Mantenir viu el blog. 18/30

Estratègies blogoescriptòriques per mantenir viu el blog.

18.  El divendres tingueu preparada una pregunta per a la portaveu del Govern i ministra d’Interior, la senyora Soraya Sáenz de Santamaría. La dóna més poderosa de l’Estat espanyol.  

Avui se m’ha acudit que no només era una possibilitat intel·ligent sinó que a més, era quelcom de necessari vistes les preguntes  “submises i poc valentes”  que li feien els periodistes presents a la sala on tenia lloc la roda de premsa setmanal, posterior a la reunió del Govern.

És hora que això no sigui  només per mantenir viu el blog, sinó per canviar les regles d’aquest joc falsament democràtic en què estem immersos...
Cal que tots els periodismes, amb carnet o sense, perquè ara ho som tots una mica, li  facin les preguntes el dimecres o el dijous de manera que no pugui dir que no ho sabia.  Que la seva corrua de secretaris i secretàries li facin la llista i que la porti a la reunió plenària del divendres…
Segur que a ella, que és dona d’intel·ligència contreastada, això li semblarà bé. No sabem si a Mariano Rajoy,  i als seus altres ministres els agradarà  disposar de tant de material per tractar.

Per fer les preguntes que fan a la portaveu del Govern alguns periodistes, no cal ser periodista. Només cal ser un ciutadà normal i corrent, el tertulià de cafè, l’indignat que està que treu foc per la impunitat de la què gaudeixen tants banquers i tant polítics de totes les administracions que han  arruinat les Espanyes.

Feu blog i política, i practiqueu la democràcia més normal i corrent.  Fem arribar a la senyora ministra les preguntes de l’IU Forn en el seu article al diari Ara.cat :  No anirà ningú (però ningú) a la presó?  Aviam si contesta. Aviam què contesta.

I aviam si iniciatives com aquesta, massivament practicades, aconsegueixen canviar  aquest actual model, que sembla —dic bé, sembla — un model de temps franquistes…

Pobre Periodisme submís!  Pobres periodistes amb el cul i la ploma llogades !  I pobres de nosaltres!

Fem de periodistes lliures i compromesos i mantinguem viu el blog. 
.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Anuncis

Eleccions municipals 22 maig 2011 1/2

Em va semblar que tocava dir alguna cosa uns dies abans del diumenge 22, però no he sabut aplicar la teoria i em trobo acabant el post ja a la matinada de la diada electoral.

No sabia massa com dir-ho fins que em va venir al cap l’article  Elogi de la política que fa unes setmanes en Carles Querol havia publicat al dirari  3 de Nou.
Quan es deixa passar, -sense atrapar-la-,  la veu que demana dret de rèplica a algun estímul exterior  i que equival a la visita de la inspiració, …malament. Després no sempre torna a manifestar-se o potser ja no ho fa amb la mateixa intensitat que en el moment del clic.

Jo no ho vaig fer, però recordo haver fet a casa l’esforç d’imaginar què diria en relació amb aquell article que m’interpel·lava. Vaig pensar que li diria al Carles que per molt que m’havien interessat les seves reflexions, no acabava de compartir dues coses fonamentals del seu article.

La primera, que sense anomenar-lo es referís al Partit de les CUP de Vilafranca per retreure-li que ells es presentin amb la pretensió de renovar democràticament l’Ajuntament. El seu argument, de tipus parternalista, venia a ser que als vells socialistes que tant i tant es van escarrassar des dels primers moments de la democràcia, no els podien ara venir donar lliçons de democràcia uns nouvinguts a la política com eren les Candidatures  d’Unitat Popular , ara que es presenten per segona vegada.

La segona, és el pecat per omissió de no aportar cap proposta de cap mena…ni que fos la proposta que ningú no s’abstingués d’anar a votar.  L’Elogi de la política acaba sent aquest cop un crit d’autocomplaença per tot allò que es va fer  —honor al qual hi tens tot el dret, Carles—  però que es fa  en un moment on el que calen no són referències al passat  sinó  concrecions de tercer, quart i cinquè grau.

M’ha decebut força tota la campanya electoral municipal per aquest 2011 perquè no he vist enlloc res que mostrés que estem en un moment molt crític que demana seny però un molt grapat de rauxa per canviar les inèrcies existents. Veurem què en sortirà.

