Com viure la vida: Preceptes complementaris.

Aquest post  és la continuació del que vam escriure fa uns dies amb el títol   “Rules of Life”, llista de preceptes que,  en broma i en serio, ens proposen unes actituds i unes activitats per millorar la qualitat de la vida pròpia i la de les persones que conformen el  nostre entorn.

Vam fem un petit esforç per validar el primer precepte,  que és el que exigeix crear sempre alguna cosa, per petita que sigui, que serveixi per millorar una situació determinada. I així ho vam fer: vam reordenar els preceptes proposats, en vam retocar alguns per afinar-los i,  fins i tot, ens vam atrevir a crear-ne algun.

Poques hores després ja estàvem pensant que caldria afegir-ne un munt més i que per poca col·laboració aliena que s’hi afegís, aviat arribaríem a un llarg centenar,  més a prop dels  200 que dels 100. I que potser sí que allò que metafòricament en dèiem els “mil nou manaments” foren mil preceptes reals,  una mena de nou catecisme que fins i tot podríem anomenar * “El manual d’ètica fonamental de la dècada.[2010-2020 ;-)]“, manual apòcrif del qual ja en reivindiquem la paternitat (i la gosadia que hi va associada)  a partir d’ara mateix. 

En vam trobar un gavadal en intentar muntar un qüestionari sobre creativitat que ha de completar la sèrie dels qüestionaris temàtics que tenim endegats en francès i que mirem ara de tenir també en català, castellà i anglès.
Ens diuen que per crear cal subvertir l’ordre establert. Que no hem de tenir por a arriscar-nos i a equivocar-nos. Que cal mirar les coses des de punts de vista diferents. Que no ens hem d’autocensurar les idees…

I n’acabem de trobar un altre cabàs ple en un genial poema en prosa d’Eduardo Hughes Galeano, que el mateix autor va llegir al programa “Singulars” de Tv3.
“El Dret a somniar. El Dret al Deliri. El Dret a la Utopia.”
Costa de trobar un poema tan bell i tan emotiu com aquest. Cada paraula és un compendi de sabiduria, cada frase, un nou precepte vital que afegir a la llista de preceptes que ja tenim confegida però que forçosament ha de quedar oberta a noves aportacions.

Diu això:

Així doncs, formulats en forma de preceptes, a la llista oberta hi afegim encara aquests pocs més, i no per pocs poc importants:
*Sigues sempre poeta, fins i tot fent prosa.

*Sigues sempre tan creatiu com puguis.

* L’amistat cura i allarga la vida. Cultivem i reguem les nostres amistats.

* Cal disposar d’un lloc per cada cosa i posar cada cos al seu lloc.

*Viu la vida per ella mateixa, no per tenir i per guanyar.

*Intenta fer que la tele sigui un electrodomèstic més. no un estri essencial.

* Cal reclamar sempre que es faci Justícia, i no oblidar ni delictes ni crims passats.

* Contribueix a esborrar, en la mida que puguis, les fronteres dels mapes.

* Facis el que fais, fes-ho bé   (“Age quod agis et bene agis”)

* El talent en abstracte no és bo per a res. Concreta’l en coses concretes.

* Per poder canviar el món, comença per fer petits canvis significatius.
( Els petits canvis són poderosos. (© TV3. Lema del Capità Enciam.) 

* Pensa globalment, actua localment : milita en alguna associació, organització o partit, perquè la unió fa la força.

* Viu cada dia com si fos el primer dia i cada nit com si fos l´última.

i també els nou preceptes que s’associen a les  Nou Nobles Virtuts  de l’ètica anglosaxona, basada en el culte als deus de la mitologia nòrdica:  Woden i Odin:

1. Courage and Selflessness:  Be brave, stand up for yourself and what you believe. Do not turn the other cheek.

2. Truth:  Be honest with yourself. You only kid yourself if you lie. Be truthful to others.

3. Honour: Believe in yourself and the folk. Stand by what you believe.

4. Fidelity:  Stay true to yourself, your family, faith and folk.

5. Discipline and Duty: Develop self-discipline and inner strength rather than relying on other stimulus. Follow these values. Teach others.

