldo
  • De corrupcions, Laportades i Milletades n’hi ha a totes les comarques
  • Tira més “la Princesa del pueblo”  que el Canal 33 o tres mules maxegues
  • Els brams del PP no arriven a la Moncloa
  • Qui no s’arrisca no ensorra la Sagrada Família
  • Del PP i home o dona de bé… vols dir que pot ser?
  • No es pot estar repicant i anar a Can Barça
  • Si vols estar ben servit, vota tu mateix Independència !


_____________________

Enllaços

****************************

4a Festa de la Poesia a Sitges. Juliol 2010

M’han comunicat que en aquesta adreça hi ha el programa complet dels actes de la quarta festa de la Poesia de Sitges. Tot un esdeveniment poètic.

El programa d’actes en format pdf

Miraré de participar en alguns d’aquests actes. Quin luxe de tot plegat!
No hi ha com tenir-ne ganes, voler-ho fer, saber-ho fer  i  ser a Sitges.

Com diria en Biel Mesquida, només d’imaginar la festa, ja ens ve  “poemera”…