Gabriel Ferrater. Apunts sobre la seva visió de la poesia.

Fa uns dies vaig continuar capbussant-me en l’obra de Gabriel Ferrater encetant el gruixut i prometedor volum: Gabriel Ferrater.  Papers, Cartes, Paraules,  en l’edició a cura de son germà Joan Ferraté a Quaderns Crema. Barcelona, 1986.

Em vaig llegir en diagonal tota la primera part que fa referència als 119 informes sobre llibres que va fer entre 1961 i 1971.
Em vaig saltar olímpicament la lectura de la traducció dels actes I i II del Coriolà de Shakespeare. I em vaig centrar en llegir el més atentament possible la seva correspondència amb Jaime Gil de Biedma i la que va mantenir amb son germà Joan.  I a més, les “Deu cartes a diverses persones”, i  les Dues entrevistes: una en castellà amb Federico Campbell i una altra en català amb Baltasar Porcel.

De tot el que vaig anar llegint, em van interessar especialment dos temes: el primer era el conjunt de dades biogràfiques que conformarien el perfil humà que de Gabriel Ferrater m’acabaria fent jo mateix,  una mica “objectivament”, és a dir, independentment de les opinions que ja havia llegit sobre ell, i que en diferents graus coïncideixen a convergir en la mitificació de l’autor, excepte la que en va fer en el seu dia, en Bru de Sala en uns termes que encara no he entès del tot.

Vaig voler resseguir en tot aquell volum, així com també en el de les  Cartes a l’Helena (Empúries. 1995) la vida amorosa de Ferreter. Qui eren totes aquelles dones que apareixien en el títol del volum que recollia el gruix de tota la seva poesia  Els dies i les dones (1968)?
Evidentment no vaig poder penetrar gaire més enllà del que ha acabat sent de domini públic: La seva inciació al sexe, l’any 1938, confessada per ell mateix en el poema Cançó idiota, l’enamorament amb Isabel Rocha (1958), l’amor  i l’amistat amb Helena Valentí (59 -67?),  el matrimoni  amb Jill Jarrell (63-67) i la darrera etapa de vida en comú amb Marta Pessarrodona (69-72).

El segon aspecte que em va interessar resseguir  i anotar va ser el de la seva visió teòrica de la poesia, el que ell en diu, sigui el que sigui allò que després en resulti als seus lectors.
Llegint amb atenció el que publica son germà Joan, diria que aquesta visió o opinió de Ferrater queda recollida (a banda de totes les altres que hi ha , és clar,  i que han estat perfectament recollides  per Mag Pesia) en quatre punts ben concrets:

1.El fil el podem començar a seguir  al pròleg de  Da nuces pueris, el seu primer llibre de poemes, on hi escriu el següent:

“Aquestes poesies han estat escrites l’any 58, llevat de quatre que són del 59. A mi em va l’efecte  que el llibre seria una mica millor si les poesies no haguessin sortit totes atapeïdes en un temps més aviat curt. (…)

(…)potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l’estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps. Ara veig que és del tot legítim de distingit el fons de la forma dún poema. i no sé perquè m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern am el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema i que, com  venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades”. (…)

Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar senses angoixes, pas a pas i en qualsaevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat.  Óptimament tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir, en una paraula,divertit.
(Papers, Cartes, Paraules, pg. 17-18)

2. Aquestes idees tenen continuïtat en la carta que el 13 d’octubre de 1959  Gabriel Ferrater  adreça a Jaime Gil de Biedma comentant-li la impressió que li van fer els poemes del llibre que JGdB acabava de publicar: Compañeros de viaje

“Sin embargo, creo que el libro es desigual, pero se trata de una desigualdad de tipo especial. Más que a la calidad, ésta siempre sostenida, afecta a la interioridad de los poemas. (…)
Puesto a hacer antología, yo elegiría como top level a doce poesías: Amistad a lo largo, La noche se afianza, Recordaréis, Nos acogen las calles, Aunque sea un instante,  Noches del mes de junio, Vals del aniversario, Infancia y confesiones, Los días y el trabajo, Ampliación de estudios, De ahora en adelante y El miedo sobreviene. (…)
Las grandes esperanzas y Los desparecidos, están casi en esta categoría superior, pero no sé, not quite, creo. (…)