6. Hospitality: Your hearth should be welcoming to family and folk. Help those in need.

7. Industriousness: Work hard to achieve your goals and make strong your inner self.

8. Self-reliance: Try not to rely on others, do what you can yourself.

9. Perseverance:  Life is a hard path at times, but push yourself on till you reach your goal.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

___________________________________

Anuncis

Idees contra la crisi. Impost ISF.

Idees: en plural, que fa més efecte. I m’afanyo a dir que les dues són extremes, com són sovint les bones idees. Factibles? Ja no ho sé.  On són ara que els necessitem tants i tants economistes, enginyers, advocats i sociòlegs i periodistes… Per què s’amaguen sota les pedres o sota una espessa capa de covardia?

La idea principal ve de França, i concretament d’un home amb una llarga trajectòria com a periodista i escriptor creatiu de solvència contrastada. Parlo de Walter Lewino, per qui sento una admiració i devoció especials, per raons que no fa al cas que expliqui aquí.

La idea, la presenta en un post  del 28 de maig  titulat:

Un nouvel impôt 28 mai, 2010.
Posté par walterlewino dans : POLITIQUESOCIETE

El seu blog no té títol. Només el seu nom. Això sí el subtítol promet “Una idea per dia cuinada per el Noble Vieillard Facécieux” que abrevia amb les incials NVF.
Jo crec que hi hauria d’afegir encara una  C de creatiu, un G de genial i una  R de Revolucionari.

El que Walter Lewino proposa és un impost que -segons ell-  que susbtituiria tots els altres: un Impost Sobre la Propietat, i ho argumenta així:

(…)

C’est vrai. Mais la critique est facile. Que proposez-vous ?
Attends un peu, Bonhomme. Les impôts, on en a connu de toutes sortes : la taille, la gabelle, la dîme, le péage, l’octroi, le fouage, celui sur les fenêtres, celui sur le pinard, sur les épices, sur la promotion sociale, j’en passe et de moins sympathiques. Je me permets donc d’en proposer un nouveau qui les remplacera tous.
— On vous écoute.

— Oh ! je n’ai rien inventé. Mon impôt c’est en fait la généralisation de l’ISF.

— L’impôt sur les grandes fortunes ?
— Tout juste Auguste. Mais pas uniquement sur les grandes fortunes, mais sur toutes les fortunes, grandes ou modestes,
disons un impôt sur la propriété, sur ce qu’on possède et non sur ce qu’on produit. T’as un appartement, impôt en fonction de sa valeur, pareil pour ta bagnole, ta résidence secondaire, ton fond de commerce, tes meubles, tes bijoux, de famille ou non, tes actions en bourse, ton argent placé, ton équipement informatique et électroménager, tes gadgets sophistiqués, tes abonnements divers, etc. etc . Tout ce que tu possèdes qui un peu de valeur marchande et qui en fait est le résultat du travail des autres. Un impôt non pas sur ce que tu produis mais sur ce que tu consommes, sur ce dont tu profites.
— C’est n’importe quoi. Ce sont surtout les pauvres qui vont payer.
— Qui a dit ça ? Il y aura une échelle progressive
bien évidemment. Plus tu possèdes plus ton taux d’imposition est élevé.
(…)
(Post complet
)


Aquí és on s’esperen els  “peròs” dels especialistes i dels que no ho són. Aporteu la contraofesiva a aquesta proposta revolucionària. Res d’insults. El que calen són arguments econòmics, sociopolítics, filosòfics…
Walter  Lewino ens parla d’un impost no sobre el que produim sinó sobre allò que consumim i allò del que gaudim.
¿Es totalment impensable que hi hagi uns superordinadors que calculin “científicament” amb centenars o milers de variables  – les que toqui aplicar en cada cas, per cada persona o cada família-  el que pertocaria pagar a cadascú?

