Juan Pedro Quiñonero. El Taller de la Gracia. De Caína a la Atlántida. Editorial Renacimiento. Sevilla. 2009
Després de llegir el llibre una primera vegada, el vaig deixar reposar uns mesos i fa poques setmanes em vaig fer un bon regal: em vaig donar el plaer de rellegir-lo amb la màxima atenció, anotant-lo profusament per destacar tot allò que més m’interessés. I en presento aquí la meva visió personal.
Tot i que el llibre es presenta estructurat en un pròleg, una introducció i tres parts, crec que es pot dir que el conjunt és l’equivalent d’un inèdit vast arbre genealògic literari que permet de visualitzar una extensa gamma de connexions entre literats, artistes, filòsofs i polítics de diverses èpoques, orígens i llengües. Una precisa i completa xarxa que té per objectiu aportar tots els elements que serviran per justificar les tesis de l’autor.
Tesis, per altra banda, repetides múltiples vegades i dites de maneres sinònimes, però totes exquisidament concordants: enfront de la degradació estètica i ètica contemporànies, cal reivindicar la validesa i seguir el camí de tots aquells autors -extensa família literària- que van fer de la paraula -treballada en el taller de la gracia, aquell espai en que cada autor construeix la seva obra i el seu estil- un material prodigiós: idees vives, força viva, ànima: memòria i espiritualitat potents fins al punt d’aconseguir vèncer la prosaica realitat i els embats de sofriment físic i espiritual que la vida pot comportar.
Així, aquesta fe en el poder de la paraula i la creença en la necessitat que tota obra intenti participar en la creació d’una arquitectura espiritual i d’una consciència col·lectiva, permet a tota una sèrie d’autors transformar la seva obra global en una casa espiritual que és a la vegada una pàtria personal (“la heimat de la lengua alemana”).
I encara més, l’autor explicita clarament que per aconseguir-ho, l’escritura ha d’anar més enllà del simple entreteniment, que és tant com proclamar que l’escriptura ha de ser una escriptura compromesa amb una causa espiritual i ètica:
“la escritura solo es fiel a su misterio original cuando llega a encarnarse en una relaidad más vasta que la del mero entretenimiento. La literatura como mero entretenimiento tiene algo de infernal y diabólico” (pg. 172)
Això és veritat per a Lucreci, per a Virgili, per a Montaigne, per a Baudelaire i Proust, per a Balzac i per a Galdós. Per a Azorín, Juan Ramon Jiménez i Ramón Gómez de la Serna. Per a Josep Pla. Per a Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Mercè Rodoreda, Rosa Chacel, tal com assegura en el darrer apartat del seu llibre. Tots ells i molts d’altres encara.
Per mi, una de les grans virtuts del llibre, tal com se’n pot deduir de la lectura del capítol “El taller de la gracia” (pg. 153 a 178), és que tot el que s’hi explica, demostra i proposa no és el fruit d’un pur exercici intel·lectual, sinó d’una necessitat vital de l’autor, que d’aquesta manera, s’integra ell mateix en la llista dels gran autors que el precedeixen i amb els qui mantén no pocs llaços comuns. Un de molt especial és la seva condició d’exiliat, de desterrat, que ha viscut més temps fora del seu pais i lluny de la seva terra que a dins. Un aspecte que l’acosta a les vivències de Juan Ramon Jiménez, Ramon Gómez de la Serna, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Rosa Chacel…
Aquest apartat del llibre conté un gran nombre d’apunts biogràfics i la conformació del seu curriculum cultural, factors, ambdós, molt importants per entendre l’autor i la seva obra.
