Ben Elton. Past Mortem. Quan la crítica l’encerta…estem de sort!

L’amic Pep em va deixar fa uns dies un Ben Elton: Past Mortem.  Ja ens n’havíem intercanviat d’altres i aquest comerç llibresc ens anava euforitzant.

—Prova’l i mira si t’agrada. Si no el deixes, eh?

I és que no feia massa havíem estat parlant de llibres i de la necessitat de dedicar el temps només a llibres prou interessants com per entusiasmar-nos al màxim des del principi fins al final: “Unputdownable”  em va dir la Mary que es deia d’un llibre com aquell, tot deixant-me  Omertà, de Mario Puzo. I va tenir raó. Una vegada començat no podia parar de llegir-lo!

El Past Mortem de Ben Elton és també, segons la premsa britànica, un altre “unputdownable” :

`Engaging and smartly plotted´                                                                   Observer
`Tremendous narrative momentum… genuinely moving’                       The Times
`Veery racy, a compulsive read’                                                                   The Mirror
`Extremely funny, clever, well-written. sharp and unexpectedly moving…
This brilliant, chaotic satire merits rereading several times´        Mail on Sunday

Bé, amb aquestes crítiques, el problema fóra que no ens agradés!  Hom estaria llavors avesat a pensar que si nop ens agrada és perquè no tenim ni cervell ni ànima, ni sentit de l’humor i que no entenem res en llibres ben escrits i ben trenats! La crítica és una arma perillosa, oi?
De vegades és a l’inrevés: què passa si ens acaba agradant molt un llibre que la crítica titlla de “nul·litat total”?
Ja endevineu la mortal de la faula: Cal ser valents: “Fortuna iuvat …”  els atrevits! Prescindiu de la crítica!  Això sí, val a dir que quan la crítica l’encerta i coïncideix amb la nostra opinió, podem dir que estem de sort! Cal aprofitar-ho.

Amb Past Mortem no ha calgut patir gaire. Arribats a la pàgina 50 ja podem assegurar que no pararem fins al final.  Unputdownable. I com que no passa cada dia això de poder compartir informacions agradables, d’aquelles que vénen de gust escampar perquè també d’altres en disfrutin, tal com ho va fer el Pep amb mi, jo us  el proposo a vosaltres sense por a equivocar-me gens ni mica.

I per allò de predicar amb l’exemple,  se m’acut aportar un trosset de llibre, un pessic sinecdòtic que, de ben segur, us  agradarà.

[Chapter] 6

Newson lived in a small terraced house between West Hampstead and the Kilburn High Road. He had once shared it with  Shirley, his ex-partner, but had bought her out after waht they always called ‘the divorce’, although they had never actually been married. Shirley and Newson had split up when Shirley’s  infidelities had become too common and indiscreet even for Newson to miss. She claimed  afterwards that seeing as how he was such a successful detective and all, she had presumed he knew and didn’t mind. Newson had not known and he did mind.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47)

Si aquest tros  (les negretes són meves) us ha agradat, és molt probable que la continuació us segueixi agradant…

They had met as students studying law at university. Their relationship had always been more mental than physical. She was samrt, but Newson was both funny and smart and she found this attractive. She used to tell people that when it came to brains, size really did matter, and that her boyfriend had a whopper.  After a time, Newson came to hate it when Shirley said this, because he felt that it implied that he had a small dick. He used to wish that Shirley would add  ‘and although he’s short his dick’s actually quite a decent size too’… but she never did.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47-48)

Bé, si voleu llegir la resta, l’haureu de comprar… però espero que amb aquestes dues pinzellades n’hio hagi hagut prou per convèrcer-vos que els 6,99£  que costa el llibre paga sobradament la pena de pagar-los o fer mans i mànigues per aconseguir-ne un exemplar.
******************************************

Anuncis

Blogs de llibres i crítica literària

LLIBRES & CRÍTICA

Encara que no cal fer-ho,en absolut, em permeto d’afegir una mena d’explicació del perquè d’aquesta llista aquí:  tan senzill com dir que necessitava el paquet sencer d’enllaços que tinc llista a la columna de la dreta del blog, enllaços classificats als quals però no és pot accedir més que baixant per l’ascensor lateral. Suposo que hi deu haver manera, peró no la conec, d’inserir una àncora de manera que s’hi pugui fer un enllaç.