Atreviment per atreviment, jo m’he atrevit a proposar una segona part, que considero del tot necesssària i que no cal pressuposar inclosa en la primera. Suposant que s’aconseguís establir uns criteris científics i per tant,  justos i solidaris, caldria implementar paral·lelament un paquet de mesures legats que castiguessisn severament qualsevol intent de frau a la societat.

Severament vol dir cadena perpètua  i confiscació de bens aplicada desproporcionadament, penso en una proporció geomètrica i no aritmètica, als intents de frau per part dels ciutadans que s’atrevissin a fer trampa.

Només així es frenaria la cursa per veure qui aconsegueix fer el frau més espectacular que de seguida es desfermaria, i que és la regla que impera actualment a nostres societats. La prova en són els escandalosos i criminals afers  Millet & Turull, l’afer  Gürtel, l’afer Pretòria i els centenars més de casos que desconeixem o ens amaguen i tapen.  Cal acabar amb la impunitat!  El robatori i el malbaratament de cabals públics haurien de ser considerats crims castigats amb les màximes penes possibles.  Això ja fóra un gran pas per a la humanitat. Ens calen jutges valents que s’atreveixin a modificar les legislacions en aquets sentit.

El principi de solidaritat aplicat a escala total només hauria de preveure com actuar sobre els paradisos fiscals, que fóra potser el pitjor taló d’Aquiles de la proposta. Tasca difícil però no impossible… També sobre aquest tema fan falta bones idees. Com més acurades millor.

Em fa molt mala espina que hi hagi tan poca aportació d’idees per part de tota la societat per mirar d’aprofitar la crisi per establir un nou ordre econòmic més assenyat, més just i solidari.

Ho torno a preguntar. On són ara que els necessitem tants i tants economistes, enginyers, advocats, sociòlegs i periodistes… Per què s’amaguen sota les pedres o sota una espessa capa de covardia?

_____________________________

Postcomentari

Blog de Walter Lewino.
Post: Un nouvel impôt
Data : 28 de maig de  2010
Comentari personal. Data 4 de juny de 2010

Heus aquí la versió original de la meva proposta, que vaig penjar  en forma de comentari, al blog del Walter.

Cher Walter,

Mes félicitations pour ton billet ! Génial. Je me charge de faire passer ton message “urbi et orbi” en Catalogne et même au-delà de nos “frontières”… je veux dire… en Espagne où il atteindra les rivages du Ministère d’Économie dans le courant de la journée, demain vendredi.

À l’heure actuelle, -ça, j’en suis sûr- ton idée fera un malheur,  et le bonheur du Gouvernement !
Paumés comme d’habitude sur tous les fronts, parfois on a l’impression qu’ils n’ont pas d’idées du tout, ni bonnes ni mauvaises. Ce qui est le pire qui pourrait nous arriver. Mais en réalité je crois ils font semblant de ne pas avoir d’idées. Ils en ont. Peu et pas simples, mais ils en ont. Seulement ils préfèrent passer pour des imbéciles que passer pour des révolutionnaires…
Déguisés en socialistes purs et durs, ton idée venant de toi, pas d’eux, ça risque d’avoir une chance. Sait-on jamais ce que notre Président Rodríguez Zapatero est prêt à mettre en oeuvre ?

Ton idée devrait faire un malheur parmi les Think Tank du gouvernement et permettrait sans doute de sauver le Parti Socialiste d’une scandaleuse défaite électorale lors des prochaines élections générales.

Bravo pour ton génial ISF.   Impôt (Proportionnel et Juste) sur la Fortune… Révolutionnaire. Fallait y penser. Fallait l’expérience d’un NVF, et il n’y en a qu’un ! Il a vu juste. Qu’on se le dise…!