“Consecuencia de la ruina, mi familia se volvió a dividir y tuvo que emigrar. Mi padre comenzó por buscar trabajo en Francia, en Saint-Étienne, en el departamento de la Loire. Y en una escuela pública de un barrio de emigrantes polacos y refugiados españoles aprendí yo a leer francés”. (pg. 159)
I abans dels vint anys va caure en una “olla” plena de llibres i literatura i que a més era envoltada per mestres en l’ofici de llegir i escriure:
A los diecinueve, tuve la suerte de caer en un periódico, el viejo y difunto Informaciones madrileño, donde apenas ganaba para ir tirando , con unas ventajas en especies , sin embargo, sencillamente excepcionales, podía vivir solo escribiendo de libros y cultivarme, a salto de mata, (…) Rosa Chacel, Luis Rosales, Rafael Conte y Pablo Corbalán me lo enseñaron casi todo, e intentaron guiar mis pasos com buen sentido. (159)
(…)
Los escritos de V.N. Se publicaron cuando su autor [J.P.Quiñonero] ya estaba en París.Había salido huyendo de Madrid y me esperaban muchos años de vagabundeos profesionales por Europa. Rusia, Estados Unidos y América, con cargo a la cuenta del periódico que me empleaba (…) pg. 167)
Aquelles lectures el van portar a empapar-se de Proust, de Gómez de la Serna i de Nabokov, i segons ell mateix confessa,
“A traves del libro de Ramón Gómez de la Serna, creí confimada mi teoría mesiánica sobre la misión subversiva del arte, concebido como un instrumento de agitación moral.” (p, 160)
Amb aquell bagatge cultural i lingüístic, que ell descriu com
“un montón enorme de lecturas desordenas pero esenciales: Baroja, Azorín, Gabriel Miró, Dostoievski, Proust,
Thomas Mann, Kipling, Mark Twain. (pg. 158)
que té punts en comú amb el Gabriel Ferrater gran lector i crític, i el periodista Josep Pla, trotant per tota Europa, J. P Quiñonero comença a bastir la seva teoria fonamental, barreja de fe i utopia, com un gran quadre, sempre el mateix però pintat amb mil matisos, que insisteix una vegada i altra en el mateix tema: la necessitat de practicar el culte a la paraula, a les coses de l’esperit, la cultura, i el gran art.
Aquesta praxis cal dur-la a terme perquè és urgent…
“salvar, rescatar, defender e ilustrar la obra de artistas singulares, cuyo destino permita comprender y restaurar
sus cosas y las nuestras, que quizás sean indisociables”. (pg. 176)
Ens diu que ho són la pintura de Ramón Gaya, els poemes en prosa de Baudelaire, La Recherche de Proust i Lolita de Navokov, l’obra de Santayana… i mil més que ell anomena “imprescindibles para sobrevivir” en el seu immens i ric assaig sobre literatura, pintura, fotografia, política i molts més temes que s’apleguen en el seu blog Una Temporada en el Infierno, on demostra dia a dia que sap aplicar exemplarment allò que predica en el seu llibre, on acaba dient implícitament que se sent hereu i membre d’aquella família, secta o confraria -l’arbre genealògic de la qual ha confegit tot al llarg del seu llibre- que té i manté…
“(…) esa fe, en definitiva, en la escritura i el gran arte que a mi me transmitieron ellas – mi madre, Luz, Luz Martínez, Luz la de la Tercena, Mercè Rodoreda y Rosa Chacel- y a mi me gustaria transmitir a alguien, a las personas que he amado, cuanto menos a través de los dones de la palabra y las artes de la memoria.” (pg. 202)
Jo he volgut escriure-me’n la visió que me’n faig, no només per veure com me’n surto de posar una darrera l’altra les paraules -com deia en Pla- i dient-ho de la millor manera possible, sinó també com a un sentit homenatge d’admiració, respecte i agraïment a Juan Pedro Quiñonero, a qui jo, com tants altres, haurem d’anar citant i seguint com a referent i conseller cultural, i de qui, com diria Borges, ens vanagloriem de llegir, perquè de la seva obra en traiem la il·lusió i la voluntat de voler formar part de la mateixa família, nosaltres també.
Sani, març de 2010
_________________________
Enllaços
Sani Girona sobre el El taller de la gracia
Juan Ángel Juristo, sobre El taller de la gracia
Jordi Amat sobre El taller de la gracia
José Julio Perlado sobre El taller de la gracia
Diálogo entre JP Quiñonero y Antonio Astorga sobre El taller de la gracia
*******
Una temporada en el infierno Blog de JP Quiñonero
Imprescindibles para sobrevivir
______________________________________
Baudelairianismes. Dipofilopersiflex III 