De fet , un post resolt el problema i també és una solució.  I ens serà més fàcil afegir ítems a la llista que no pas enllaços a la llista lateral.

Per allò de mirar d’arrodonir els cantells se m’acut  acabar aquest post  amb un enllaç especial que he rebut avui via la carta de l’Express:

“Deu llibres que cal haver llegit abans no s’acabi el món”

1.Chine Au bord de l’eau, Shi Nai’an (Folio)

2. Allemagne Le Tambour(Points) Si, comme Gunter Grass, nous étions né à Dantzig en 1927? Celui-ci n’a avoué qu’en 2006 avoir fait partie des jeunesses hitlériennes.

3. Russie L’idiot, Fiodor Dostoïesvsky (Babel)

Malheureux en amour? Les péripéties de la vie sentimentale du prince Mychkine vous ferons oublier vos déceptions. Trompé, moqué, agressé, exploité, volé, interné.
Ça, c’est du malheur, et en comparaison vous vivez un Disney.

4.  (à suivre)

.Se m’q

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

1 d’octubre de 2010. Començo una nova etapa

Alguns ja ho saben. D’altres no. Ara quedarà aquí anotat per a hipotètiques consultes.

He tingut tres setmanes per anar-me acostumant a la idea i per començar a fer les gestions que cal fer en aquest casos.  En pocs dies, rebré un munt de papers que fixaran aquesta nova situació administrativa i vital.

He passat força estones fent propòsits d’esmena, com si es tractés del dia 1 de gener,  esborranys de projectes d’escriptura, de projectes d’exercici físic moderat i assenyat,  de projectes de visites a un munt d’amics, de visites de llocs que mai no he pogut visitar encara, d’autoimposició de rutines necessàries perquè tot quadri més o menys…

De la mateixa manera que arriba el dia 2 de gener, el dia 1 d’octubre la vida continua… res no cavia completament, però sí que unes quantes coses canvien una mica, prou mica o prou molt perquè senti que realment avui ha estat un dia diferent.

De bon matí, m’ha vingut al cap el títol d’un llibre de Jacques Attali,  Le premier jour après moi, en què Julien Cñavier s’imaginava vivint la nova vida després de la seva mort.  En el meu cas em veig començant a veure com a espectador la nova vida d’un jubilat relativament jove.

Aviat he tingut una sorpresa agradable. M’he assabentat que Plaza & Janés està a punt de publicar la traducció del darrer llibre de John Le Carré . Cada llibre és un regal, i estic convençut que aquest també ho serà.

He anat a comprar-me el suplement El Cultural del Mundo, un diari que no entra en la meva vida quotidiana, però avui havia de fer una excepció per poder llegir i conservar en paper  l’entrevista que promet el magazine: “El escritor nos presenta Un traidor como los nuestros”. “Lucho por desmitificar a los espías“… No m’ho podia perdre. Tot un regal  per aquest dia especial i una promesa de plaer literari al’horitzó proper. Hauré de decidir aviat si espero la traducció catalana o bé em faig enviar l’original anglès… que em fa molta il·lusió.

Uns metres més avall hi ha el  barber i he decidit arreglar-me una mica el cabell… Un altre rampell de memòria que em retrona a la darrera infantesa o primera adolescència. La mare em recorda que el més important és anar amb els cabells ben tallats, la cara neta i les sabates ben enllustrades.

He continuat passant per la peixateria. La moto permet fer un munt de coses en poca estona, però el metge em té prescrit caminar cada dia  i aprimar-me una mica bastant… Bé avui serà el darrer dia de moto. Faré Vilanova a peu, però avui em calia fer to un munt de coses.

Musclos i lluçet fresc. Avui res més. He dit a la peixatera que ara ens veurem més sovint.
A mi se m’escapa fer “promeses” … ma germana m’ho té dit. I em diu que no ho he de fer, que després no compleixo ls promeses i faig enfadar els que s’ho han cregut. Bé, retito la promesa.  I aprofito per prometre que no prometré res més a ningú. Queda dit.  Cal que tothom entengui que allà on “prometo”  tothom entengui que només faig una declaració d’intencions.

Sí, crec que aniré més sovint a la peixateria. Triaré el peix més fresc i més bé de preu possible. I de tant en tant ens permetrem algun luxe peixeter… millor la peixateria que la farmàcia diu tothom.

