Fa uns dies vaig continuar capbussant-me en l’obra de Gabriel Ferrater encetant el gruixut i prometedor volum: Gabriel Ferrater. Papers, Cartes, Paraules, en l’edició a cura de son germà Joan Ferraté a Quaderns Crema. Barcelona, 1986.
Em vaig llegir en diagonal tota la primera part que fa referència als 119 informes sobre llibres que va fer entre 1961 i 1971.
Em vaig saltar olímpicament la lectura de la traducció dels actes I i II del Coriolà de Shakespeare. I em vaig centrar en llegir el més atentament possible la seva correspondència amb Jaime Gil de Biedma i la que va mantenir amb son germà Joan. I a més, les “Deu cartes a diverses persones”, i les Dues entrevistes: una en castellà amb Federico Campbell i una altra en català amb Baltasar Porcel.
De tot el que vaig anar llegint, em van interessar especialment dos temes: el primer era el conjunt de dades biogràfiques que conformarien el perfil humà que de Gabriel Ferrater m’acabaria fent jo mateix, una mica “objectivament”, és a dir, independentment de les opinions que ja havia llegit sobre ell, i que en diferents graus coïncideixen a convergir en la mitificació de l’autor, excepte la que en va fer en el seu dia, en Bru de Sala en uns termes que encara no he entès del tot.
Vaig voler resseguir en tot aquell volum, així com també en el de les Cartes a l’Helena (Empúries. 1995) la vida amorosa de Ferreter. Qui eren totes aquelles dones que apareixien en el títol del volum que recollia el gruix de tota la seva poesia Els dies i les dones (1968)?
Evidentment no vaig poder penetrar gaire més enllà del que ha acabat sent de domini públic: La seva inciació al sexe, l’any 1938, confessada per ell mateix en el poema Cançó idiota, l’enamorament amb Isabel Rocha (1958), l’amor i l’amistat amb Helena Valentí (59 -67?), el matrimoni amb Jill Jarrell (63-67) i la darrera etapa de vida en comú amb Marta Pessarrodona (69-72).
El segon aspecte que em va interessar resseguir i anotar va ser el de la seva visió teòrica de la poesia, el que ell en diu, sigui el que sigui allò que després en resulti als seus lectors.
Llegint amb atenció el que publica son germà Joan, diria que aquesta visió o opinió de Ferrater queda recollida (a banda de totes les altres que hi ha , és clar, i que han estat perfectament recollides per Mag Pesia) en quatre punts ben concrets:
1.El fil el podem començar a seguir al pròleg de Da nuces pueris, el seu primer llibre de poemes, on hi escriu el següent:
“Aquestes poesies han estat escrites l’any 58, llevat de quatre que són del 59. A mi em va l’efecte que el llibre seria una mica millor si les poesies no haguessin sortit totes atapeïdes en un temps més aviat curt. (…)
(…)potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l’estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps. Ara veig que és del tot legítim de distingit el fons de la forma dún poema. i no sé perquè m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern am el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades”. (…)
Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar senses angoixes, pas a pas i en qualsaevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Óptimament tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir, en una paraula,divertit.
(Papers, Cartes, Paraules, pg. 17-18)
2. Aquestes idees tenen continuïtat en la carta que el 13 d’octubre de 1959 Gabriel Ferrater adreça a Jaime Gil de Biedma comentant-li la impressió que li van fer els poemes del llibre que JGdB acabava de publicar: Compañeros de viaje
“Sin embargo, creo que el libro es desigual, pero se trata de una desigualdad de tipo especial. Más que a la calidad, ésta siempre sostenida, afecta a la interioridad de los poemas. (…)
Puesto a hacer antología, yo elegiría como top level a doce poesías: Amistad a lo largo, La noche se afianza, Recordaréis, Nos acogen las calles, Aunque sea un instante, Noches del mes de junio, Vals del aniversario, Infancia y confesiones, Los días y el trabajo, Ampliación de estudios, De ahora en adelante y El miedo sobreviene. (…)
Las grandes esperanzas y Los desparecidos, están casi en esta categoría superior, pero no sé, not quite, creo. (…)
(…) el camino hacia la aceptación de la vida como es -el “viaje” de tu libro- lo recorre uno sin músicas y más bien furtivamente. Lo digo en broma pero ya comprendes que lo pienso en serio y que veo lo en serio que lo has pensado tu al escribir tus poesías. En ellas hay como un movimiento de balanceo de la emoción, que carga alternativamente sobre el platillo de los apetitos fantásticos -por así decir- y sobre el de la objetividad, que expresa muy bien todo eso. En Vals del aniversario y Los días y el trabajo, que son los dos poemas más líricos y los que a mi más me gustan, este balanceo resulta fascinador gracias a la bondad del fraseo, a la seguridad con que la voz alterna los tonos. Alternancia que se da de uno a otro poema, y que hace que todos ganen mucho al encontrarse reunidos. (…)
A la larga tus poemas irán a más, no sólo porque iran encontrando gente que los entienda, sino, sobre todo porque, -salvo catástrofe- se irán haciendo mejores a medida que sean más numerosos. (…) Siendo la intención principal de tu poesía la de trazar una imagen sincera y matizada de la vida moral de un hombre, cada toque irá cobrando más valor a medida que se le añadan otros –cada poema enriqueciendo el sentido de los demás. En esto creo que mi caso es el mismo.