On compte sur le fin nez des mathématiciens et des informaticiens pour trouver une formule vraiment juste, un algorithme assez complexe pour qu’il tienne compte des mille et une nuances à considérer,  et éviter ainsi des suicides en masse… ;o)
Mais je suis sûr qu’on a plein de SuperPhébus -ceux qui ne se trompent jamais- qui feraient le boulot comme il faut, vite et bien.

Or, j’ose proposer d’accompagner ton impôt d’un bon paquet de mesures légales punissant sévèrement toute tentative de fraude…
Perpète pour toute tentative d’evasion fiscale d’un côté et, de l’autre…confiscation des propriétés familiales appliquée en proportion géométrique à la fraude commise.
Comme quoi, la peur des uns empêcherait la connerie de leurs proches, et la menace de ces “couperets” non sanglants ferait marcher le modèle convenablement. Il faudrait que tout le monde suive…

À commencer par Xavier… qui avoue sans vergogne -tu vois bien- qu’il essaierait de tricher  tout de suite…avant même l’application de l’ISF ! ;o)

Dura lex, sed lex… Autrement ce serait une course à qui frauderait davantage… qui est en fait ce qui se passe partout à l’heure actuelle … tu ne trouves pas ?

Ah! Ça mènerait droit -en très peu de temps- à une société presque idéale… “Société Sarkozy”, ou “Société Aubry”,  “XXIst French Brave New World”, “ISF : Le meilleur des mondes”… l’Europe ideale … quels beaux titres !
Que ce serait beau à voir et à vivre ! Rêve ou cauchemar ? ;-)
Posons la question pour provoquer des réactions…voir si ça donne quelque chose… Ton billet est daté du 28 mai et toujours pas de réactions à l’échelle nationale ? Pauvre France…!

Mais rassure-toi, ça je le verrai pas, et mon fils non plus. Toi non plus et tes fils et petits-fils non plus… je pense…
Ça restera au stade de scénario bon pour un film de fiction à grand succès: Berlin, Cannes, Venise, Madrid, Paris, Hollywood 2012 ? Ça raflerait bien tous les prix : Ours, Palmes, Lions, Goyas, Césars, Oscars…

Autant consacrer tes efforts à imaginer les acteurs protagonistes de l’histoire, le metteur en scène, la bande sonore, le titre du film et les séquences de la bande annonce…
Développe un peu ton idée et tu verras vite ce que ça donne !

Je pensais à l’utopie ? Oui, bien sûr, à moins que… oui, en effet, tout devrait passer par là, par un film montrant que ce serait moins utopique qu’on ne pense et que…

On verra bien.

Meilleurs voeux de ton vieux
Sani

____________________

Barcelona, la Diagonal i veleïtats urbanístiques de ciència ficció

En aquest moments hi deu haver rius de tinta i rius de bits  a que analitzen i intenten explicar l’entrellat del  “Cas Diagonal 2010”.  Sóc dels que creuen que és sempre fonamental disposar d’un corpus d’informació –com més plural i de qualitat, millor – a partir del qual poguem nosaltres conformar la nostra opinió. Però això no sempre és posssible perquè requereix temps i dedicació, i sovint s’imposa la rauxa de procedir a opinar “de pressa” una mica improvitzadament, prescindint d’aquesta informació prèvia que acostuma a fer més sensates i vàlides les anàlisis  i les propostes associades que cal aportar necessàriament.

Aquest és el cas d’avui amb la meva opinió sobre “l’affaire Diagonal”, però m’hi llenço…

D’entrada manifesto la meva satisfacció pel resultat: el triomf, -quasi  el 80% del vots- de l’opció C que indica clarament a l’alcade Hereu que s’abstingui de tocar la Diagonal en els termes en que pretenia modificar aquella via.

Segonament, m’agrada constatar que una petita participació pot aconseguir un resultat fabulós. Menys del 13%  aconsegueix el que hauria aconseguit el 60, el 70 o 8el 0% de participació ciutadana. Són bones notícies per a la gent compomesa amb la tasca democràtica d’anar a votar.