(…) el camino hacia la aceptación de la vida como es -el “viaje” de tu libro- lo recorre uno sin músicas y más bien furtivamente. Lo digo en broma pero ya comprendes que lo pienso en serio y que veo lo en serio que lo has pensado tu al escribir tus poesías. En ellas hay como un movimiento de balanceo de la emoción, que carga alternativamente sobre el platillo de los apetitos fantásticos -por así decir- y sobre el de la objetividad, que expresa muy bien todo eso.  En Vals del aniversario y Los días y el trabajo,  que son los dos poemas más líricos y los que a mi más me gustan, este balanceo resulta fascinador  gracias a la bondad del fraseo, a la seguridad con que la voz alterna los tonos. Alternancia que se da de uno a otro poema, y que hace que todos ganen mucho al encontrarse reunidos. (…)

A la larga tus poemas irán a más, no sólo porque iran encontrando gente que los entienda, sino, sobre todo porque, -salvo catástrofe-  se irán haciendo mejores a medida que sean más numerosos. (…) Siendo la intención principal de tu poesía la de trazar una imagen sincera y matizada de la vida moral de un hombre, cada toque irá cobrando más valor a medida que se le añadan otros –cada poema enriqueciendo el sentido de los demás. En esto creo que mi caso es el mismo.
Papers, Cartes, Paraules, pg. 365-368)

3.  Federico Campbell va titular  Gabriel Ferrater o las mujeres l’entrevista que va fer a l’autor. I en aquella entrevista li va treure tot un munt de reflexions, publicades a Lumen el 1971:

Yo pienso, como pensaba Montaigne y todo el mundo en los siglos XVII y XVIII, que el escritor antes de coger la pluma, o la máquina de escribir , ya tiene que tener su tema bien precisado en la cabeza. Las ideas tienen que ser anteriores a la forma. (…)

Hay persona que viven de cara al futuro, otras de cara al pasado. Yo soy de los que viven de cara al pasado. (…) Pienso en saber de dónde vengo y cómo he llegado a donde estoy. No a dónde voy.

Desde 1963 no he vuelto a escribir poemas. Si usted me pregunta si soy el autor de mis poemas, ya no lo sé. He cambiado mucho. Si hubiera escrito con continuidad, tal vez diría que si soy el autor, porque habría una evolución paulatina (…)

Hay un poema mío en el cual en un momento intento mediante  el rimo de un verso reproducir cierto gesto de una cierta chica de la cual estaba enamorado. Yo sé que eso ningún lector lo puede percibir. (…) O sea, yo sé que aquello es absolutamente privado, impenetrable, mío .  Pero, ¿por qué lo meto en el poema? Por dos razones: una por egoismo, porque me da la gana, porque en le momento de escribir yo pensaba en la chica. la otra es una razón técnica
(…)

Shakespeare me reveló las posibilidades de la poesia. Mi primer libro está escrito por el procedimiento mental siguiente: yo pensaba que había que escribir un poema sobre tal tema, producto de la observación moral, psicológica, sobre la gente; y entonces esperaba dos o tres semanas a que de pronto ese tema puramente abstracto, intelectual, se concretara mediante una anécdota o mendiante la observación de una cosa vista por la calle (…) Y al encontrar eso el poema ya estaba prácticamete hecho.

-¿Se escribe mejor estando enamorado?
-Sí, Porque  en el fondo el único tema que me interesa son las mujeres. Mi libro se titula Las mujeres y los días , y claro cuando uno está enamorado observa más, está mucho más atento a lo que es una mujer que cuando no lo está. No. No escribo mejor cuando estoy enamorado. Escribo mejor después del enamoramiento.  (…) Una vez escribí nueve poemas, justamente cuando acababa de romper con una chica.
(…)
-Jaime Gil de Biedma me decía que el único tema de su poesía es el paso del tiempo y él.
-Eso me divierte, porque si me hubiera pedido una formulación de mi poesía, le hubiera dicho que mi único tema es el paso difícil del tiempo y la mujeres que han pasado por mí.

( Papers, Cartes, Paraules, pg, 512 -522)

4. Queda un altre testimoni, i són les paraules que va deixar dites al Baltasar Porcel i que aquest va deixar escrites en un article publicat posteriorment a la mort de l’autor el 1972: Gabriel  Ferrater, “In Memoriam” (a Papers, Cartes, Paraules, pg. 522-535)

DE LES SUBLIMITATS POÈTIQUES

(BP)-I per què et posares a escriure poesia?
(GF)-Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i Catalunya i els catalans, dir l’estat de degeneració i decadència en que es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar (…)

Per l’agost del 57 la meva mare se’n va anar a Londres i em deixà sol al pis. Vaig estar tot el més llegint.me de manera seriosa Shakespeare. (…)  I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisferia en l’aforisme se’m resolgué: un bon di vaig escriure “In Memoriam”, basat en Shakespeare, i cuc, funcionava.

