Postcomentari al post Poètica (Gabriel Ferrater) de Raquel Casas.

Postcomentari

Blog :  Llengua de gat

Post :  Poètica.   2 d’octubre de 2012

Autora: Raquel Casas Agustí

Autora: Raquel Casas Agustí.

..
En aquell post, la Raquel Casas cita en Gabriel Ferrater  sense comentar-lo , però exclamant:  “Exacte. Així de clar ho va dir en Gabriel Ferrater. ”  (Raquel Casas)

“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo.
(…)
Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.” (…)
(Gabriel Ferrater. Poètica. Pròleg de  Da nuces pueris, de 1960)
A  mi se’m va acudir deixar-li un comentari al seu post, que és el que reprodueixo aquí:

Hola Raquel, 
Ja vaig llegir aquest post teu subratllant el que havia dit en Gabriel Ferrater. Però el vaig llegir sense dir-hi res. Avui, veient que aquest cop el teu sorteig no m’ha tocat… m’he passejat una mica pel teu blog i m’he tornat a aturar aquí. M’han entrat ganes de dir que gràcies per aportar aquesta citació tan especial.

Subscric tot el que diu en Gabriel excepte la darrera paraula. Allà on ell diu “divertit ” jo hi posaria, hi poso… la paraula “interessant i emotiu” donant per suposat que, com ell proclama, també és entenedor (clar), intel·ligent (sensat i lúcid) i apassionaNt (perquè és appassionat). 

Cuida’t i escriu molts poemes! 
Sani

Per afegir-hi alguna cosa, hi afegiria un altre paràgraf de la Poètica de Ferrater que crec que és força expressiu i preceptiu, en la línia del que citava la Raquel

 

(…)
“Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes
a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.” (…)
(Gabriel Ferrater. Poètica. Pròleg de  Da nuces pueris, de 1960)

….

Ara bé, llegit tot això. a mi el que em sorprèn és que es qüestioni tan poc el significat concret d’algunes frases grandiloqüents.  Pregunto si algú va preguntar mai al Gabriel
què volia dir  exactament allò de “posar-lo [el poema] al seu lloc” ?
Quin lloc?  Ens hauria ajudat molt a tots que hagués fet aquest aclariment.

Per trobar-li una cosa positiva a aquesta boutade-collonada,  podem pensar que ens va donar llibertat total per posar el poema allà ons ens roti.

També em  quedo amb les ganes d’aplicar la  “graella”  de  condicions que, segons ell, hauria de tenir qualsevol poema… a  tots els seus poemes, un per un, i veure què dóna l’experiment.
Si algú ja ho ha fet, us agrairé que m’indiqueu QUI i ON. I gràcies per endavant.

He buscar i no he trobat  el comentirai o post o mel on vaig explicar a algú que no recordo  COM  construia jo un poema, QUINES eren les meves tactiquetes poètiques per poder  construir un text que, en donar-lo per acbat, en pogués dir poema.  CVom que no ho trobo enlloc ja veig que em tocarà tornar-ho a redactar.  No pas pel seu  interès, que com podem imaginar serà més que relatiu i poca cosa, sinó perquè jo necessito dir-ho com ho deia Ferrater, amb un to definitiu, com si fos paraula de Déu. Jo ho diré amb la boca petita, ja ho prometo des d’ara. Però ho diré. Tinc ganes de veure com ho sabré dir. Si em sabré explicar prou. Quan ho tingui acabat posaré aquí a sota un enllaç. Queda dit.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *  * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *  * * * * *

El meu primer dia de mar 2012.

Hi ha ritus pagans que, en realitat, són sagrats. Per a mi ho és el bateig de platja i mar que cada any em regalo a mi mateix.  És un moment molt especial, amb connotacions místiques o espirituals.
És el que més m’acosta a la  idílica residència imaginada on pul·lulen els cossos o les ànimes dels essers feliços en els què nosaltres somniem quan somniem en el premi d’una  eternitat plaent, paradisíaca i merescuda, alternativa als patimenst i desgràcies que es sofreixen en la vida terrenal, qui més, qui menys, qui no gaire i alguns no gens…
És el que més ens acosta a allò  que alguns anomenen Cel, d’altres Olimp i d’altres Karma, o d’altres maneres encara…
Jo ja tinc clar que de ser alguna cosa, fóra politeísta. Però allà en aquell olimp, amb qui m’ho passaria inefablement  no fóra amb els déus, sinó que fóra amb els companys de viatge… amb lingusites, escriptors, webmasters, blogaires, gent de la faràndula, sommeliers, esportistes, artistes de cinema i teatre, poetes i gent de mal viure … aquells a qui els agrada anar a dormir tard i llevar-se més tard encara tot sabent que  —també a l’Olimp—   l’Olimp és dels qui es lleven d’hora … Ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora…
Independentment del decorat que imaginem,  jardins frondosos o oasis de palmeres, el que més compta allà, és clar, és el plaer del que es gaudeix en aquelles contrades sense fronteres, amb verges o sense, plena de gent  tots un pèl  closcats, però tots trempats i alegrois com gínjols… la imatge de l’eterna felicitat...

