Diccionari dels verbs que encara manquen…

L’altre dia, acabava el post sobre el blog Éditions de nulle part   dient… — Perdoneu l’autocitació (une fois n’est pas coutume !)—  això:

Monique Tomson, autora/impulsora d’un Dictionnaire des verbes qui manquent, amb 2480 nous verbs afegits des del 2009, verbs que faltaven al francès i que ella va recopil·lant amb la participació de col·laboradors espontanis.

No em vaig poder estar de proposar-los dues entrades : *tombecracher i *génialer
I ara estic esperant que les aprovin i les afegeixin a la llista. Així faltaran dos verbs menys. Falta veure si els agraden i els beneeixen o no.

Gairebé d’una manera reflexa, se’m va acudir que si en català no existís una cosa així, caldria crear-la.
Google informa que efectivament existeix en català un Diccionari de neologismes versió paper, publicat el 1997 per edicions 62.
I el TERMCAT, que és una académia seriosa, té posats en línia gairebé tots els diccionaris possibles,  així com una Neoloteca però el cert és que un *Diccionari dels verbs que manquen al català … aquest no hi és i no sé si estan disposat a que hi sigui…, així doncs -ordre alfabètix-: Miquel Alonso,  Toni Arufat & Fina, Ateneuesfèrics, Júlia Costa, Salvador Macip, Víctor Pàmies, Àngels Parés, Francesc Puigcarbó, Joan Terol, Jesús Tibau, Veí de dalt… algú s’atreveix a posar la primera pedra verbal?

La gràcia d’un dicionari d’aquestes característiques és que és una obra col·laborativa, obert a la participació universal. Èxit assegurat i eficàcia linguïstica global també assegurada. Penseu que us podeu guanyar el cel lingüístic!

Se m’acut proposar que, mentre no aparegui algú que se’n responsabilitzi i ho tiri endvant, ofereixo aquest post perquè afegiu algun verb català que encara no existeix com a tal a la secció de comentaris.  Aquí quedaran en dipòsit, i a disposició del bon *diccionarer que diccionaritzi el *Diccionari dels verbs que manquen en català, abreviable en DVQMC (?), si mai arriba a veure la llum.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

PS.

Sóc dels somiatruites a qui els agrada predicar amb l’exemple. Així que la meva primera aportació al DVQMC és el verb
*somiatruitar i un dels seus sinònims en registre familiar o vulgar.

SOMIATRUITAR: acció d’imaginar i/o verbalitzar coses impossibles o improbables. Sinònim: *capullejar
CAPULLEJAR : acció d’imaginar i/o verbalitzar coses impossibles o improbables. Sinònim familiar o vulgar del neutre *somiatruitar

_____________________________

Catanyol sí? Catanyol no?

En Francesc Puigcarbó em deia en un comentari que el meu escrit li havia donat una idea per un proper post sobre un tema polític i, per tant, seriós.

Per la meva banda, la lectura del seu darrer post,  titulat  Ojalà, m’ha dut a imaginar una sèrie de reflexions sobre la llengua que jo intitulo  “Catanyol sí o catanyol no?” .  Val a dir que això torna a ser un comentari a les seves reflexions i propostes, que d’entrada semblen prou ben ponderades i assenyades, però ja sabem que les aparences enganyen !

Ai! ai! ai! Aiaiai!  Crec, Francesc, que entenc la teva bona voluntat, però ja fa temps que es va acabar l’època dels petits canvis autònoms i controlats.  Fa temps que vam entrar en l’època dels efectes papallona, en què qualsevol bufadeta pot provocar una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. Tot és ple de capses de Pandora!

I dic això perquè amb el petit canvi que tu proposes: admetre “ojalà“…  podria ben bé passar com va passar amb el mur de Berlin (valgui la mala comparació): que es comencés obrint la màniga amb aquest mot, i que ja no hi hagués aturador i potser calgués incorporar-hi “desdeluegu”,  “bueno”,  “baratu”, “aparatu” i “i pico” i, pel cap baix, més d’un centenar i escaig més de préstecs lingüístics de la germana llengua castellana que de fet ja estan ben vius i trempats en el català catanyol parlat arreu del país.

I què passaria si s’acceptés?
Avantatges, molts, i no exclusivament lingüístics, sinó també terapèutics: De cop hi hauria milers (centenars de milers, algun milió?) de ciutadans que estarien cofois de parlar un català per fi normalitzat, alguns dels quals es desempallegarien del patiment per mala consciència de no parlar un català prou acurat.

Inconvenients, pocs, però greus: alguns atacs de cor irreversibles, fatals, entre tots aquells que han lluitat, sofert i alguns patit, per mantenir un cert nivell de correcció -diguem purisme- i que ara es veurien traïts i apunyalats pels propis fills, germans o amics: “Tu quoque, Francesc, rei mei”?

De fet, tal com està el pati, és probable que el canvi definitiu de  “tant de bo” pel catalanyol “ojalà”, així com l’extensió de l’ús de centenars de mots catanyols, podria ser qüestió de molts pocs anys, sense forçar-ho gens ni mica!

Però això ens duria molt lluny, mentre que aquí parlàvem només d’ Ojalà i fèiem l’esforç d’imaginar que es pot fer abstracció de la resta d’implicacions sociolingüistiques.
Llavors, Francesc, si vols que la teva proposta tingui probabilitats d’èxit immediat, et suggereixo dues solucions mediàtiques:

1. Crear un grup de fans de la catalanització i normalització del terme “Ojalà” al Facebook i veure què passa.
Crec que les hordes facebookístiques (feisbuquístiques?) estan disposades a fer-se fans de gairebé tot,  la proposta podria fer forat i tenir un èxit apoteòsic!  Es qüestió de provar-ho. I costa ben poc. “You can” ;o)

2. Fer arribar la idea al departament logisticolingüistic dels “Matins de Josep Cuní” o bé als creatius del programa “Banda ampla” i que entre els uns i els altres ho posin a debat públic.

Si s’intueix que no ha de córrer sang lingüística, llavors, endavant! I si al Josep Cuní i a la Pilar Rahola els semblés bé, també ho tindries guanyat!

Ara, si es veu que això podria provocar una revolució social, cultural, política i econòmica o que els partidaris del “bloc” i no pas “blog” s’hi oposen… Cagada pastoret: ho tindries del tot perdut!
I en aquest cas, caldria fer marxa enrera: Es diu que només era una “boutade” del senyor Francesc Puigcarbó i aquí no ha passat res. ;o)…

A mi ja m’estaria bé que el TERMCAT acceptés “Ojalà”…com a animal sinonímic de “tant de bo”, però em temo que són molts durs de pelar! I és probable que ells temin les conseqüències que podria comportar cedir mig pam de terreny al catanyol sense “batallar”.

Ara, si la teva proposta prosperés, puc imaginar la propera campanya electoral amb cartells que incloguessin eslògans enriquits amb  “ojalàs” a dojo:

Ojalà que el Tripartit no sumi. Tant de bo que no sumi el Tripartit”
“23 anys més… Ara és l’hora del  Masoquisme! CiU t’ho imagines? Ojalà! ”
“Vota al PP català. Ojalà
“Albert Rivera es despullarà i Ciutadans no desapareixerà! Ojalà!”
“No votar és com votar les dretes. Ojalà que aquest cop tothom vagi a votar”

I és que Ojalà vol dir Esperança… i l’Esperança és l’últim que es perd 😉

__________________________________________________________________