Tot i això, tan escassa participació s’explica, en part,  perquè la gent, entesa com a massa ciutadana amorfa i abstracta, no és capaç d’implicar-se seriosament en temes de caràcter macrourbanísc que inclouen, a més, un component de ciencia ficció considerable. Però en aquest cas, cada opció A i B  amagava al darrera un munt de implicacions molt importants que no s’havien explicitat en la seva extensió i profunditat. de diversa índole. Mentre que l’opció C, com ha estat manifestat repetidament -jo no puc dir-hi res perquè no era als cens alectoral i no ho vaig veure-  era l’opció amagada, i per tant s’havia fet trampa des de l’organització de la consulta electoral. Així de greu.

Aquí és on es pot començar a parlar del pecat de manipulació i demagògia comès per part dels responsables municipals, que volent començar a dibuixar el nou sistema urbanístic del futur de la ciutat de Barcelona, a la “Blade Runner”, van decidir que l’element clau per on calia començar era provocar un caos circulatori a l’artèria interior de la ciutat: la Diagonal, per aconseguir així  poder modificar un darrera l’altre, en una cadena imparable de necessitats, tots els aspectes del trànsit rodat a Barcelona.  La semiparalització del trànsist de vehicles per la Diagonal, fos quina fos l’opció urbanística que es triés, imposaria una reducció dràstica de l’ús del transport privat afavorint una crescuda exponencial de la demanda de transport públic i permetria la redefinició de vies amb el famós sistema ortogonal,  i un increment considerable de l’ús de motocicletes i bicicletes… En Jordi Hereu i el seu “Pla Hereu” serien recordats en el segle XXII com un nou Cerdà, un nou Haussmann,  un nou català universal… Fum. Fum. Fum!

La cerca de la benedicció citadana  a aquest projecte utòpic i visionari de transformació quintessencial de la ciutat de cara al futur  devia anar acompanyada de valoracions polítocoeconòmiques prou importants com per  transformar la idea en obsessió i la bona idea de donar la veu a la ciutadania plebiscit ciutadà en una mala praxis de mangarrufa  informativa i estafa mediàtica, per acabar sent un immens fracàs tecnològic i ètic.

Ser alcalde de Barcelona requereix tenir una pell de cara i espatlles d’un gruix especial, també una provada capacitat de defecació sobre tota mena de crítica  i sobre tota mena d’opositors. Forma part del perfil i de les exigències del guió… De manera que, com ja està demostrant, el senyor Hereu sortirà “enfortit” del fiasco. Tot plegat li sortirà barat: només li costarà unes setmanes de malhumor i un record permanent agrellefiscós que, -el temps ho apaivaga tot-, anirá esborrant mica en mica amb els anys.

L’aparell mediàtic que li va dissenyar les estratègies del projecte Diagonal li trobarà  fàcilement la manera de justificar els desastres, afilant la retòrica política per treure profit electoral d’aquest desgavell que ha provocat per haver perdut la perspectiva real de la gravetat de la crisi en què estem immersos els ciutadans de Barcelona i de tota Catalunya.

Val a dir que els arguments esgrimits pels dos representants de l’oposició, el senyor Trias i el senyor  Fernández Díaz  m’han semblant nuls. No aporten res vàlid i demostren només la seva voluntat d’aprofitar la situació per fer llenya de l’arbre caigut. Són d’un ridícul patètic i demostren una vegada més que cap dels dos no mereix ser votat com susbtitut de l’alcalde actual.

Ara és quan el nou Jordi Hereu, mereescudament bufetejat per la ciutadania, degudament alliçonat per persones de totes les tendències, reconeixent l’error immens que ha comès i  purgant la seva actitud xulesca i prepotent, pot començar a fer alguna cosa bé.
Potser podria començar per fer una mica de cas als responsables dels altres partits que conformen el seu propi govern.