En tot això pensava jo avui mentre em capbussava per primer cop l’any 2012 al mar de la platja de Vilanova… en una aigua fresca, neta, transparent, mirall del cel … tot el mar meu per a mi gairebé sol, jo enmig d’una mar infinita…

Haïkú del maig 2012

A  finals de maig 
¡Quin plaer banyar-me al
Mar, sota’l cel blau!

Vilanova. 29.5.2012. SGR 

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 15/30

Estratègies blogoescriptòriques per mantenir viu el blog

15/30. Escriviu un haikú o un tanka. http://pages.infinit.net/haiku/HAIKUetTANKA.pdf
Compte no confonguem curt amb fàcil.  Però de vegades sí que és així.  És més fàcil un haïkú que no pas un sonet.
L’haïku, ens diuen els cànons són 3 versos de  5, 7 i 5 síl·labes respectivament, incloent a la vegada un tema relacionat de prop o de luny amb la natura.
Un tanks, ens dieusn el cànon, són 5 versos:  un haïkú més un dístic de 7 i 7 síl·labes.

Ara bé, nosaltres podem fer alguna petita trampa, que no en direm tal, sinó,  haïkú lliure o tanka lliure …  I aquest adjectiu ens donarà tota la llibertat per “potinejar-ho” tot tant com ens calgui.
Els podrem allargar o escurçar. I si cal, i ens va bé, fins i tot  podrem duplicar-los… Llibertat formal  i llibertat de contingut .

Imposar-nos un haïkú cada setmana -ja no diré cada dia-  és el que més s’acosta aun entrenament poètic permanent. Sa i vital.  per poc que ens ho proposem, treurem la vena poètica que corre per les nostres venes, com el colesterol…

Exemple:

Tanka de la vaga parcial o general

No mes vaga, prou!
No paguis més, no paguis!
No per fer vaga!

Es hora de  filar prim…
Hora de moure cervell

           SGR. Maig 2012

Si ens falla la vena poètica  podem provar el tanka en prosa:  Des de fa uns dies rebem unes descripcions d’imatges  en forma de tanka lliure: Rebusqueu en el vostre cervell i trobeu  una imatge…
Descriviu-la en no més de 5 mitges línies  i  ja ho teniu.  Val també aportar  noves idees  o  esperar respostes a preguntes intel·ligents.

Exemple:

“—–Savant fou——————
Des rangées de tables d’opération,
où sont ligotés de longs corps d’hommes nus.
Sourire aux lèvres, elle s’avance dans l’allée, poussant un chariot où s’amoncellent
les plus étranges accessoires.
————————————–
des sardoniques, “

                             Auteur français dont nous ne connaissons pas encore le nom

Suposo que us queda clara la proposta i que no us sembla excessivament complicada  de dur a terme.  Espero que digueu “Sí,  fins aqui arribo”  i ho digueu amb  urc,  amb uin pèl de suficència i el somriure als llavis.

Bons posts. I que això us ajudi a mantenir ben viu el blog.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Ens deixa el professor Carlos Pujol

A principis de setmana ens va deixar Carlos Pujol, que fou un dels meus professors a la Universitat de Barcelona.
Formava part d’un grup de professors de gran qualitat humana i intel·lectual:  Gabriel Oliver , Enric Moreu, Caridad Martínez, Alain Verjat, Francesc Lafarga, entre d’altres membres del Departament de Filologia Romànica, en l’especialitat de francès.


Seriós i responsable, distant però  tremendament respectuós envers els seus alumnes, inspirava, en justa reciprocitat, un gran respecte i confiança.
Doctorat amb una tesi sobre Ezra Pound, va demostrar sempre molt modestament ser posseidor d’una vastíssima cultura i d’una gran professionalitat en el pla lingüístic i literari.

Després el vam veure sempre com a membre del Jurat del Premi Planeta. Queda en el nostre record com un gran professor i una persona honesta i modèlica.

No puc dir que li hagi seguit l’obra literària, però no descarto que el meu homentage consisteixi a llegir alguna de les seves darreres novel·les.

Tots els sectors intel·lectuals del país —sense excepció—  coïncideixen en lloar l’abast de les virtuts de Carles Pujol com a persona i com a professional de la literatura en tots els seus vessants

BARCELONA, 17 Enero. (EUROPA PRESS).

El escritor Carlos Pujol, nacido en Barcelona en 1936, ha fallecido, según han confirmado a Europa Press fuentes de la editorial Planeta, donde ejercía de miembro del jurado de la editorial desde 1972.