En Jaime Gil i jo vam fer una confabulació una mica pueril, però que ens excitavai que és la següent: que un poema ha de tenir pel cap baix el mateix sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s’escriu.

-El que voliem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes, partint de la base que a les persones l’únic que ens interessa són els  homes si les dones, amb la mateixa complexitat amb la que tu pot fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí.
(Papers, Cartes, Paraules, pg, 531-533

Llargues citacions, però crec que totalment justificades, perquè el conjunt, la juxtaposició de tots aquests elements fa força entenedora el que en podríem dir  la “teoria poètica” de Ferrater.  Entre el dit i el fet, i atès que només al cap de  sis anys ja deixés de banda la poesia per dedicar-se exclusivament a la lingüística i a la traducció, fan d’aquestes paraules una mena de  testament  teòric de Gabriel Ferrater que cal tenir ben presents i mantenir-ho com a punt de referència a l’hora d’entendre i  valorar la seva obra poètica.

Aquesta selecció no deixa de ser una lectura particular, la meva, que es limita a extreure dels textos allò que m’ha semblat més relevant. Falta encara, un comentari o un seguit de comentaris a les seves afirmacions que prefereixo deixar per un altre post, per no barrejar textures diferents, però sí que tot aquest paquet  d’idees demana un contrast d’opinions. Em pregunto si algú s’ha atrevit a passar el cotofluix d’aquesta visió per la paret dels seus poemes i veure què en resulta de la prova.

____________________________

Post scriptum

Quan hagi fet uns deures escriptòrics que tinc pendents,  afegiré aquí, potser aquí mateix en aquest post, la meva visió sobre el tema, que tot i tenir punts en comú amb l’autor, en té uns quants de dirscordants i tanmateix dignes de consideració, que poden fer les delícies  de  més d’una/un blocaire, sigui  poeta o no.

Queda quasi promès que ho faré, però ja no m’atreveixo a prometre res del tot… i això bé podria ser el títol d’un poema…

____________________________

Enllaços

Anuncis

Postcomentari a Escriptor (Saragatona)

Blog d’en *Pere: Saragatona
Post: Escriptor 6.2.2010.
Comentaris al post
© del web : http://bit.ly/c2vOya
El meu *postcomentari:

Força interessant aquest fil de comentaris, pel meu gust, *Pere!
Llegint el teu post i els comentaris que t’hi han anat deixant fins ara, he anat construint el meu argument… que escric aquí on m´és més fàcil editar-lo.

* Quant al tema del bon home de Vandellós que contesta a l’article del diari, em sembla que, efectivament, qui tenia i té encara un problema és ell i no en Pla. Que el decebés entra dins d’unes expectatives desmesurades que Pla no crec que prometés mai: Ni que hagués de parlar a cor què vols, ni de quedar-se embadalit a la central de Vandellós, ni que hagués de cantar excel·lències d’àpats ni de vins.
No sé quan va ser aquella visita, però recordo bé les paraules que expressa al video de la seva entrevista amb Soler Serrano l’any 1976:
“Si has trobat l’adjectiu [precís que calia trobar] ja t’en pots anar a casa a prendre una sopa o una truita!”
Com be intueixes, *Pere, les fartaneres i delicadeses de les que segur va gaudir a l’Hotel de l’Empordà de Figueres eren una cosa, i la dieta diària als 70 o als 80 anys n’eren una altra.
Així doncs, problemes dels fans en relació amb els seus ídols. Passem a una altra cosa.

* Jo crec que totes les obres tenen (com a mínim, és clar) dues possibles lectures: una és la lectura de l’obra prescindint gairebé de l’autor i les seves circumstàncies. I que és la que millor ens serveix per gaudir de l’obra a través de la perspectiva que ens interessa, el filtre que hi apliquem -que forçosament hi apliquem-, les emocions que hi projectem… i tot allò personal que hi afegim, que fan que una obra, en prosa o en vers, ens agradi, ens ensenyi i emocioni o, al revés, ens avorreixi, decepcioni o disgusti.

Aquesta és la lectura que fem sovint amb els autors més contemporanis de qui encara no tenim “perspectiva històrica” ni probablement prou dades vitals, i que com a tal, ens permet d’apropar-nos-hi quasi “virginalement”. En podríem dir lectura de manera “quasi objectiva” dins de la subjectivitat?

* L’altre tipus de lectura, considerada per alguns com a més intel·lectual o académica, i més subjectiva, té en compte les circumstàncies vitals i socioculturals -i ara també mediàtiques- en que l’obra ha estat creada pel seu autor.
El video Metrònom Ferrater inclou una cita del Gabriel que si volem tenir en compte ens assegura que:

“La verdadera comprensió d’una obra d’art només es pot obtenir, de manera paradòjica, partint de la seva absència, i refent un a un cada un dels gestos de la seva creació”.