Papers, Cartes, Paraules, pg. 365-368)
3. Federico Campbell va titular Gabriel Ferrater o las mujeres l’entrevista que va fer a l’autor. I en aquella entrevista li va treure tot un munt de reflexions, publicades a Lumen el 1971:
Yo pienso, como pensaba Montaigne y todo el mundo en los siglos XVII y XVIII, que el escritor antes de coger la pluma, o la máquina de escribir , ya tiene que tener su tema bien precisado en la cabeza. Las ideas tienen que ser anteriores a la forma. (…)
Hay persona que viven de cara al futuro, otras de cara al pasado. Yo soy de los que viven de cara al pasado. (…) Pienso en saber de dónde vengo y cómo he llegado a donde estoy. No a dónde voy.
Desde 1963 no he vuelto a escribir poemas. Si usted me pregunta si soy el autor de mis poemas, ya no lo sé. He cambiado mucho. Si hubiera escrito con continuidad, tal vez diría que si soy el autor, porque habría una evolución paulatina (…)
Hay un poema mío en el cual en un momento intento mediante el rimo de un verso reproducir cierto gesto de una cierta chica de la cual estaba enamorado. Yo sé que eso ningún lector lo puede percibir. (…) O sea, yo sé que aquello es absolutamente privado, impenetrable, mío . Pero, ¿por qué lo meto en el poema? Por dos razones: una por egoismo, porque me da la gana, porque en le momento de escribir yo pensaba en la chica. la otra es una razón técnica
(…)
Shakespeare me reveló las posibilidades de la poesia. Mi primer libro está escrito por el procedimiento mental siguiente: yo pensaba que había que escribir un poema sobre tal tema, producto de la observación moral, psicológica, sobre la gente; y entonces esperaba dos o tres semanas a que de pronto ese tema puramente abstracto, intelectual, se concretara mediante una anécdota o mendiante la observación de una cosa vista por la calle (…) Y al encontrar eso el poema ya estaba prácticamete hecho.
-¿Se escribe mejor estando enamorado?
-Sí, Porque en el fondo el único tema que me interesa son las mujeres. Mi libro se titula Las mujeres y los días , y claro cuando uno está enamorado observa más, está mucho más atento a lo que es una mujer que cuando no lo está. No. No escribo mejor cuando estoy enamorado. Escribo mejor después del enamoramiento. (…) Una vez escribí nueve poemas, justamente cuando acababa de romper con una chica.
(…)
-Jaime Gil de Biedma me decía que el único tema de su poesía es el paso del tiempo y él.
-Eso me divierte, porque si me hubiera pedido una formulación de mi poesía, le hubiera dicho que mi único tema es el paso difícil del tiempo y la mujeres que han pasado por mí.
( Papers, Cartes, Paraules, pg, 512 -522)
4. Queda un altre testimoni, i són les paraules que va deixar dites al Baltasar Porcel i que aquest va deixar escrites en un article publicat posteriorment a la mort de l’autor el 1972: Gabriel Ferrater, “In Memoriam” (a Papers, Cartes, Paraules, pg. 522-535)
DE LES SUBLIMITATS POÈTIQUES
(BP)-I per què et posares a escriure poesia?
(GF)-Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i Catalunya i els catalans, dir l’estat de degeneració i decadència en que es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar (…)
Per l’agost del 57 la meva mare se’n va anar a Londres i em deixà sol al pis. Vaig estar tot el més llegint.me de manera seriosa Shakespeare. (…) I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisferia en l’aforisme se’m resolgué: un bon di vaig escriure “In Memoriam”, basat en Shakespeare, i cuc, funcionava.
En Jaime Gil i jo vam fer una confabulació una mica pueril, però que ens excitavai que és la següent: que un poema ha de tenir pel cap baix el mateix sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s’escriu.
-El que voliem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes, partint de la base que a les persones l’únic que ens interessa són els homes si les dones, amb la mateixa complexitat amb la que tu pot fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí.
(Papers, Cartes, Paraules, pg, 531-533
Llargues citacions, però crec que totalment justificades, perquè el conjunt, la juxtaposició de tots aquests elements fa força entenedora el que en podríem dir la “teoria poètica” de Ferrater. Entre el dit i el fet, i atès que només al cap de sis anys ja deixés de banda la poesia per dedicar-se exclusivament a la lingüística i a la traducció, fan d’aquestes paraules una mena de testament teòric de Gabriel Ferrater que cal tenir ben presents i mantenir-ho com a punt de referència a l’hora d’entendre i valorar la seva obra poètica.
Aquesta selecció no deixa de ser una lectura particular, la meva, que es limita a extreure dels textos allò que m’ha semblat més relevant. Falta encara, un comentari o un seguit de comentaris a les seves afirmacions que prefereixo deixar per un altre post, per no barrejar textures diferents, però sí que tot aquest paquet d’idees demana un contrast d’opinions. Em pregunto si algú s’ha atrevit a passar el cotofluix d’aquesta visió per la paret dels seus poemes i veure què en resulta de la prova.
____________________________
Post scriptum
Quan hagi fet uns deures escriptòrics que tinc pendents, afegiré aquí, potser aquí mateix en aquest post, la meva visió sobre el tema, que tot i tenir punts en comú amb l’autor, en té uns quants de dirscordants i tanmateix dignes de consideració, que poden fer les delícies de més d’una/un blocaire, sigui poeta o no.
Queda quasi promès que ho faré, però ja no m’atreveixo a prometre res del tot… i això bé podria ser el títol d’un poema…
____________________________
Enllaços
Baudelairianismes. Dipofilopersiflex III 