Poeta, traductor, editor, historiador de la literatura y novelista español, era doctor en Filosofía y Letras y durante 15 años fue profesor de literatura francesa en la Universitat de Barcelona, ha avanzado ‘La Vanguardia’.

Desde 1969, Pujol ejerció la crítica literaria en ‘La Vanguardia’ y ‘ABC’, ‘El País’ y ‘El Sol’.

Ha publicado numerosas traducciones en verso de poetas como  Ronsard, Shakespeare, John Donne, Baudelaire, Verlaine, Emily Dickinson, Hopkins, Browning y Guido Gozzano, publicó también más de una docena de volúmenes de poesía, así como novelas –la última de ellas ‘Los fugitivos’, de 2011–, cuentos, ensayos, biografías, aforismos y vidas de santos.

Entre otros títulos se encuentran ‘El mágico prodigioso’ –semblanza de Juan Perucho–, ‘La casa de los santos’, ‘Cuaderno de escritura’ y ‘Tarea de escribir’, además de ‘La noche más lejana’, ‘Jardín inglés’ y ‘Los secretos de San Gervasio’.

El Periódico.  BARCELONA, 17 Enero. (EUROPA PRESS).

«La traducción como gimnasia del escritor –escribe en su máxima 11–, el puro ejercicio de las palabras que hace ser más humildes y exactos».
Humilde y exacto, así era él. Un gran escritor, un crítico lúcido y generoso, un maestro ilustrado y un amigo afectuoso y siempre dispuesto a ayudar.
Se fue como vivió, discretamente, con humildad y silencio.

Juan Eslava Galán

Poeta, editor, traductor, crítico y novelista, Pujol no gustaba de la vanidad: la única pasión por la que se dejaba llevar era la escritura.

Nacido en Barcelona en 1936, había cursado Filología Románica en la Universidad de Barcelona hasta doctorarse, en 1962, con una tesis sobre Ezra Pound y sus relaciones con la lírica medieval romántica. Profesor de literatura francesa hasta 1977 publicó una pléyade de estudios de referencia, como los dedicados a Voltaire, Saint-Simon o «La comedia humana» de Balzac. Como traductor anduvo a hombros de gigantes; vertió al español a Defoe, Austen, Donne, Orwell, Stevenson, Balzac, Baudelaire, Gautier, Joubert, Pascal, Proust, La Rochefoucauld, Stendhal, Simenon, Verlaine, Voltaire o Dickinson… Desde que en 1981 vio la luz su primera novela, «La sombra del tiempo», la docena de títulos que componen su narrativa constituye un civilizado maridaje de erudición y amenidad. Elegantes, cosmopolitas, evocadoras de sociedades en cambio, sus novelas trufan la acción argumental con el guiño irónico de aquel hombre de educada timidez destinado a ser autor de culto.

Sergio Doria. ABC.es  Cultura

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

___________________________________________

Cançó: “No em preguntis perquè me’n vaig”…

Avui he descobert aquesta cançó i no me l’he pogut treure de sobre en tot el dia.
Bombes de retardament que porten inserides algunes velles cassets… que gairebé són per portar al reciclatge… Ningú no en vol saber res. Fa temps que són andròmines condemnades a la desaparició. Em dic que cal tractar bé els vells aparells perquè puguin seguir fent sonar aquelles cassets que nosaltres o algun amic vam gravar amb molt de carinyo. Comencem a ser una raça a extingir els que guardem centenars de cassets, la  majoria gravades a partir de vinils… Els segles no passen en va.
Aquesta troballa d’avui ha donat uns quants anys més de vida a una gran capsa de cassetes que estava en una mena de corredor de la mort des de fa tres o quatre anys.

M’he promès que quan tornés a casa, si no la trobava a Internet, la passaria a format mp3 des del vell lector de cassets.
Evidentment, no ha calgut. He trobat una versió cantada per la mateixa Marlene, només que amb molta més qualitat de so.
Cap de les altres versions disponibles a YouTube no són ni la meitat de punyents que la de Marlene Dietrich, que en aquell programa en directe que hi ha gravat en la casset de l’amic MW s’adreçava al públic tot dient :  “La propera cançó és una cançó que ja coneixeu. La va cantar moltes vegades un bon amic meu, Richard Tauber… ”
I començava a cantar aquesta melodia tan melancòlica com emotiva… Quan la sents una vegada sencera la no la pots oblidar. Le posada tres, cinc, deu vegades…
Salvant totes les distàncies m’ha recordat el que em va passar en descobrir la cançó Youkali.
M’han vingut ganes de incorporar-la, -i ja ho he fet-, a la banda sonora de la meva vida.