Em temo donc que els resultats no em satisfaran massa, però no penso fer ni de pitonís ni de ploramiques abans d’hora.

Jo  sí que m’atreveixo a proposar que ningú no deixi d’anar a votar i que quan voti, no voti en blanc. Cal votar concret, per un partit d’esquerres i catalanista.

Esperem que la renovació que entre tots acabem proposant estigui a l’altura del que reclama la situació crítica actual.

___________________

Espais: Memorial democràtic de la Generalitat

Fa només uns deu dies que vaig descobrir al carrer Pau Claris, baixant a mà dreta,  sota Fontanella i  Urquinaona, l’existència dun espai,  recentment inuagurat (22 de setmebre)  anomenat Memorial democràtic.

Memorial Democràtic. Via Laietana, 69 · 08003 Barcelona
memorialdemocratic@gencat.cat · http://memorialdemocratic.gencat.cat · Tel. 935 519 199 · 935 516 300


Hi vaig entrar i visitar l’exposició permanent. Em vaig interessar per les activitats que s’hi feien. Vaig omplir una fitxa per rebre informació per correu electrònic i vaig pensar que fóra un lloc per recomanar als estudiants de batxillerat del nostre centre, perquè el descobrissin sols, no acompanyats,  i més encara aquest curs en què, com a protesta, el professorat va votar en contra de realitzar sortides extreaescolars i  l’acord es complirà.

Era impossible no  parar-se una estona davant del mural que reprodueix una frase de Montserrat Roig que dóna per fer-ne tota un lema. Em va semblar que calia fer-ne una foto i guardar-la com una cosa força especial.

Ahir vaig rebre una invitació per assistir, el proper dimecres 20 d’octubre,  a la projecció de la pel·lícula  Maria Rosa i a la sessió de cinefòrum animada per Núria Espert que tindrà lloc després de la projecció. Tot un esdeveniment que caldria no perdre’s.

Sóc d’aquells a qui els agrada compatir informació i per això de seguida vaig pensar que podia interessar, com a mínim a l’amiga J*.  M’ha alegrat rebre avui confirmació seva que  sí, que sí que li interessa força, però que no sap si la calipàndria tardoral que ha agafat li permetrà d’assistir-hi.  Encara no he tingut temps de dedicar-me a fons a estudiar les virtuts de les herbes i ja no sóc a temps per arreglar-t’ho, però mira,  ves-hi de tota manera, per molt fotuda que estiguis. A males, xuta’t amb una dosi assenyada de paracetamol, frenadol i  ibuprofeno, agafa un taxi, i ja hi seràs…

Recorda allò que més val penedir-se del que hem fet que no pas del que no vam fer quan tocava.
“Consejos vendo …”  ;o)

Al facebook diria jo  “potser hi aniré”. Aquí, també. Vurem si podrà ser.

__________________________

Enllaços

**************************

Barcelona, la Diagonal i veleïtats urbanístiques de ciència ficció

En aquest moments hi deu haver rius de tinta i rius de bits  a que analitzen i intenten explicar l’entrellat del  “Cas Diagonal 2010”.  Sóc dels que creuen que és sempre fonamental disposar d’un corpus d’informació –com més plural i de qualitat, millor – a partir del qual poguem nosaltres conformar la nostra opinió. Però això no sempre és posssible perquè requereix temps i dedicació, i sovint s’imposa la rauxa de procedir a opinar “de pressa” una mica improvitzadament, prescindint d’aquesta informació prèvia que acostuma a fer més sensates i vàlides les anàlisis  i les propostes associades que cal aportar necessàriament.

Aquest és el cas d’avui amb la meva opinió sobre “l’affaire Diagonal”, però m’hi llenço…

D’entrada manifesto la meva satisfacció pel resultat: el triomf, -quasi  el 80% del vots- de l’opció C que indica clarament a l’alcade Hereu que s’abstingui de tocar la Diagonal en els termes en que pretenia modificar aquella via.

Segonament, m’agrada constatar que una petita participació pot aconseguir un resultat fabulós. Menys del 13%  aconsegueix el que hauria aconseguit el 60, el 70 o 8el 0% de participació ciutadana. Són bones notícies per a la gent compomesa amb la tasca democràtica d’anar a votar.