Potser sí que aquests segon tipus de lectura ens apropa a la “verdadera comprensió”, però no cal mitificar-la, perquè com diuen la Júlia i en Francesc més amunt, correm el risc de patir greus decepcions.

En voleu un exemple emblemàtic que tinc ben a mà?
Aneu a visionar o revisionar el video sobre Ferrater. Mireu amb la màxima atenció l’aura mística que hi ha a l’assemblea poètica on Gabriel Ferrater puja a dir de la manera més brillant i efectiva possible el seu poema “Cançó del gosar poder” : escolteu la seva veu i empapeu-vos dels molts missatges imperatius que conté:

“Gosa poder ser fort i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt
(…)
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre/
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi te’n ve d’Escòcia i de Roma)

(…)
No gosis no poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Quan ja hagueu començar a vibrar, agafeu i obriu el llibre Les dones i els dies . Les millors obres de la literatura catalana. Nº 21. Edicions 62. 1979. i aneu a la pàgina 13. Hi podreu llegir la Nota de Gabriel Ferrater.

“L’autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. Així per exemple (…) la Cançó del gosar poder (pàgina 149) és un exercici sobre els verbs modals catalans , però l’autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d’esponja.

[La negreta és meva, i en el llibre, l’exercici- poema és en realitat a la pàgina 147].

Bé no sé vosaltres. Jo us diré que ja no puc tornar a escoltar la Cançó del gosar poder sense desidentificar-me’n, sense desmitificar-ne el missatge, sense que em provoqui un somriure sorneguer: Exercici sobre els verbs modals catalans!
Ja no hi puc veure una crítica contra la guerra del Vietnam, ni un crit contra el napalm que matava desenes de milers de vietamites, sinó que hi visiono més aviat el got de güiski de malta escocès amb gels (“la droga dels rics” de l’exercici gramatical) que es devia estar prenent mentre trobava els exemples necessaris per fer els apunts de classe, escrits “en forma d’esponja”. Coses que té saber més del compte! No només ocupa lloc, sinó que de vegades enceta la carn!

Dit això, només afegiré, per dir-ho tot que, tanmateix, prefereixo conèixer aquesta veritat feta de petiteses humanes, de les petites misèries de la vida quotidiana (Balzac), d’amors, i desamors, decepcions i desenganys, brutícies i foteses dels autors que expliquen o justifiquen l’obra, perquè tot allò és el que foma part de la creació , fa cert i valida allò que assegura Ferrater sobre “verdadera la comprensió de l’obra”.

És prou evident doncs que cadascú pot triar llegir l’obra com vulgui, jo, triaria sempre acompanyar l’autor amb els gestos de la seva creació, per poder comprendre d’on surt o que provoca la producció.
Sovint doncs em conformo amb el primer tipus de lectura. No per voluntat pròpia, sinó per imposició de la contemproraneïtat.
Però si fos a triar, triaria sempre acompanyar l’autor en el seu camí cratiu.
I no em faria res dir el mateix pel que fa al cinema. A mi no m’importa conèixer el final ni veure el “com es va fer” abans de veure el film.

Això sí. Cal seguir una norma essencial: portar sempre una cuirassa feta d’humor protector, de desmitificació i de malfiança…
Això ens ajudarà sovint a evitar grans decepcions i gairebé sempre a patir menys.
I quan us calgui viure emocions, deixeu-vos fer, traieu-vos la cuirassa 😉

Josep Pla, Gabriel Ferrater: la intel·ligibilitat i el realisme

En un del seus recents posts, l’amiga Júlia ens proposava visionar, gràcies a TV3 a la carta, el video d’un programa sobre Gabriel Ferrater que ella havia vist en directe.
Tal com li vaig deixar escrit en un comentari, m’agradava saber d’aquell video perquè m’ajudaria a apropar-me a la figura d’en Ferrater, que mai no he abordat encara globalment.

Mirant el video Metrònom Ferrater vaig centrar l’atenció en un aspecte concret que vaig relacionar de seguida amb el video que reproduia l’entrevista que Soler Serrano va fer a Josep Pla en el seu programa “A fondo” el 1976, que es pot trobar a la Viquipèdia dividit en 6 trossos, i que jo havia visionat poc dies abans.