Em creuo amb una veïna del barri que feia dies que no veia. Està embarassada i va amb la seva petita i la seva neboda. Dues rossetes precioses.  Felicitats, li dic !  Sí, això no s’acaba. La regeneració generacional està asseguradíssima. Que duri!

Aparco la moto prop del Teatre Principal. Faig uns metres de Rambla avall per anar primer a la Biblioteca J. Oliva, per tornar un llibre i parlar amb l’Esther Bruna. Fet. Sí, ens mirarem junts allò de l’Itunes i els podcasts una tarda d’aquestes…

Sortint de la biblioteca, l’Ajuntament. A la plaça de la vila avui hi ha un casament amb aire burgès, burgesia mitja mitja o mitja alta. Tots elegants, tots somrients, tots contents… Com m’ha passat poca estona abans penso que la vida segueix amb més força que mai.

Demano un certificat del rebut de la brossa perquè tinc la intenció d’obtenir una rebaixa del 40% de l’impost via el carnet de “punts” de la deixalleria.

Encara em dóna emps per anar a dir “hola” a l’E.G. a qui ja li vaig comunicar que enguany no participaria en l’intercanvi amb Mérignac.  Ens ha fet  molta  il·lusió recíproca veure’ns després de més d’un any e no fer-ho. Ens veurem, li asseguro.  Vindré a treure tot el que pugui de l’Ajuntment. I no descarto crear un partit política Vilanova o apuntar-me com a militant.  Sé que no duraria gaire en cap formació, però la idea em tempta.

I ja puc tonar a casa a preparar el dinar.

Em poso a l’ordi una estona. Endreço mels, n’envio uns quants de ràpids a uns quants amics i em poso a redactar això que queda escrit ara.

M’havia de retrobar amb el meu blog  -que ja fa dies que se’m queixava i grinyolava amb raó- i ho fet.
Ja he donat menjar a la “tènia escriptòrica” que em rosegava per dins” i noto el plaer que dóna la consciència del deure acomplert.  Avui sí. Demà,  ja ho veurem.

No ploris no, Dicofilopersiflexet del Sani… ja estic tornant… Ja torno a ser aquí.

________________

La síndrome SANI o Bartleby revisitat 1/X

baudelairianisms22.jpgHe despenjat el volum II de la Pléiade dels Cahiers de Valéry. I he constatat que és el que més s’assembla a un blog.  Un blog d’aquells amb una infinitat de posts curtets i densos, arrodonits, ben acabats.

M’he posat a mirar l’índex i m’ha interessat particularment la secció de “temes”: Sujets.
Allà té apuntades un munt d’idees de temes a desenvolupar. Per força m’he preguntat com s’ho va fer per escriure i conservar tanta obra.  Com en Josep Pla, Paul Valéry tenia una fal·lera immensa per escriure i anotar-ho tot.
Com que la llista de llibres per llegir és ja inacabable, només em faltava aquest totxo per acabar-ho d’adobar.
El fet és que ningú no ens mana, ni molt menys exigeix,  respectar l’ordre d’arribada sobre la taula, sinó que podem triar allò que més ens agrada i decidir l’ordre de lectura.

Sobre la taula, a mà i a punt de lectura hi ha El llibre dels plaers immensos, de Melcior Comes, El primer cas d’en Moltalbano, d’Andres Camilleri, regal de Sant Sadurní, i per fer honor a  la recent lectura de ( i admiració per) la novel·la La muerte lenta de Luciana B., també un llibre o dos  d’Henry James que he d’anar a buscar a la biblioteca.

M’interessa però sobretot rellegir el Bartleby y compañía de Vila-Matas, perquè em temo molt que de la síndrome Bartlevy jo n’he de treure el detalls i les precisions d’una una altra síndrome: igual d’estranya o potser més, i segurament encara més nefasta.
La síndrome  S.A.N.I. :  Síndrome d’ANovel·lització Indefinida, consistent bàsicament en la no escriptura de la novel·la autopromesa, promesa o simplement imaginada sobre paper. Aquesta síndrome, detectada ja al segle XVIII, té uns efectes lleus fins la trentena, edat a partir de la qual es converteix en malatia crònica greu.

Ho hem de desenvolupar i ho farem aquí, en aquest blog que acabem de convertir, per l’art de presa de decisions transcendents, … en blog literari.

Els comentaris els hi podreu posar vosaldres, si voleu.