Tot i això, tan escassa participació s’explica, en part,  perquè la gent, entesa com a massa ciutadana amorfa i abstracta, no és capaç d’implicar-se seriosament en temes de caràcter macrourbanísc que inclouen, a més, un component de ciencia ficció considerable. Però en aquest cas, cada opció A i B  amagava al darrera un munt de implicacions molt importants que no s’havien explicitat en la seva extensió i profunditat. de diversa índole. Mentre que l’opció C, com ha estat manifestat repetidament -jo no puc dir-hi res perquè no era als cens alectoral i no ho vaig veure-  era l’opció amagada, i per tant s’havia fet trampa des de l’organització de la consulta electoral. Així de greu.

Aquí és on es pot començar a parlar del pecat de manipulació i demagògia comès per part dels responsables municipals, que volent començar a dibuixar el nou sistema urbanístic del futur de la ciutat de Barcelona, a la “Blade Runner”, van decidir que l’element clau per on calia començar era provocar un caos circulatori a l’artèria interior de la ciutat: la Diagonal, per aconseguir així  poder modificar un darrera l’altre, en una cadena imparable de necessitats, tots els aspectes del trànsit rodat a Barcelona.  La semiparalització del trànsist de vehicles per la Diagonal, fos quina fos l’opció urbanística que es triés, imposaria una reducció dràstica de l’ús del transport privat afavorint una crescuda exponencial de la demanda de transport públic i permetria la redefinició de vies amb el famós sistema ortogonal,  i un increment considerable de l’ús de motocicletes i bicicletes… En Jordi Hereu i el seu “Pla Hereu” serien recordats en el segle XXII com un nou Cerdà, un nou Haussmann,  un nou català universal… Fum. Fum. Fum!

La cerca de la benedicció citadana  a aquest projecte utòpic i visionari de transformació quintessencial de la ciutat de cara al futur  devia anar acompanyada de valoracions polítocoeconòmiques prou importants com per  transformar la idea en obsessió i la bona idea de donar la veu a la ciutadania plebiscit ciutadà en una mala praxis de mangarrufa  informativa i estafa mediàtica, per acabar sent un immens fracàs tecnològic i ètic.

Ser alcalde de Barcelona requereix tenir una pell de cara i espatlles d’un gruix especial, també una provada capacitat de defecació sobre tota mena de crítica  i sobre tota mena d’opositors. Forma part del perfil i de les exigències del guió… De manera que, com ja està demostrant, el senyor Hereu sortirà “enfortit” del fiasco. Tot plegat li sortirà barat: només li costarà unes setmanes de malhumor i un record permanent agrellefiscós que, -el temps ho apaivaga tot-, anirá esborrant mica en mica amb els anys.

L’aparell mediàtic que li va dissenyar les estratègies del projecte Diagonal li trobarà  fàcilement la manera de justificar els desastres, afilant la retòrica política per treure profit electoral d’aquest desgavell que ha provocat per haver perdut la perspectiva real de la gravetat de la crisi en què estem immersos els ciutadans de Barcelona i de tota Catalunya.

Val a dir que els arguments esgrimits pels dos representants de l’oposició, el senyor Trias i el senyor  Fernández Díaz  m’han semblant nuls. No aporten res vàlid i demostren només la seva voluntat d’aprofitar la situació per fer llenya de l’arbre caigut. Són d’un ridícul patètic i demostren una vegada més que cap dels dos no mereix ser votat com susbtitut de l’alcalde actual.

Ara és quan el nou Jordi Hereu, mereescudament bufetejat per la ciutadania, degudament alliçonat per persones de totes les tendències, reconeixent l’error immens que ha comès i  purgant la seva actitud xulesca i prepotent, pot començar a fer alguna cosa bé.
Potser podria començar per fer una mica de cas als responsables dels altres partits que conformen el seu propi govern.

No sé si això ja comença a ser el càstig just que mereix aquest alcalde ni em toca a mi decidir-ho. Cada alcalde té el seu Sant Martí que són les properes eleccions municipals.  Que ho decideixon llavors els barcelonins. I tant de bo que els electors superin el 12,5%.

__________________________________________

Enllaços

***********************************


Postcomentari: ETA i França. Comença una nova etapa?