"© RTVE

Soler Serrano:
Vostè ha sigut sempre partidari de la intel·ligibilitat elemental, o sigui de parlar d’una manra senzilla, planera, directa, amb una mena de realisme poètic que estigui a l’abast de qualsevol persona…
JP: Exacte, si senyor, la primera cosa que ha de fer l’escriptor és fer-se intel·ligible, però intel·ligible per a la gent més senzilla, i que en definitiva tots som iguals… la limitació de la intel·ligència humana és immensa, això ja ho sap vostè millor que jo, perquè vostè és jove…
SS: Vostè, senyor Josep ha estat sempre contra els moviments diguem-ne “estetitzants”, contra les proses vagament riques, retòriques i poc intel·ligibles…
JP: Poc intel·ligible, això és una altra paraula, ara bé, jo no sé si he aconseguit res. he fet el que he pogut i res més, i he passat la vida d’aquesta manera, que és una manera com una altra de passar la vida,
fent el menor mal possible…
SS: Potser el que més sorprèn en vostè, senyor josep, és que hagi dedicat tota la seva vida a escriure. Vostè ha viscut per a escriure. El que és sorprenent és que encara li ha quedat temps per viure!
JP: No! Jo he viscut molt poc! No tinc idea de res! Per exemple, no sé què és l’amor. No sé. Jo m’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba, però tractant-se d’éssers humans… Jo tinc una idea bastant contrària als éssers humans. No hi crec massa i espero que ells tampoc no creguin en mi (…)
Jo he tractat de posar adjectius darrera dels substantius i és l’única cosa que he fet a la meva vida…
(…)
i per això fumo, per cercar adjectius. Tinc, poso una porta, ara cal buscar el color d’aquest porta, buscar l’adjectiu exacte, i si el trobo, li poso… Molt poques vegades es troba l’adjectiu, però quan es troba, hom ja se’n pot anar a casa a menjar una sopa o una truita, i no envejar mai res a ningú..
(…)
Jo he sigut sempre un realista, crec que la realitat és infinitament superior a la intel·ligència humana, a la imaginació i a tot…
Contra la literatura d’imaginació jo he fet sempre una literatura d’observació.
(…)
Jo no he fet res més que periodisme, ara bé, el periodisme es pot fer de moltes maneres, cal buscar sempre l’adjectiu, i llavors serveix per al llibre, llavors, el que s’escriu en un article, si l’adjectiu és exacte, llavors serveix per fer el llibre. (…)

De tot el que es diu de Ferrater i del que ens mostren en el video Metrònom Ferraterque Ferrater deixa escrit, faig un zoom sobre unes quantes frases portadores d’una informació que considero essencial:

“La verdadera comprensió d’una obra d’art només es pot obtenir, de manera paradòjica, partint de la seva absència, i refent un a un cada un dels gestos de la seva creació” GF.

“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment,
de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo” GF

Francisco Rico (amic i col•lega, ambdós entren junts a l’Autònoma susbtituint Guillermo Díaz Plaja el gener del curs 68-69) cita Ferrater i diu que per a ell (i també per a Jaime Gil de Biedma):
“un poema havia de tenir el mateix sentit que una carta comercial, una poesia sensata, intel·ligible, en un llenguatge no col·loquial però real
Sense passar-se per sobre ni per sota…”

Núria Perpinyà insisteix en la idea que la de GF és una poesia realista

“Es realista però intenta explicar-te un moment especial”
Inspirant-se en la visió romàntica de l’instant sublim
És capaç d’ explicar per exemple una noia que passa pel carrer…”

Anna Ma Moix

“Era d’un sensat tremendo, era d’una lògica aplastant (…)
Era el que el buscava, racionalitat i fora sentimentalisme, aquella cosa nyonya de la poesia del segle XIX que s’anava arrastrant a tota la poesia del segle XX.”

© TV3

Jordi Cornudella apunta també que els dos llibres de poesia
De nuces pueris i Menja’t una cama apareguts amb dos anys de diferència, són una poesia de consum per al cercle d’amics en que es movia Ferrater i , segons ell, una poesia perfectament intel·ligible per als qui estaven al corrent de les referències vitals d’aquella època.

Així doncs, malgrat la profunda diferència global entre aquestes dues grans personalitats literàries catalanes, jo crec trobar en tot el que diuen o van deixar escrit un punt en comú important: la reivindicació expressa de la necessitat del realisme i la intel·ligibilitat de les seves respectives obres, en prosa la de Pla, i poètica la de Ferrater.
I aquest punt comú no només és significatiu sinó que ens pot servir de model i referent permanent mentre no en trobem d’altre que demostri ser més adequat i valuós.

___________________________________

Enllaços

Josep Pla
Josep Pla. Obra (AELC)
Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater . Obra (AELC)