No sé si això ja comença a ser el càstig just que mereix aquest alcalde ni em toca a mi decidir-ho. Cada alcalde té el seu Sant Martí que són les properes eleccions municipals.  Que ho decideixon llavors els barcelonins. I tant de bo que els electors superin el 12,5%.

__________________________________________

Enllaços

***********************************


27 de març a les 20h30. L’hora del Planeta 2010. Propostes de futur

L’amiga Nat m’envia un correu amb notícies escollides i , per tant, d’interès contrastat.

La primera de la llista es refeix a  “La hora del planeta 2010”,  un fitxer .pdf en castellà que informa sobre la inciativa de l’organització  WWF.

¿Qué es la Hora del Planeta?
La Hora del Planeta es una iniciativa global de WWF donde los individuos, escuelas,organizaciones, empresas y gobiernos apagan sus luces durante una hora para votar a favor de la acción sobre el cambio climático. Al votar con sus interruptores de luz, los participantes de la Hora del Planeta envían un poderoso mensaje visual a sus dirigentes exigiendo acción inmediata sobre el cambio climático.
La Hora del Planeta es el evento climático más grande en la historia. En el 2009, participaron más de 4,000 ciudades en 88 países, incluyendo 200 ciudades españolas.
WWF espera a través de la Hora del Planeta generar impulso político para la adopción de un tratado mundial ambicioso, justo y vinculante sobre clima para reducir nuestras emisiones de carbono, después de los decepcionantes resultados de la Cumbre de Copenhague.

¿Qué es la Hora del Planeta?La Hora del Planeta es una iniciativa global de WWF donde los individuos, escuelas,organizaciones, empresas y gobiernos apagan sus luces durante una hora para votar a favorde la acción sobre el cambio climático. Al votar con sus interruptores de luz, los participantes dela Hora del Planeta envían un poderoso mensaje visual a sus dirigentes exigiendo accióninmediata sobre el cambio climático.La Hora del Planeta es el evento climático más grande en la historia. En el 2009, participaronmás de 4,000 ciudades en 88 países, incluyendo 200 ciudades españolas.WWF espera a través de la Hora del Planeta generar impulso político para la adopción de untratado mundial ambicioso, justo y vinculante sobre clima para reducir nuestras emisiones decarbono, después de los decepcionantes resultados de la Cumbre de Copenhague.

He vist també que la gent de la cadena Cuatro te una pàgina sobre aquet esdeveniment . I ens proposen això:

APAGA LA LUZ, ENCIENDE EL PLANETA

Un año más nos unimos a La Hora del Planeta, la iniciativa solidaria con el medio ambiente, promovida por WWF. (…)

La Hora del Planeta 2010 de WWF tendrá lugar el  faci seva eldemana que  próximo 27 de marzo a las 20:30, hora local de cada país. Su objetivo final es movilizar a más de mil millones de personas de 6.000 ciudades de todo el mundo para demostrar que, actuando juntos, todos somos parte de la solución al cambio climático. (Cuatro)

He buscat a Google més informació com aquesta però en català  i, entre els resultats que dóna,  hi apareix això  al blog d’Iniciativa de Llíria:

Dissabte que ve 27 de març a les 20:30, milions de persones en tot el món apagaran simbòlicament les seues llums durant una hora. A Espanya, WWF amb el suport d’ajuntaments, empreses i altres entitats, així com de milers de ciutadans, apagaran les llums durantl’Hora del Planeta 2010. Des d’Iniciativa t’animem a recolzar esta acció, per això et demanem que et sumes a ella i reenvies un correu a les teues amistats per a donar-li la major difusió possible a l’esdeveniment.

El Blog del Temps ha penjat això:

L’Hora del Planeta de WWF és la major campanya de mobilització global pel clima mai organitzada. L’any passat, mil milions de persones de més de 4.000 ciutats en 88 països van participar en la gran apagada, i aquest any l’organització espera batre aquestes xifres. A Espanya gairebé un centenar de ciutats deixaran els seus monuments i edificis a les fosques el dissabte 27 de març. Durant aquests 60 minuts, els grups de WWF organitzaran activitats per a nens i adults.