En el seu blog, Francesc Puigcarbó escrivia l’entrada següent:

ESTEM EN PERILL I ENVOLTATS D’IDIOTES
CONFONEN BOMBERS CATALANS AMB ETARRES.- Hi ha noticies que demostren que els qui se suposa que vetllen per la nostra seguretat són idiotes, concretament idiotes professionals, que posen en perill sovint com en aquest cas dels bombers catalans, la seguretat o fins i tot la vida de persones innocents, i no és la primera vegada que passa, només cal recordar el cas a Gran Bretanya de Jean Charles de Menezes, víctima mortal de un error policial a Londres en el 2005, o en un altre nivell inferior aquesta setmana a la noia Filipina empresonada a Austràlia que només duia te al seu equipatge.
(Post sencer +++)

Li he deixat el comentari  que fa així:

Sani Girona Roig on 20 marzo, 2010 dijo…
Com que tu sempre vas per davant de tots nosaltres en temes d’actualitat, ja m’estalvio de reflexionar sobre aquest tema.
Només afegeixo que cal donar les gràcies a Murphy que per una vegada – que no es costum- s’hagi equivocat i que vagin adonar-se’n abans de disparar.
No em vull pas imaginar què hauria passat si per allò dels nervis s’hagués disparat “per error” una pistola francesa després que el video aparegués a la televisió francesa…i algú hagués matat un bomber català de vacances!

Uf, el que hagués pogut passar!

Però això no treu que el tema, “la lluna” de la dita xinesa, em temo que sigui un altre.
El fet que hi hagués tants presumptes membres d’ETA (?) robant cotxes i enfrontant-se amb la policia francesa indica que alguna cosa grossa està passant i que potser sí que la mort d’aquest gendarme francès marcarà un abans i un després, un salt qualitatiu en l’enfrontament del govern francès amb l’actual ETA. És un fet que be podria menar a la desaparició de l’organització en molts pocs anys.
Per a la mentalitat catalana, em sembla, -no m’atreveixo a parlar en nom de ningú que no sigui jo mateix- la lluita actual ETA, amb guerra declarada als governs democràtics, i el sofriment dels presoners i les seves famílies… ja fa temps que no s’ho val.
Va perdre la justificació (que hagués pogut tenir) després del 23F del 1981 si no l’havia perdut ja en el moment en que Espanya es va constituir com a estat democràtic.
Hi ha un punt que és fonamental: cal estar sempre al costat que defensa de la vida per sobre de les ideologies que preconitzin que hi ha ideals que estan per sobre de la vida de les persones.

Em pregunto ara més que mai si no és hora que l’esquerra nacionalista basca clavi un cop de puny sobre la taula i digui “prou”?

____________________________

Blog institucional del Departament d’Educació

M’assabento avui, a finals de gener, de l’existència del Blog institucional del Departament d’Educació de la Gencat, creat, sembla ser, el dia 1 de desembre de 2009.

Blog  Educació_cat
Bloc institucional del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, en el qual hi podeu trobar informació i recursos sobre la política del Departament.

Sembla que fins i tot contesten! No se sap ben bé qui ho fa, però els comentaris al post
Desenvolupar la LEC amb el màxim consens de la professió sembla que els contesta el propi autor de l’article, en Camil Fortuny Director General de Recursos del Sistema Educatiu.

És de gent ben nascuda felicitar les bones inciatives malgrat que arribin tard i sembli que més que per fer democràcia de veritat aquest blog l’hagin creat per esmorteir el ressò dels insults que plouen des de fa temps sobre els màxims responsables d’un Departament amb merescuda fama d’autàrtic i poc democràtic.

Com que més val tard que mai, un blog que permet a tots els implicats en educació dir la seva  és una bona notícia, i així ho volem manifestar.

Tres cosetes que penjaré ara mateix al blog esmentat :

1. Felicitar al webmestre del blog perquè ha tingut el detall molt important (i que diu molt al seu favor) d’incloure la paraula blog al núvol d’etiquetes.
Aneu per bon camí. Endavant!

2. A hores d’ara (18h20 del 27.01.2010) , crec que caldria  activar l’opció de visualitzar l’arxiu dels posts, de manera que es pugui accedir fàcilment als posts ja publicats fins ara, ni que només siguin tres!
Ara només  es veuen fent anar l’ascensor. Petit detall que es deu poder millorar molt fàcilment, oi?

3. Per anar bé, caldria  que especifiquessiu qui contesta els comentaris dels diferents posts: Noms i cognoms, i llum i taquígrafs,  ara i sempre. Amén.