Ara, davant de la pantalla de l’ordinador no hi ha excusa. No val a dir que no sabem gairebé res d’alemany, que no entenem res de res, però que intuïm que és una cançó entre dramàtica i tràgica…
El traductor de Google ens resolrà el dubte. Pel cap baix ens permetrà de copçar el gist de la cançó i, amb una mica de sort, fins i tot traduirà ben traduït algun vers sencer!
El resultat és aquest.

Em vénen ganes d’aprendre-me-la per poder-la cantar a duo amb algú que vulgui cantar-la amb mi,  i fer-ho acompanyats amb música de piano…
Si afegim que no sé música, s’entén millor que m’ho imagini com una experiència extraordinària, quasi màgica…

Si mai m’hi atreveixo i en surt un video, aquí hi haurà un enllaç. Qui avisa no és traidor!  ;o)

 

Frag nicht warum ich gehe

 

http://www.youtube.com/embed/V7DrJTCF-FA

_________

Frag nicht warum ich gehe (Hildegard Knef)

Frag nicht, warum ich gehe, frag nicht warum
Was immer auch geschehe, frag nicht warum
Ich kann dir nur mehr sagen, ich hab dich lieb
Das Schönste im Leben wollt ich dir geben

Frag mich bloß nicht das eine, frag nicht warum
Frag nicht, warum ich weine, frag nicht warum
Wir gehen auseinander, morgen küsst dich die andre
Dann wirst du nicht mehr fragen, warum

Cliqueu aquest enllaç per llegir la cançó sencera

*********************

Avui ja és l’endemà, i he rebut un consell amistós de l’amiga Júlia i un missatge de facebook, jo en diré *un feisbucmel, de l’amic Ramon on em diu que com que li ha agradat la melodia i la cancó s’ha atrevit a fer-ne una versió al català. No cal que digui el gran plaer que em fa llegir-vos, Júlia i Ramon!

Versió en català de Ramon Aladern que no us hauríeu de perdre.

_______________________

Enllaços

Blog de Júlia Costa               La panxa del bou

Blog de Ramon Aladern     Tretzevents

_____________________

4a Festa de la Poesia a Sitges. Juliol 2010

M’han comunicat que en aquesta adreça hi ha el programa complet dels actes de la quarta festa de la Poesia de Sitges. Tot un esdeveniment poètic.

El programa d’actes en format pdf

Miraré de participar en alguns d’aquests actes. Quin luxe de tot plegat!
No hi ha com tenir-ne ganes, voler-ho fer, saber-ho fer  i  ser a Sitges.

Com diria en Biel Mesquida, només d’imaginar la festa, ja ens ve  “poemera”…

Poema. Art poètica (o això voldria)

Art poètica


Gisèlia, ara per fi ja saps

Què és i com fer poesia

Ara ja pots rimar rimes i no

I aplegar-les totes amb zel

En un poemari sencer

Ple a vessar de follia

***


El teu serà així el recull dels

Instants de les hores del jorn,

De mig centenar de dies,

Dels dotze mesos de l’any

Fosos en un pentagrama

D’on brolla música i vida

***

Un poema és allò que tu vols

Verament transformar en poesia

Només cal que t’hagis parat a

Pensat com trenar en mots

El dir de tot allò que, altrament,

viuries sense emoció, en prosa llisa

***

Ho vas copsar així una nit

En què l’aire era ple d’un perfum

Que et tallava i feria per dins

I expel·lia un ressò exultant:

Tornaveu de cants suaus,

D’acords i matisos de rimes

***

Cal trobar la metàfora adient

Per a cada moment de la vida

Allà és on rau el cor del poema

I la clau del pany del sentit:

Fent-la girar tan sols una mica,

En el vers criptat no hi ha poesia

***

Dels poetes ho hem rebut tot

Aprenent a patir desfetes semblants,

Vessar com ells gotes de sang

Imaginar els seus deserts i miratges,

Vorejar verals, fonts i fagedes

Banyar-nos a platges del mateix mar

***

Mes per expressar-ho bé ens cal

Entendre i parlar amb fluïdesa

Les llengües dels plaers frustrats,

Dels plors de solituds i malenconies,

De llàgrimes estroncades als ulls

I de desitjos somiats a ple dia

***

Deixar-se ofegar en foscors d’ombres
I en llums de clarianes i albades

Cal saber llegir el llavis dels versos

Que diuen ben fluix el nom de l’amor

Sentir a l’esquena els calfreds del desig

Al cos tot, vibracions potents i exaltades

***

Immersa en el riu que reflexa la lluna

Has après suara el que abans defugies,

Que no t’atrevies a imaginar ni a dir

Car mai abans no t’havies deixat

Ferir tan endins pels dards penetrants

De les veus dels poetes

************************

Sani Girona Roig. 26 de juny de 2010

_______________________