A Barcelona, des de les 12 del migdia, hi haurà una taula informativa a la Plaça de la Marina, davant de la Sagrada Família, on els voluntaris convidaran a participar als ciutadans amb moltes i originals activitats, perquè els nens coneguin i aprenguin a cuidar la natura. També hi haurà jocs i premis. I, quan es produeixi l’apagada, se succeiran 60 minuts de música en viu amb Jam i Els Diables de Poblesec.

Fins aquí, la informació que recullo. Falta la meva reflexió, que afegeixo ara. Aquest vespre ales 8, si sóc a casa, apagarem els llums i posarem espelmes. Sí, participarem com a gra de sorra en el desert en aquesta  iniciativa simpàtica, solidària i  wishfulthinkingosa, però em temo que les coses han d’anar per altres camins més seriosos.

Ahir mateix, dissabte, fent el recorregut  Vic-Vilafranca-Vilanova, al vespre, em vaig mirar el món amb ulls d’ “Hora del Planeta” i va venir de poc que no m’agafés un atac. Tot em semblava monstruosament  antiecològic. Milions i bilions de wats de llum malgastats arreu: als carrers; als aparadors de botigues, il·luminats més enllà de les 11 del vespre;  a l’autovia, més fanals encesos  dels que caldria;  i ,mirant els pobles i ciutats, a dreta i a esquerra, un bé de déus de llums cremant inútilment, antiecològicament…

Mentre vaig anar llegint la proposta de la segona edició de “L’Hora del Planeta”, tothom bocabadat i cofoi per l’èxit de la iniciativa del 2009, anava pensant que potser del que es tractaria ara fóra anar modificant ja les característiques de l’acció i fixar uns objectius i un  horitzó perquè d’aquí a 22 anys, en comptes de “L’Hora” es pogués ja parlar del “Dia de Planeta”, així, la ciutat global en la que vivim tots, tindria 22 anys per adaptar-se a tot el que suposaria viure “un dia”  o uns dies sense llum arreu del planeta… considerant, és clar, que en realitat no foren només 24 hores sinó moltes més, pel fet de la diferència horària en el món, marcada pels fusos horaris.

El fet que cada any s’ incrementés en una hora aquest sacrifici solidari per a la millora del planeta, tret de les excepcions òbvies de serveis essencials, demostraria que la iniciativa es quelcom més que una “charlotada divertida”, una acció de propaganda per als monuments de les ciutats que els apaguen, un acte carnavalesc intranscendent.

Em pregunto si arreu no ja del món, sinó només de Catalunya, tots els Ajuntaments han fet de l’estalvi de llum en l’enllumenat públic un tema de debat. Si el Govern de l’Estat ha pres alguna iniciativa per afavorir que, en temps de crisi aguda, s’estalviïn molts millions d’euros malbaratats en pol·lució lumínica inútil. Si Europa ha tret cap directiva en aquest sentit per als seus 27 estats membres…

Com sempre, o massa sovint, acabem constatant el triomf de la desgràcia sobre la patètica bona fe, que només serveix per fer callar una mica la mala consciència, però no serveix en absolut per canviar les coses ni realment ni en la mesura necessària.

Dubto que la meva proposta sigui gran cosa més que una boutade utòpica. Per tant, tant per tant hi afegeixo una petita proposta més: que per arrodonir la festa i la bona consciència es facin comptes dels estalvis aconseguits amb “L’hora del Planeta” i  que es destinin  a la subvenció d’actes solidaris per a persones del tercer i el quart món, que ara més que mai són molt a prop de casa nostra, com qui diu  a la primera cantonada.

Per aquell principi que aconsella actuar localment tot pensant globalment, demano que aquesta proposta la reculli i faci seva qualsevol dels partits municipals de Vilanova que ho considerin oportú.  Tindrà el meu vot.

___________________________________________